LES FILLES DE " CAL SISQUET DEL PA " : LA LOLA
(1651 comentaris)
La germana gran era LA LOLA . Fou la que més li afectà la mort dels pares ( elles sempre deien Papa i Mama ). La seva expressió sempre riallera s'entristí. Aquelles ganes de fer gatzara desapèixeren doncs junt amb la morts dels oncles, el seu promès Ricard Ferré i Revascall de " Cal Pubill " no retornava de la guerra. Segons diuen se va escapar del front de guerra i es va escapullí a una masía de Reus, amics del seu germà Josep ( pintor i anomenat " EL Princep de les roses ") que ja llavors vivia en dita ciutat. Van fer una requisa - inspecció als voltants de la masia, ell s'espantà , va saltar per un balco, l'agafaren uns milicians , se'l endugueren i ja mai més va aparèixer . La seva mare Françesca Revascall i Cabré li deia a la LOLA a finals de 1.940 que confies que el Ricard tornaría. A mitjans de 1.941 es desil.lusiona però mantenia aquella angoixa que no deix viure tranquil a ningú.
La LOLA era la més presumida de les germanes ( mireu la foto ) junt amb la padrineta Mercè. Tenia el somriure a flor dels llavis i una ullada captivadora. Dues rimes que neixent al costat del nas arribaven fins a la boca. Un coll curt i fornit. La mel de la cara finíssima i les celles ben corbades. Un cabell molt negre i ondulat deixant veure part de l'orella.
Li agradava vestir amb elegància ( ella deia : " aneu-vos a guarnir "). El seu tipus i airositat li prestaven el suport necessari . Els dies de gran festa i per Setmana Santa quan es posava la cadireta ( la peineta ) per agafar-se la mantallina verament semblava una " madonna " i quan s'endiumenjava amb el capell pareixia una famosa del cinèma. El seu caminar era curt i pausat, disfrutava fent petites caminades i recullint flors silvestres i herbes bosquanes.
La seva veu era dolça , atiplanada, però mai cridanera. El seu caràcter era fort i quan una idea la tenia ben rumiada i assumida difícilment podies ver-li canviar. Si un mereixia elogis no els escatimava però si merexia refolls tampoc però fent-lo sempre amb molta ironia , inceusivament imitant veu i ganyotes . Li agradava molt organitzar festes , més encara si eren de familia, disfrutava i participava com un peix dintre de l'aigua. Era molt eixerida, simpàtica i comunicativa.
Pel mes de abril de 1.943 aparagué un jove a la seva vida, anomenat JOAN BORONAT i GALLART , nascut al " Moli Alt " de Santa Oliva ( Baix Penedès) però afincat a La Riera de Gaià a " Cal Molí ". Diuen ( segons la Juanita i després ratificat per la Mª Dolors ) que la Lola i el Joan es conegueren en el " trolebús " de la línea Reus - Tarragona . Per casualitat o ves a saber s'assantaren en seients propers, un al costat de l'altre. Les mirades s'encreuaven i el Joan trencant el gel li pregunta a la Lola d'on era i ella respongué de Vilaplana. Tot seguit el Joan li comentà que havia fet la mili amb un jove de dit poble anomenat Fabià Martorell. La Lola s'entristí al parlar de la mili i canviant la conversa li digué que anava a Tarragona a visitar a una germana al col.legi " del Sagrat Cor " de les germanes carmelites Vedruna , ¡ quina xamba ! , doncs jo hi tinc una cosina monge. Es despediren i cada un emprengué el seu camí. El Joan queda impressionat i no podia treure's aquel rostre. Va ésser una dardellada d'amor a cop d'ull.
Uns deu dies després aparagué a Vilaplana amb un taxi, preguntan per " Cal Sisquet del pa ". Volia parlar amb el Sisco , el germà de la Lola, ambdós aleshores estavan pastant. La conversa amb el Francisco durà uns 25 minuts car l'estava esperan el taxi. El Francisco baixà cofoi i li comunicà a la Lola que havia parlat amb un jove de La Riera de Gaià i que havia pujat per demanar-la com a promesa. Però que dius Francisco, ¡ quina bojocada ! , no pot èsser. Doncs mira Lola, jo le vist un jove atractiu i responsable, a més de bona familia i li he dit que em semblava molt be i que no tenia res a objectar.
La Lola dubtava doncs per ella àdhuc era un desconegut i el record del Ricard encara pervivia, però la tendresa i els petits detalls del Joan l'anaren convencent i a més el prometatge fou patrocinat per dues monges , una cosina del Joan i l'altre gerrmana de la Lola, en una xerrada al Col.legi Vedruna , llavors ubicat al carrer August, de Tarragona.
Era un jove molt elegant ( podeu veure la foto) i d'una urbanitat i delicadesa primoroses. Pujava a Vilaplana amb el camió petit que tenien per a transportar el blanc d'Espanya que molien a La Riera de Gaià, negoci familiar que compartiien amb el seu pare Joan Boronat i Boada ( fill de " Cal Segú " de Vilabella ) i el seu germà Josep Boronat i Gallart.
