" CAL PEPET BIDO "

(7 comentaris)

L'última  casa  de  les  darreres  era  la  fustería  del  " PEPET  BIDÓ  ".  Era  una de  les  que  més  freqüentava  doncs  a  més  de  conversa   hi  trobava  calor  a  l'hivern  i  sempre  era  per  mi  un  divertiment  veure  com  treballava  la  fusta.  El  seu  nom  era  JOSEP  BIDÓ  i   SERRES.  La  seva  familia  procedía  de  Mascabrés  i  s'afincaren  a  Vilaplana  a  finals  del segle  XIX. Va  nèixer  a  Vilaplana  1 de  setembre  de  1.887,  a  les  10  de  la  nit.   Li   posaren  els  noms  de  Josep,  Salvador  i  Magí.  Fill  de  FRANCESC  BIDÓ  i  CANRRUBI,  de  Vilaplana,  paleta  i  de  JULIA  SERRES i  MESTRE,  de  20  anys,  filla  de  Vilanova d'Escornalbou.  Avis  paterns  :  PAU  BIDÓ  i  MASSERE,  de  Vilaplana  i  de  MARIA  CANRRUBI,  d'Aleixar.  Avis  materns  :  MANEL  SERRES  i  COSTA,  de  Vinebre   i  de  MAGDALENA  MESTRE  i  CAVALLÉ,  de  Vilaplana.  Morí  el  l3  de  desembre  de  1.980.

Crec  que  el  "  Pepet  Bidó  ",  segons  el  registre, en  primeres  nupcies  es  va  casar  amb  TRINITAT  TOST  i  BIGORRA,  de  25  anys,  germana  del  "  PEP  TEODORO ",  van  tenir  una  filla  que  morí  petitona ,  l'any  1,916  ,  li  posaren  per  nom   LUISA  BIDÖ  i   TOST. 

Era  d'un  caràcter  reposat,  mai  s'atordia  per  la  feina.  Anava  al  seu  ritme  i  no  suportava   ni  correcuites  ni  entrebancs.  A  pas  lent  anava  fent  les  coses.  Quan  el  feien  enfadar  treia  el  seu  geni,  propi  d'un  home  petitonet. Molt  xerraire,  grasonet,  amb  un  mostatxo  blanc-grisenc.  Sempre  portava  el  llapis  a  l'orenella,  el  metre  plegable  a  la  butxaca,  una  senalla  amb  les  eines  i  una  gorreta per  resguardar-se  del  polsim  de  la  fusteria.

 Ara  poso  una  fotografia  deixada  per  la  Montserrat  Bidó  on  es  veuen  els  seus  pares : el  "  Pepet  Bidó  "  i  la  seva  esposa  Dolores  asseguts  en  una  banqueta  i  dempeus  el  Josep  que  tenia  uns  tretze  anys.

 

 

Va  èsser  el  fuster  de  Vilaplana  fins  a  la  seva  mort.  En   un  principi  va  tenir  la  fusteria  al  carrer  Major  número  21  però  després,  on  jo  el  vaig  conèixer  i  tractar  a  les  darreres,  a  la  planta  baixa  de  la  casa  on  vivien.  La  fustería  era  un  sala  rectangular  amb  una  eixida,  en  front  de  la  porta  d'entrada,  que  donava  al  corral  i  als  Freginals.  Allí  hi  tenia  una  gàbia  grossa  de  perdius  i  dues  gàbies  petites  de  caderneres  i  lloretons  penjades  a  l'escala  que  pujava  cap  al  pis,  amb  torratxes  de  plantes  damunt  dels  esglaons.  Al mig   de  la  fusteria  hi  havia  un  braser  gran  amb  encenalls  i  petites  fustes  que  tenia  cremant  tot  el  dia  per ablanir  la  cola  i  ensems  escalfar  l'establiment. I  per  descontat  el  banc  de  fuster  per  treballar.  Moltes  eines  les  tenia  penjades  a  la  paret.  El  casalot  era  mig  ruinós  però  d'un  encant  innegable.

