LES FILLES DE " CAL SISQUET DEL PA " : LA LOLA

(1651 comentaris)

 

La  germana  gran  era  LA  LOLA  .  Fou  la  que  més  li  afectà  la  mort  dels  pares (  elles  sempre  deien  Papa  i  Mama ).  La  seva  expressió  sempre  riallera  s'entristí.  Aquelles  ganes  de  fer  gatzara  desapèixeren doncs  junt  amb  la  morts  dels  oncles, el  seu promès  Ricard  Ferré  i  Revascall  de  "  Cal  Pubill "  no  retornava  de  la  guerra.  Segons  diuen  se  va  escapar  del  front  de  guerra  i  es  va  escapullí    a  una  masía  de  Reus, amics  del  seu  germà  Josep  (  pintor i  anomenat  " EL  Princep  de  les  roses  ")  que  ja  llavors  vivia  en  dita  ciutat.  Van  fer  una  requisa - inspecció   als  voltants  de la  masia,  ell s'espantà , va  saltar  per  un  balco,  l'agafaren uns  milicians  ,  se'l  endugueren i  ja  mai  més   va  aparèixer .  La  seva  mare  Françesca  Revascall  i  Cabré  li  deia  a  la  LOLA  a  finals  de  1.940  que  confies  que  el  Ricard  tornaría.  A  mitjans  de  1.941  es  desil.lusiona  però  mantenia  aquella  angoixa  que  no  deix  viure  tranquil  a  ningú.

 

La  LOLA  era  la  més  presumida  de  les  germanes (  mireu  la   foto )  junt  amb la  padrineta  Mercè. Tenia  el  somriure  a  flor dels   llavis  i  una  ullada  captivadora.  Dues  rimes  que  neixent  al  costat  del  nas  arribaven  fins  a  la  boca.  Un  coll  curt  i  fornit.  La  mel  de  la  cara  finíssima  i  les  celles  ben   corbades.  Un  cabell  molt   negre  i  ondulat  deixant  veure  part  de  l'orella.

 Li  agradava  vestir amb  elegància  (  ella  deia  :  "  aneu-vos  a  guarnir ").  El  seu  tipus  i  airositat  li  prestaven  el  suport    necessari .  Els  dies  de  gran  festa  i  per  Setmana  Santa  quan  es  posava  la  cadireta  (  la  peineta ) per  agafar-se  la  mantallina  verament  semblava  una  " madonna "  i  quan   s'endiumenjava  amb  el  capell  pareixia  una  famosa  del  cinèma.   El  seu  caminar  era  curt  i  pausat,  disfrutava  fent  petites  caminades  i  recullint  flors  silvestres  i  herbes  bosquanes.

 La  seva  veu  era  dolça ,  atiplanada, però  mai   cridanera.  El  seu  caràcter  era  fort i  quan  una  idea  la  tenia  ben  rumiada  i  assumida  difícilment  podies  ver-li   canviar.   Si  un  mereixia  elogis  no  els  escatimava  però  si  merexia  refolls  tampoc  però  fent-lo   sempre  amb  molta  ironia , inceusivament  imitant  veu  i  ganyotes . Li  agradava  molt  organitzar  festes  ,  més  encara  si  eren  de  familia,  disfrutava  i  participava  com  un  peix  dintre  de  l'aigua.  Era   molt  eixerida,  simpàtica  i  comunicativa. 

 

 

Pel  mes  de  abril  de  1.943  aparagué  un  jove  a  la  seva  vida,  anomenat  JOAN  BORONAT  i  GALLART ,  nascut  al  "  Moli  Alt  "  de  Santa  Oliva (  Baix  Penedès)   però  afincat  a   La  Riera  de  Gaià    a  "  Cal  Molí ".  Diuen  (  segons  la  Juanita  i  després  ratificat  per  la Mª  Dolors )  que  la  Lola  i  el  Joan  es  conegueren  en  el  "  trolebús "  de  la  línea  Reus - Tarragona .  Per  casualitat  o  ves  a  saber  s'assantaren  en  seients  propers,  un  al  costat  de l'altre.  Les  mirades s'encreuaven  i  el  Joan   trencant  el  gel  li  pregunta   a  la  Lola  d'on  era  i  ella  respongué de  Vilaplana.  Tot  seguit  el  Joan  li  comentà  que  havia  fet  la  mili  amb  un  jove  de  dit  poble  anomenat  Fabià  Martorell.  La  Lola  s'entristí  al  parlar  de  la  mili  i  canviant  la  conversa  li  digué  que  anava  a  Tarragona  a  visitar  a  una  germana  al  col.legi  "  del  Sagrat  Cor  "  de  les  germanes  carmelites  Vedruna ,  ¡ quina  xamba  ! , doncs  jo  hi  tinc  una  cosina  monge. Es  despediren  i  cada  un  emprengué  el  seu  camí. El  Joan  queda  impressionat  i  no  podia  treure's  aquel  rostre.  Va  ésser  una  dardellada  d'amor   a  cop  d'ull.