Les visites eren algunes tardes del dissabte pero normalment les matinades del diumenge, deixant el camió a l'entrada del poble. La Lola em cridava perquè l'acompanyes. Feiem passetjades per la carretera de La Mussara i cada dos per tres el Joan feia fotos doncs hi era molt aficionat. A les dotze anavem a missa major i es quedava a Vilaplana fins al vespre si aquel diumenge el Nàstic no jugava al seu camp, doncs si això passava marxava cap a La Riera, per poguer veure el partit car tenia el carnet de soci. A més del Nàstic també li feia patxoca el Barça fet que a mi no m'agradava.
Normalment portava una gorreta blanca per dos motius : li molestava molt el vent, les corrents d'aire i el bat del sol; i l'altre per amagar la incipient calvicie ( calbesa). El front ja el tenia desllibert i era ample i espaiós. Per les festes ( veure foto ) portava un barret ( capell) forrat amb una cinta negra, prototipus de l'època, imitant els actors del cinèma. Fou una de les primeres persones que vaig veure calçant sabates. Es pentinava amb la clenxa a l'esquerra.
Tenia un caràcter obert i molt responsable. Una de les coses que'l treien de pollegana era la manca de puntualitat i no complir amb la paraula donada. Davant d'una perfèdia preferia cedir, fins i tot perdent econòmicament, abans d'enfrontar-se i donar peu a que la familia es clivellara.
Quan s'enfadava xiuxinejava entre dents paraules quasi inintel.ligibles i movia constantment el cap. Pero mai sortien de la seva boca mots malsonants i molt menys renecs. Tenia una gran admiració i respecte vers al seu pare ; i un amor i afecte grandiós i lloable a la seva esposa, Lola, a la qual es dirigia amb veu dolça i mirada amatent.
Era un excel.lent i perfecte gurmet. Cuidava els més petits detalls i que la taula estic ben parada. El porró ple de vi de la Cooperativa de La Secuita; les olives arbequines; l'enciam collit feia poc de l'hort. Disfrutava fen el vermut abans dels àpats i el sortit de tapes era completíssim a més dels fruits secs i formatges destacavan el marisc i el peix de roca que molts dissabtes per la tarda o matinada del diumenge anava a treure del rocam de Tamarit.
Era un home anticipat al seu temps per el que fa a ajudar a les tasques de la llar. Mai s'escapoli ni es feia el ronser. Passava moltes estones cuidant l'hort tocant al molí a on a més de verdures, tomaquets, mongetes, fabes, patates..... hi havia rosers, gladiols, tulipans, lliris i arbres fruiters com tarongers, limoner ( que per cert una ventana i gelada el deixa casi mort ) cirerer( al costat de la casa i tocant al magatzem) i un nesprer en front del bassot i tocant a la glorieta. Quan hi anavan les monges sortien carregades principalment de fruites. I ell gaudia omplnt les bosses negres de roba.
Després d'un any de prometatge i dos mesos del casament del Francisco amb la Dolores es casaren el 12 d'agost de 1.944 en el Santuari de la Mare de Déu de Misericordia, de Reus. Per cert la meva mare s'enfadà moltíssim al no rebre la invitació doncs a més de tia ( germana de la Marieta) li era padrina de baptisme. L'emmorroyament li durà molt de temps i no es treia del cap aquest comportament de La Lola.
Foto del casament. La LOLA ( llavors tenia 29 anys ) amb un somriure típic d'ella i els ullets mig clucs. Vestit negre i un escot curt i triàngular. Sosté el gran ram de flors blanques. El JOAN amb la mirada fitxa i satisfeta. El mocador blanc a la butxaca davantera. El nus de la corbata esquifit ( era una de les seves debilitats sempre demanava ajut , no tenia destresa ) i la clenxa, com ja he dit abans, a l'esquerra.
Van anar a viure a La Riera de Gaià a " CAL MOLI " a les afores de dit poble doncs el Joan era l'hereu i allí vivien els seus pares JOAN BORONAT i BOADA ( un home amb gran vissió i empenta pels negocis i a més un gentilhhome ) i FELISA GALLART i MIRÓ, filla de Vilafranca del Penedés, de caràcter agri, poc comunicativa, una mica caga-ràbies i emprenyadora. Era bastant groseta i sempre estava asseguda en un balanci al menjador.
El MOLI era i es un casalici, tipus masia, vell i rústic. A la planta baixa hi havia el moli amb el salt de l'aigua i les moles; a la primera planta pujant a l'esquerra el despaix; a la segona la vivenda ( rebedor, menjador, dues habitacions i la cuina ) al mateix nivell del molí però aquest a l'esquerra i finalment a la tercera un pis amb dues habitacions i la dutxa i el lavabo. Per la cuina s'anava a la galeria , espaiosa i plena de flors, davant del bassots i al final la glorieta a on es feien els àpats a l'estiu ( mireu foto on sorten el Joan Pare, la Mª Dolors, la Meritxell i el que ho escriu ) amb la taula de pedra i envoltada de plantes enfiladises.
El BASSOT era una gran xarca , la reserva d'aigua , provocant un salt , a fi de moure les moles . Precisament en aquest bassot hi vivien amb tot confort granotes , que per les nits , sentint els seus salts i raucs característics junt amb els mosquits no podies cloure els ulls si dormies a l'habitació d'enfront.
El pròxim escric parlaré dels fills ( Mª Dolors i Joan) i de les tasques del molí.