L'ofici  de  fuster  és  un  dels   més  antics  del  món. El  primer  fuster  conegut  a  l'història  fou  Noé  ;  "  va  dir  llavors  Déu  a  Noé  :  Fes-te  un  arca  de  fustes  resinoses, la  dividiràs  en  compartiments  i  la  calafataràs  per  dintre  i  per  fora  amb  betum "  (  Gen.  6, 14 ),  cosa  que  avui  àdhuc  continua  fent-se.  L'altre  fuster  famós  fou  Sant  Josep,  l'  Evangeli  de  LLuc  ens  diu  que  Jesús  se'l  conèxia  com  el  fill  del  fuster.  Sigui  com  sigui ,  la  professió  perviu  fins  als  nostres  dies,  encara  que  ja  té  una  pendent  molt  pronunciada  per  a  desaparèixer. On  ara  hi  ha  fa  font  abans  hi  havia  la  fustería  del   " Pepet  Bidó "

El  fuster  d'un   poble,  com  el  Pepet  Bidó,  feia  un  treball  molt  variat,  ja  que  tan  aviat  havia  de  fer  una  porta,  com  una  finestra,  posar  potes  a  un   cadira  o  a  una  taula,  arrenjar  les  dogues  d'una  bota,  o d'un  carro  com  fer  caixes  de  mort.  Una  de  les  primeres  feines  que  recordo  que  va  fer-me  fou  posar  les  rodes  de  fusta  al  meu  cavall  de  cartó  per  a  poguer-ho  arrossegar  per  les  darreres.

La  materia  prima  d'un  fuster  és  la   fusta ,  que  és  un  material  natural,  orgànic, format  pel  conjunt  de  teixits  que  constitueixen  el  tronc  dels  vegetals  llenyosos  desprovistos  d'escorça,  com  les  coníferes  (  toda  clase  de  pins,  avets, cedres...)  i  les  frondoses  (  roure,  castanyer,  faig,  noguera).  La   fusta  és  un material   lleuger  i  alhora  té  una  elevada   resistència  a  flexionar-se.  La  fusta  presenta  una  sèrie  de  defectes  com  la  presència  de  nusos,  clivelles  i  bosses  de  resina.  El  "  Pepet "  casi  sempre  treballava  amb  fusta  de  pi, i  alguna  vegada  de  noguera.

Hi  ha  una  extensa  gamma  de  fustes, segons  els  colors,  textures,  dureses,  resistència   i  treballabilitat.  Per  duresa  s'enten  la  resistència  que  la  fusta  ofereix  a  ser  penetrada  per  un  altre  cos  :  un  clau,  la fulla  d'una  serra  ; per  densitat  el  grau  d'humitat  de  la  fusta  i  per  porositat   la  major  o  menor  quantitat  d'aigua  que  la  fusta  és  capaç  d'absorbir  o  de  despendre. El  "  Pepet  "  sempre  deia  que  una  fusta  humida  no  s'hi  podia  treballar  doncs  tendia  a  dilatar-se. La  fusta  requereix  un  bon  grau  de  sequedat,  puix  que  és  molt  sensible  a  l'humitat i  llavors  es  dilata  i  quan  el  clima  torna  a  ésser  sec,  es  contrau.  La  fusta  asserrada  s'ha  de  deixar  assecar,  per  aixó  les  piles  de  fusta  que  tenia, fins  a  conseguir  el  grau  d'humitat  adequat. Un  bon  assecatge  facilita  el  treball  del  fuster  i  evita  moviments  de  contracció -  dilatació.

La  classificació  de  les  fustes  una  vegada  asserrades   és  LLÀMINES  o  XAPES  formada  per  planxes  rectangulars  de  diferentes  amplades  i  poc  gruix.  I  els  LLISTONS  formats  per  planxes  rectangulars,  d'una  gran  longitud,  de  secció  quadrada  o  rectangular.  Les  MOTLLURES  formades  a  partir  de  llistons amb  una  gran  varietat  de  seccions  (  per  finestres,  quadres ).  Els  CONTRAXAPATS  i   CONGLOMERATS  que  actualment  són  les  fustes  que  més  utilitzen  els  fusters,  en  temps  del   "  Pepet  Bidó  "  eren  desconegudes.