Uns  deu  dies  després  aparagué  a  Vilaplana  amb  un  taxi,  preguntan  per  "  Cal  Sisquet  del  pa  ".  Volia  parlar  amb  el  Sisco  ,  el  germà  de  la  Lola,  ambdós  aleshores  estavan  pastant.  La  conversa  amb  el  Francisco  durà  uns  25  minuts car  l'estava  esperan  el  taxi.  El  Francisco  baixà  cofoi  i  li  comunicà   a  la  Lola  que  havia  parlat  amb  un  jove  de  La  Riera  de  Gaià i  que  havia  pujat  per  demanar-la  com  a  promesa.  Però  que  dius  Francisco, ¡  quina  bojocada  ! ,  no  pot  èsser.  Doncs  mira  Lola,  jo  le  vist  un  jove  atractiu  i  responsable,  a  més  de  bona  familia  i  li  he  dit  que  em  semblava  molt  be i  que  no  tenia  res  a  objectar.  

La  Lola  dubtava  doncs  per  ella  àdhuc  era  un  desconegut  i el  record  del  Ricard  encara  pervivia,  però  la  tendresa  i  els  petits  detalls del  Joan  l'anaren  convencent  i  a  més  el  prometatge   fou  patrocinat  per  dues    monges  ,  una  cosina  del Joan  i l'altre  gerrmana  de  la  Lola,  en   una  xerrada  al  Col.legi  Vedruna , llavors  ubicat  al  carrer  August,  de  Tarragona.

Era  un  jove  molt  elegant  (  podeu  veure  la  foto)  i  d'una  urbanitat  i  delicadesa  primoroses.   Pujava  a  Vilaplana  amb  el  camió  petit   que   tenien    per  a  transportar  el   blanc  d'Espanya  que  molien  a  La  Riera  de  Gaià,  negoci  familiar  que  compartiien  amb  el  seu   pare  Joan  Boronat  i   Boada  (  fill  de  "  Cal  Segú  "  de  Vilabella )  i  el  seu  germà  Josep  Boronat  i  Gallart. 

Les  visites  eren   algunes tardes  del  dissabte  pero  normalment  les  matinades  del  diumenge,  deixant  el  camió  a  l'entrada  del  poble.  La  Lola  em  cridava  perquè  l'acompanyes.  Feiem  passetjades  per  la  carretera  de  La  Mussara  i  cada  dos  per  tres  el  Joan  feia  fotos  doncs  hi  era  molt  aficionat.  A  les  dotze  anavem  a  missa  major  i  es  quedava  a  Vilaplana  fins  al  vespre  si  aquel  diumenge  el  Nàstic  no  jugava  al  seu  camp,  doncs  si  això  passava  marxava  cap  a  La  Riera,  per  poguer  veure  el  partit  car  tenia  el  carnet  de  soci.  A  més  del  Nàstic  també  li  feia  patxoca  el  Barça  fet  que  a  mi  no  m'agradava.

Normalment  portava  una gorreta  blanca   per  dos  motius :  li  molestava  molt  el  vent,  les  corrents  d'aire  i  el  bat  del  sol;  i  l'altre  per  amagar  la  incipient   calvicie  ( calbesa). El  front  ja  el  tenia  desllibert i  era  ample  i  espaiós.  Per  les  festes (  veure  foto )  portava  un  barret (  capell)  forrat  amb una  cinta  negra,  prototipus  de  l'època,  imitant  els  actors  del  cinèma.  Fou  una de  les  primeres  persones  que  vaig  veure  calçant  sabates. Es  pentinava amb  la  clenxa   a  l'esquerra.

Tenia  un  caràcter  obert  i   molt  responsable.  Una  de  les  coses  que'l  treien  de  pollegana  era  la  manca  de  puntualitat  i  no  complir  amb  la  paraula  donada. Davant  d'una  perfèdia  preferia  cedir,  fins  i  tot  perdent  econòmicament,  abans  d'enfrontar-se  i  donar  peu  a  que  la  familia  es  clivellara.

Quan  s'enfadava  xiuxinejava entre  dents  paraules  quasi  inintel.ligibles  i  movia  constantment  el  cap.  Pero  mai  sortien  de  la  seva  boca  mots  malsonants  i  molt  menys  renecs.  Tenia  una  gran  admiració  i  respecte  vers  al  seu  pare ;  i  un  amor  i  afecte  grandiós  i  lloable  a  la  seva  esposa,  Lola,  a  la  qual  es  dirigia  amb  veu  dolça  i  mirada  amatent.

