LA MEVA INFÂNCIA.
Aquesta fotografia fou feta quan tenia aproximadament uns 6 anys. Darrere meu hi ha una roca. Crec que la foto la va fer el Joan Boronat quan encara era nuvi de la meva cosina la Lola Aixalà, a la carretera de La Mussara. Era l'estiu perquè porto les mànigues de la camisa arromangades, car llavors no hi havia camises de màniga curta. Tinc els braços creuats al pit. Calço esperdenyes i pantalons curts , perquè tant les sabates com els pantalons llargs eren per quan un feia la Primera Comunió. Subjectava els pantalons amb un cordill, els elàstics vingueren desprès popularitzats pels pallasos i últimament les corretges. La trinca té una cançó que fa referència al vestit d'en Pascual : Elàstics blaus subjectats amb candaus/ porta el meu enamorat, catacric, catacrac,/ i el barret de costat, catacric, catacra,/ de color verd, que és lo que em perd./ Vaig obrir els ulls al món a l'edat de 3 anys. No recordo ni si caminava ni si parlava. Tot el que veien els meus ulls em captivava. Les formigues, que en filera, una darrere l'altre, portaven a la boca els aliments fins al formiguer, i llur entrada era com un con per a resguardar-se de la pluja. El cant dels moixons principalment dels canaris i caderneres. Els saltirons dels pardals i de les falcilles . Les flors , que les dones tallaven i posaven a les imatges dels altars segons fossin els seus colors. 
El vol de les papellones, amb les seves ales de colors, posant -se damunt les flors. Les orenetes, que amb gran diligència, feien els seus nius de fang sota les teulades i balcons de les cases. Jo des de " ca l' oncle Sisquet " les contemplava ja que la façana de " ca l'Assassó " era molt gran i llarga i les orenetes s'hi trobaven a gust. Un animal molt freqüent a les darreres era la llangardaixina, que quan et disposaves a caçar-la corria més que un llampec. La cuca de llum, quan encenia la llum sota la panxa :" Cuca del cel, cuca de Déu,/ que nostre Senyor, hi veu;/ cuca de nostre Senyor/ , que la Mare de Déu no té claror ". Els peixos que nadaven dins l'aigua sense ofegar-se. La marieta de set punts normalment vermellosos, que es trobaven a les hortes i nosaltres els hi cantavem : " Marieta, puja'm al dit xic, que et daré un confit; marieta, puja'm al dit gros, qué et daré un plat d'arrós". Els grills, que des de casa els oïa, ja que a la nit és quan produeixen un carrisqueig amb la fricció dels èlitres : " ric, ric, sempre ets pobre i mai ets ric". La tortuga que amb el seu posat cansat sembla que per a ella no passi el temps ( la tortuga del Pep Carles: cada setmana la visitava ). 
Els caragols, que sortien desprès de la pluja, llefardant i donant a conèixer el seu recorregut amb els mucus que segregan. Desprès de ploure, sortia de seguida, ja que els Freginals era a dos passos. La mare els cuinava molt bé ( era menjar de pobres, però, amb troços de conill, riquíssims ) : " Caragol, treu banya, puja a la muntanya; caragol bover, jo també vindré ". Com veieu petites coses que contemplava encisat. Diuen, que de petit, era molt innocent i m'ho creia tot.
Dos animalots que mai foren sant de la meva devoció, no perquè fossin dolentes sinó perquè tenia un mal record d'ells : LES VESPES I ELS LLUERTS. El seu nom ve del llatí " vespa ". La seva morfologia és bastant similar a la de les abelles, formigues... Tenen un cap amb dues mandíbules, un parell d'antenes, un parell d'ulls compostos, un tòrax amb tres parells de potes , i dos parells d'ales membranoses. El seu abdomen sovint de colors vius té un fibló al final de tot connectat a una glàndula de verí. 
La vespa pot picar diverses vegades ja que el seu fibló és molt punxegut i penetra fàcilment. La seva picada és força dolorosa, es pot tractar a base d'amoníac. Les vespes són animals antipàtics, d'aquells que semblen haver nascut per tocar la pera. Només de veure-les ja se'm posen els pèls de punta. I has de tenir molta cura de no apropar-s'hi perquè les picades són doloroses. Els vespers, plens de vespes, fan esgarrifar. I si tens la mala sort , com jo la vaig tenir, que te'n plantin un a prop de casa, entre les pareds del marge dels Freginals, et pots passar l'estiu amb l'ai al cor. Les vespes piquen per defensar-se. Si ataquen en grup, poden fins i tot causar la mort d'una persona, per la qual cosa s'ha de tenir molta cura. També poden provocar destrosses fruit de la construcció dels vespers , que poden tenir grans dimensions des de 10 cm d'alt per 5 d'ample fins a 60 cm. d'alt per 50 cm. d'ample i aquests últims poden contenir uns 20.000 exemplars de vespes obreres i més de sis-centes reines. L'especie de vespes més perillosa és coneguda com a " jaquetes grogues ". 
ELS VESPERS normalment són construïts amb fang , i poden ser molt grans . Les cries s'alimenten exclusivament de carn crua. Disposen d'una gelea reial que tots els exemplars, siguin reina o obrera, poden secretar. Les vespes són caçadores d'aranyes, de cigales, de paneroles i d'abelles. De vespes n'hi ha de moltes classes: de la sorra, cavadores, terrissaires i constructores. Les hi tinc por i mania, perquè un dia, amb el seu fibló, em cosiren a picades. Tenien el vesper entre les pedres del marge dels Freginals. L'única forma de foragitar-les fou encendre foc i el fum les esfereí, o com diuen es van emborratxar. Les abelles, segons la llegenda, ( no pas les vespes ) representan la variabilitat de la vida, ja que tenen verí i fabriquen mel. Napoleó les va adoptar com emblema del poder. L'altre, ja de més gran, fou el : LLUERT O LLANGARDAIX VERD
.
És un rèptil que pot assolir fins a uns 45 centímetres de llargada, inclosa la cua. Aquest llargandaix és reconeix pels seus colors verds vius. El mascle té gola de color blavós, i la famella és tota ella verda. La cua del lluert una vegada tallada, torna a créixer. Es nodreix d'insectes , fruits, i vertebrats de petita grandària com : granotes, sargantanes, ratolins, musaranyes... És completament inofensiu. Durant l'hivern entra en letargia. Són àgils i ràpits de moviments i poden pujar amb facilitat els troncs del arbres arribant fins a l'altura de 10 metres per amagar-se o per rommandre quiets i vigilants. Viuen en zones càlides ( de qui ve l'expressió : t'agafat el lluert) amb molta vegetació i a prop dels boscos. El seu habitat natural són els marges dels camins. Els hi vaig agafar mania i certa recança perquè quan anava a plegar avellanes i em cansava, m'ajupia a descansar sota un avellaner, i em deien que havia agafat el lluert. I quan vaig fer les milícies universitàries a la marina ( Càdis ) un dia els companys m'infiltraren, entre els llençols, a mi i a d'altres quintos, varis lluerts.