Per  desenvolupar  la  feina  de  fuster  utilitzava  una  sèrie  d'eines  que  ara  molts  desconeixeu.  D'ell  vaig  aprenda  els  noms  i  perquè  s'utilitzaven.  On  treballa  el  fuster  es  diu  BANC  :   una  taula  gruixuda  de  fusta,  amb  quatre potes  robustes  unides  per  baix  amb  traversers,  un  caragol  per  a  subjectar les  peces  que  s'estan  fent, i  un  canaló  al  costat  per  posar-hi   puntes,  martells, ribots... EINES  DE  SUBJECCIÓ  :  que  ajuden  a  subjectar  la  fusta  per  poder-la  treballar  amb  seguretat.  El  Cargol de  banc  eina  que  permet  fixar  la  fusta  al  banc  de  treball  per  traballar-la  comodament.  El  Congreny  aparell  format  per  dues  pots  que  tenen  forats,  dins  el  quals  passen  uns  tascons o  falques  i  entre  dites  pots  es  posen  les  peces  de  fusta  encolades,  de  manera  que  quedin  ben  estretes  i  es  faci  la  seva  unió.  El  Serjant   instrument  amb  la  mateixa  finalitat  que  l'anterior  emprat  pels  fusters  per  a  mantenir   premudes  l'una  contra  l'altra  dues  peces  de  fusta  encolades  fins  que  s'hagin  enganxat,  i  serrar-les  després. a  fi  de  fer  encaixos  i  entallaments., 

 

LES  EINES  DE  TALL  per  tallar  o  rebajar  la  fusta. El  Ribot  que  serveix  per  a  rebaixar ,  polir  i  allisar  les  peces  de  fusta  ,  que  tenen  una  superficie  corba.  Té  una  fulla  de  ferro,  de  tall  generalment  recte , amb  una  obertura  al  davant  per  la  qual  surten  els  encenalls  aixecats  de  la  fusta  en  treballar-la.  La  Garlopa   és  un  ribot  allargassat  proveït  de  fulla  i  contrafulla,  emprat  per  a  adreçar  la  fusta,  els  encenalls  que   surten  són  més  grosos  que  els  del  ribot. La Gúbia  i  l' Enformador    són  eines  formades  per  una  fulla  d'acer  amb  un  tall  molt  estret  i  un  mànec  de  fusta  per  rebaixar  la  fusta .  Buida  la  fusta  i  els  dóna  la  forma.

 

M'agradava  molt  veure  pare  i  fill  (  el  Pepet  i  el  Pep  Bidó )   com  xerracaven  amb  el  xerrac  de  dues  mans.  Un a  l'esquerra  i  l'altre  a  la  dreta,  acompassats  i  moguent  reiteradament  endavant  i  endarrera ,  i  si  trobaven  un  nus  aleshores  rumrumejaven  entre  ells  movent  el  cap  i   els  braços. El  Xerrac  o  serra  manual , eina  consistent  en  una  fulla  d'acer  proveïda  d'una  sèrie  de  dents  agudes  que   des  de  les  seves  vores  està  subjecta  a  un  mànec, i  que  moguda  reiteradament  endavant  i  endarrera  serveix  per  tallar  o  serrar  la  fusta. Quan  instal.laren  la  serra  elèctrica   tots  els  nervis  acabaren,  però  tenien  que  estar  molt  atents  de  que  els  dits  no  quedessin  presoners  i  els  donessin  un  bon  esglai.  De  dita  serra  no  sortien  encenalls,  sinó  serrines  (  serradures)  que  es  feien  servir,  mollades,  per  escombrar;  en  canvi  els  encenalls  eren  per  encendre  el  foc. 