Era  un  excel.lent  i  perfecte  gurmet.  Cuidava  els  més  petits  detalls i  que  la  taula  estic  ben  parada.  El  porró  ple  de  vi  de  la  Cooperativa  de  La  Secuita;  les  olives  arbequines; l'enciam  collit  feia  poc  de l'hort.  Disfrutava  fen  el  vermut  abans  dels  àpats i  el  sortit  de  tapes  era  completíssim  a  més  dels  fruits  secs i  formatges  destacavan el  marisc  i  el  peix  de  roca  que  molts  dissabtes  per  la  tarda  o  matinada  del  diumenge  anava  a  treure  del  rocam  de  Tamarit.

 

Era  un  home  anticipat  al  seu  temps  per  el  que  fa  a  ajudar  a  les  tasques  de  la  llar.  Mai  s'escapoli  ni   es  feia  el  ronser.  Passava  moltes  estones  cuidant  l'hort  tocant  al  molí  a  on  a  més  de  verdures, tomaquets, mongetes, fabes, patates..... hi  havia  rosers, gladiols, tulipans, lliris   i  arbres  fruiters  com tarongers, limoner (  que  per  cert  una  ventana  i  gelada el  deixa  casi  mort )  cirerer(  al  costat  de  la  casa i  tocant  al  magatzem)  i   un  nesprer  en front  del  bassot  i  tocant  a  la  glorieta. Quan  hi  anavan  les  monges  sortien  carregades  principalment  de  fruites. I  ell  gaudia omplnt  les  bosses negres  de  roba.

 

Després  d'un  any  de  prometatge    i  dos  mesos  del  casament  del  Francisco  amb  la  Dolores  es  casaren  el  12  d'agost  de  1.944   en  el  Santuari  de  la  Mare  de  Déu  de  Misericordia,  de  Reus.   Per  cert  la  meva  mare  s'enfadà moltíssim  al  no rebre  la  invitació  doncs  a  més  de  tia  (  germana  de la  Marieta)  li  era  padrina  de  baptisme.  L'emmorroyament  li  durà  molt  de  temps  i  no  es  treia  del  cap  aquest  comportament  de  La  Lola.

 

Foto  del  casament.  La LOLA (  llavors  tenia  29  anys ) amb  un  somriure  típic  d'ella i  els  ullets  mig  clucs. Vestit  negre  i  un  escot  curt  i  triàngular. Sosté  el  gran  ram  de  flors  blanques. El  JOAN amb  la  mirada  fitxa i  satisfeta.  El  mocador  blanc  a  la  butxaca  davantera.  El  nus  de  la  corbata  esquifit  (  era  una  de  les  seves  debilitats  sempre  demanava  ajut  ,  no  tenia  destresa )  i  la  clenxa,  com  ja  he  dit  abans,  a  l'esquerra.

Van  anar  a  viure  a  La  Riera  de  Gaià  a  "  CAL  MOLI  "  a  les  afores  de  dit  poble  doncs  el  Joan  era  l'hereu  i  allí  vivien els  seus  pares  JOAN  BORONAT  i  BOADA  (  un  home  amb  gran  vissió  i  empenta  pels  negocis  i  a  més  un  gentilhhome )   i  FELISA  GALLART  i  MIRÓ,  filla  de  Vilafranca  del  Penedés, de  caràcter  agri,  poc  comunicativa, una  mica  caga-ràbies  i  emprenyadora.  Era  bastant  groseta  i  sempre  estava asseguda  en  un  balanci  al  menjador.

 

El  MOLI  era  i  es  un  casalici,  tipus  masia,  vell  i  rústic. A  la  planta  baixa  hi  havia  el  moli  amb  el  salt  de  l'aigua i  les  moles;  a  la  primera  planta  pujant  a  l'esquerra  el  despaix;  a  la  segona  la  vivenda (  rebedor,  menjador,  dues  habitacions  i  la  cuina )  al  mateix  nivell  del  molí però  aquest  a  l'esquerra  i  finalment  a  la  tercera  un  pis  amb  dues  habitacions  i  la  dutxa  i  el  lavabo.  Per  la  cuina  s'anava  a  la  galeria  , espaiosa  i  plena  de  flors,  davant  del  bassots  i  al  final  la  glorieta  a  on  es  feien  els  àpats a  l'estiu (  mireu  foto  on  sorten el  Joan Pare, la  Mª  Dolors, la  Meritxell i  el  que  ho  escriu )  amb  la  taula  de  pedra  i  envoltada  de  plantes  enfiladises.

 

El  BASSOT  era  una  gran  xarca ,  la  reserva  d'aigua ,   provocant  un  salt ,  a  fi   de  moure  les  moles  . Precisament  en  aquest  bassot  hi  vivien  amb  tot  confort  granotes  ,  que  per  les  nits , sentint  els  seus  salts  i  raucs  característics  junt  amb  els  mosquits  no  podies  cloure  els  ulls  si  dormies  a  l'habitació  d'enfront.

El  pròxim  escric  parlaré  dels  fills  (  Mª  Dolors  i  Joan)  i  de  les  tasques  del  molí.