PETITS RECORDS INOBLIDABLES II PART
(1 comentaris)VIC : MANSO ESCORIAL.- La padrineta va estar mig any al postulantat del " Manso Escorial " , de Vic, casa pairal del matrimoni Joaquima de Vedruna i Vidal i Teodor de Mas i Solà, i ensem bressol de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat - Vedruna, situat als afores de Vic, a la carretera de Folgueroles. Era una masia amb terres, bestià i massovers. Avui es un oratori, casa de pregària i museu. A més allí es guarden la restes de santa Joaquima de Vedruna , des de 28 de març de 1.893 , a l' Oratori del " Mas Escorial " , en una bella urna de llautó repujat, sostinguda per unes gracioses tortugues. Les seves despulles estan amortallades amb l'hàbit propi de l'Institut , i la cara i les mans cobertes per una màscara de cera. L'oratori ocupa l'espai de l'antiga sala del " Manso Escorial ".
La paraula postulant ve del verb llatí " postulo " que significa un que pretén alguna cosa. La durada del postulantat pot oscil.lar entre mig i un any. La postulant comença a integrar-se a la vida de la Comunitat, una mica separada - fins i tot físicament - de la resta de la comunitat, guiada i instruida per la mare de les novicies.
Aqui teniu una fotografia del " Manso Escorial ", llur propietari era Teodor de Mas i Solà, hereu d'una familia de terratinents de Vic i d'una nissaga ennoblida al 1.685 . L'oratori que abans hi ha esmentat. L'espai que ocupava l'habitació del matrimoni Mas - Vedruna ha estat habilitat com a museu amb dades importants de santa Joaquima : cartes, documents i objectes. Les golfes on Joaquima pregava damunt la creu que formaven les bigues , és actualment, lloc de pregària per els que visiten el bressol de la Congregació. I finalment la cuina que àdhuc conserva la decoració de l'època.
SANTA JOAQUIMA DE VEDRUNA. Va nèixer a Barcelona al carrer de l'Hospital el 16 d'abril de 1.783 al sí d'una familia benestant, el seu pare exercia el càrrec de notari públic reial a la Real Audiència de Barcelona.
Es casà amb Teodor de Mas i Solà , jove advocat vigatà, de 24 anys, ella tenia 16 anys, a Santa Maria del Pi ( la mateixa església a on fou batejada ), el diumenge de Pasqua : 24 de març de 1.799. Ell exercia el càrrec de procurador de la Reial Audiència, on va conèixer el pare de la futura esposa.
El seu marit, patriota convençut , participà activament en la Guerra del Francés ( 1.808 - 1.814 ) i de resultes contregué una tuberculosi i morí el 6 de març de 1.816 a Barcelona. Joaquima vídua, amb 33 anys i 6 fills, abandonà Barcelona i s'instal.là a " Manso Escorial " de Vic. En aquest " Manso Escorial " Joaquima recull els crits i murmuries de les misèries humanes, de les mancançes dels homes/ dones i els infants del seu temps. És el lloc del nodriment i educació dels seus fills, la santificació al romandre vídua, el lliurament a la seva santificació mitjançant obres de caritat i d'asissistència a malalts i la fidelitat a la voluntat divina en l'erecció d'un Institut religiós.
El dia 6 de gener, festivitat de l'Epifania, de 1.826 a l'oratori del palau episcopal de
Vic , en presència del bisbe Jesús Corcuera i Cassetta ( un gran carlí ) , Joaquima va pronunciar ela seus vots religiosos, tenía 42 anys. L'endemà renuncià als seus béns en favor del seu fill Josep Joaquim. Essent com era la mare de Josep Joaquim, un afamat partidari de la causa carlina, Joaquima també sofri persecució ideològica i política, el 12 d'abril de 1.837, fou detinguida a Vic, després es trasl.lada amb tota la familia a Berga i finalment a Prada de Conflent, on romangué per espai de tres anys. El nom de Germanes Carmelites de la Caritat començà a utilitzar-se a partir de 1.886. Al principi foren 5 germanes però poc després eren ja unes 100.
Estant a Barcelona ( 1.850 ) va sentir els primers síntomes de paràlisi, que durant quatre anys es va estendre fins a immobilitzar-la per complet , perdent finalment la parla. Una epidemia de còlera va acabar amb la vida de Joaquima , el 28 d'agost de 1.854 , tenia 71 anys. Fou enterrada al cementiri del Poble Nou el dia 31 d'agost a la tarda en el nixol 1.431, illa 3ª, sèrie 4 ª en un principi i després com ja he dit trasl.lada al " Manso Escorial . La Congregació fou aprovada per Roma l'any 1.850. El cognom familiar de VEDRUNA queda associat al camp educatiu i a l'atenció de malalts i ancians. La Congregació té avui 290 cases amb 2.725 religioses esteses pel món. 40.080 infants són educats en els seus col.legis i unes 4.500 persones en els hospitals
Fou beatificada el 19 de maig de 1.940 per el Papa Pio XII i canonitzada ( la primera del seu Pontificat ) per Joan XXIII el 12 d'abril de l.959. El martirologi romà celebra la festa el dia 28 d'agost dada en qué es celebra la memòria obligatòria de sant Agustí , bisbe i doctor de l'Església, però en les diòcesis de Vic i arxidiòcesis de Tarragona i Barcelona és memòria obligatòria. La Congregació celebra la festa el 26 de febrer.
Full possar tres idees de Santa Joaquima que fa anys que em sadollaren : " Tot per amor, res per força " , " Amb la llum de Déu als ulls i la compassió de Jesús en les entranyes " , " A vegades sento que se m'eixample el cor, que els braços se m'allarguen i ve cap a mi una multitud i tots hi cabeu ". i finalment unes paraules dirigides al seu fill Josep Joaquim des de Tàrrega, ( una de les cases que més temps hi va estar la padrineta ) que diu : " al cel no hi van els qui tenen regals, sinó els qui pugen al Calvari, portant de bona gana la Creu ". Ara que precisament m'ha afligeix la malaltia dolorosa i persistent del càncer ajunto els meus sofiments als de Crist al Calvari perquè la humanitat es converteixi. I la conçoneta feta entre les alumnes és : " Santa Joaquima una noia normal, que cuidava malalts , als hospitals. Des de petita , volia ser monja. No la deixavan, no era l'hora . Santa Joaquima ens estima, obre camins a la nostra vida . "
Segurament preguntareu perquè escriure tant de santa Joaquima i de les Carmelites Vedruna. En primer lloc com homenatge sentit vers les meves cosines Paquita i Maria, ( difuntes ) , la Mercè viva però amb l' Alzheimer i la neboda Anna Mª , missionera a Bolivia, tots elles filles de la mare Vedruna. En segon lloc per l'estimació que sempre m'han demostrat i en tercer lloc per resaltar que tota la familia Mas - Vedruna eren carlins convençuts encara que alguns i algunes han volgut posar-hi una espesa gramalla : No oblideu que el fill gran Josep Joaquim al setembre de 1.922 actua al costat de Benet de Plandolit i l'abril de 1.823 torna a Vic amb el Baró d'Eroles , en el grup que s'avançava dels Cent Mil Fills de Sant LLuís ( això vol dir que la ideología es mamava dins la casa amb el vist i plau de la mare). El seu fill gran LLuís de Mas i Pondevila va participar molt activament en la tercera guerra carlista ( 1.873 - 1.875 ) en la qual actua com a enginyer militar.
VILANESA : NOVICIAT. Vilanesa és un poble a l'Horta Nord, a uns 10 km de València , on hi ha el Noviciat de les Germanes Carmelites de la Caritat - Vedruna. Aleshores tenia uns 1.300 habitants, ara té uns 3.000 . El terreny és pla , majoritàriament regat amb l'aigua de la sèquia de Montcada. La xarxa de sèquies que té romanen des de l'època musulmana. Hi ha moltes " alquerias " que nosaltres diem cases de camp.
La padrineta després de dos anys de noviciat a Vilanesa va fer la professió temporal religiosa ( els vots clàssics de : pobresa, castedat i obediència ) a finals de maig de l.945. El noviciat és un temps de prova en la qual les novicies han de demostrar llur fermesa en la vocació. És una etapa interna de formació , en la qual la novicia ha de procurar endinsar-se pel camins de l'Evangeli i de la Regla de la Congregació. Fer-se seus i gaudir dels carismes propis que Santa Joaquima va volgué per les Germanes. Al final del noviciat es reb l'hàbit de la Congregació que era : de color marrón fosc, amb vel negre i toca blanca.
A dita cerimonia vam anar-hi : el Sisco " de cal Sisquet del Pa ", la seva esposa ( la Dolores Aymamí ) , que precisament el dia 13 de juliol de 1.944 es van casar, la Lola i jo. Era la primera vegada que sortia de casa i trepitjava una ciutat. Al arribar a Reus vaig quedar meravellat de la plaça del Prim, l'alçada de les cases , el brogit de cotxes i la munió de gent que caminava pels carrers. A Reus vam agafar el cotxe de línea cap a Tarragona. Si l'abalaïment de Reus va ser esglaidor, Tarragona en captivà i en portà a un món d'emsomni. Anarem al balcó del mediterrani i la Lola va preguntar-me : " que et sembla tanta aigua ? i la resposta fou : " com una bassa molt gran " , però embaumat , agafant-me als barrots del balcó, anava mirant la blavor d'aquella aigua i com les ones besaven , a vegades suaument i d'altres amb molta força, l'arena de la platja. Ensems veure tants vaixells que suraven damunt de la mar. Un espectacle únic i per a recordar.
A dos quarts de dotze baixarem a l'estació per agafar el tren. Al veure aquell monstre que treia una fumerola i xiulava com un terrabastall vaig agafar por i no volia pujar-hi. La Lola fou la que em va convèncer. El comboi estava format per deu vagons que eran de fusta amb unes rodes molt grosses de ferro o d'acer que relliscaven per les vies. En pocs minuts el tren s'omplí de gom a gom. Una vegada dins el tren vaig posar-me dret tocant la finestra. Quedava encisat i deia : " Com corren els arbres i les muntanyes " . I tots ells a una responien : no corren ni els arbres ni les muntanyes qui corre és el tren. Era un tren que et donava temps a pensar, a imaginar, i a gaudir del paisatge. Cada passatger amb les seves cabòries, uns llegint el diari, altres parlant del temps o de les noticies i molts aclucant els ulls per vceure si els venia el son, s'endormiscaven. Era molt bonic veure el tren en els revolts del corregut semblava una serp. El tric - trac de les rodes i el fum i el xiulet de la màquina de vapor també em captivaren. El tren feia moltes parades i en cada estació baixaven i pujaven gent. Cap a dos quarts de dues menjaren els entrepans que portavem. A mi particularment el trajecte , que durà més de sis hores, no em fou feixuc, vaig disfrutar de valent. Els meus cosins es marevillaren de la meva resistència ja que ells estaven tips de tan de tren.
Arribarem a València cap a dos quarts de set, era un dissabte. L'aspecte de l'estació m'impresionà: tants trens parats, tantes vies i andanes i uns altaveus que no paraven de dir coses. A la sortida agafarem un taxi vers l'hotel. Era la primera vegada que'n veia un i que hi pujava, dintre meu pensava : " ¡ quina sorpresa que estigués esperar-nos a la sortida ! però tot seguit digueren que estaven allí parats per fer el servei de totes les persones que els demanessin. Era de color blanc amb un escut a la porta del conductor i una llum verda en el sostre.
L'hotel era cèntric no molt lluny de la catedral i en un carrer bastant ample, on hi passaven tranvies. Després d'acomodar-nos en les habitacions ( jo vaig dormir a l'habitació de la Lola ), sortirem a donar una volta pels carrers fins arribar a les " Torres de Serrano " , lloc on teniem d'agafar el tranvia per anar a Vilanesa. Al voltant de les nou soparem i després resseguirem varios cinemes donc desitjaven veure una pel-lícula, però ¡ noi ! no hi havia manera d'ensarronar o engatussar als porters, tots deien que amb un menor no es podia entrar a veure aquella pel.lícula. Ells vaig xafar la guitarra de quina manera i amb la cua entre cames vam retornar cap l'hotel.
L'endemà al matí ens adraçarem vers Vilanesa. El tranvia ens deixà uns 10 minuts del Noviciat, atravessant una alqueria ( casa de camp ) amb el seu hort respectiu. Jo casi no podia caminar i els deia que els peus m'ha feien mot de mal. Deien : " Resisteix que falta poc ", però no podia. Van mirar-me el peus i portava les sabates a peu canviat. Esclataren a riure i digueren : " Nen , tenias tota la raó en queixar-te ". Vam arribar al Noviciat contents i flairívols.
Fins després de la santa missa i de la professió solemne no poguerem veure a la padrineta. La cerimònia fou molt solemne ( profesaren unes 15 monjes ) i plena d'emoció. Era la primera vegada que veia tantes monjes i a més que una d'elles fos la padrineta. L'hàbit era per mi bastant estrafalari principalment la toca, de tal forma que per abraçar-la i donar-li un petó em costa força. Però la seva cara de felicitat i de goig van treure'm , de sobte , la recança de fer-ho. Tots marxarem contents de veure que la padrineta estava radiant i que el claustre del noviciat era un broig de cants, veus i enhorabones.
ENTRADA AL SEMINARI .- A finals de setembre de 1.945 vaig entrar al Seminari de Tarragona. Un fet important i trascendental. Però d'aixó en parlaré més tard i dedicant-li algunes seccions.