La serra  mecànica  també  la  feia  servir  amb  molta  freqüència  per  serrar  boscalls  de  olivera,  de avellaner  i  de  cirerer.  Després  cada un  amb  la  seva  destrall  els   despellizava  per  poder-los  posar  a  la  cuina.  La  mare  emprava  ambdues  coses  (  encenalls  i  serradures ) i  cada  setmana  jo  les  recollia  de  la  fusteria  del  "  Pepet  Bidó " .  Ve  com  anell  al  dit  el  vers  :  "   Amb  la  vida  fermada  per  serjants,  recullo  encenalls  i  serradures,  aixecats  per  ribot  i  garlopa.  Ho  poso  al  sac   de  moments  perduts, a  l'espera  de  fer-ho  servir, per  encendre  o  revifar  un  foc  nou ". Tots  tenim  a  la  nostre  vida  algun  que  altre  serjant  que  ens  apreta  ben  fort .  I  a  vegades  els  fruits  que  donem son  serradures.

LES  EINES  DE  TREPAR.  Són  les  que es  fan  servir  per  foradar  i  perforar  la  fusta.  La  Barrina  per  fer  foradets  a  la  fusta  per  poder  posar-hi  un  cargol. Filaberquí  per  fer  forats  més  grans.  Tornavis  eina  que  introduida  en  la  ranura  d'un  cargol,  permeti  de  cargolar-lo  o  descargolar-lo  per  l'efecte  sumultàni  de  la  rotació  i  de  la  pressió.  També  es  poden  considerar  eines  de  trepar  les  estenalles.

LES  EINES  DE  PERCUSSIÓ.  Copejar  o  donar  un  cop.  El  martell  serveix  per  clavar  claus.  La  maça  per  encaixar  fustes  donant-li  copets  o  per  picar  diferents  eines  de  tall  com  les  gúbies.  I  finalment  LES  RASPES  eines  per  rebaixar  finament  la  superficie  de  la  fusta  o  allisar-la,  com  la  llima  o  el  paper  de  vidre.  Una  eina  molt  important  pels  fuster,  i  que  no  pot  inscriure  amb  les  anteriors  es  l'escaire  instrument  de  fusta  en  forma  de  triangle  rectangle  emprat  per  a  traçar  angles  rectes,  lìnies  paral-les  sobre  la  fusta, " .

Deixo  finalment  quan  preparava  caixes  de  mort.  Si  jo  feia  la  torniola  per la  fustería, quan  començava  a  fer em   feia  marxar  dient :  ves  escampar la  boira  que  a  casa  vostre,  "  batualisto  ",  ja  s'han  mort  masses.  Altres  expressions del  "  Pepet  "  eren  :  "  Malviatge  "  "  la  canalla  sempre   pixa  fora  de  test "  o  " radiantre  de  la  canalla ". La  fusta  de  les  caixes  dels  morts  era  bastant   dolenta  (  de  poca  categoria )  per  aixó  sempre    la  folrava  en  roba  negre  i  amb  una  especie  de  xinxetes  la  anava  subjectant. La  creu  del  damunt  i  les  nanses  dels  costat  així  com les  inicials  del  difunt  les  comprava.  A vegades  hi  posava  borles.  Les  caixes  eren  portades  a  coll  i  be  pels  homes  veins  del  difunt.  Una  de les  feines  més  desagradables  era  posar  el  difunt  dintre  de  la  caixa  i  baixar-lo  per  les  escales.

DOLORES   BIDÓ  AYMAMÍ,  nascuda  a  Vilaplana  l'any 1.894 , filla  de   "  Cal  Peraire  ".  Tenia  sis  anys  menys  que  el  "  Pepet  ".  Era  una  dona  que  casi  mai  apareixia  per  la  fustería.  Jo  la  vaig  conèxer  principalment  perquè  era  molt  amiga  de  la  tia  "  Mengola  " ,  al  estiu  feien   petar la  xerrada  al  carrer ,assegudes  amb  cadires,  junt  amb "  La  Tuies  ".  Era  més  alta  que el  "  Pepet  ",  prima  i  abrinada,  vestida de  negre  com  totes  les  dones  del  seu temps.  Cabell  negre  , ondulat.  Tenia  la  cara  molt  fina  i  una  veu  suau.  Dels  seus  llavis  nèixia  un  somriure  contagiós. Crec  que  tenia  molt  de  respecte  al  seu  marit,  potser  perquè  ell  era  bastant  més  gran.  Va  morir  relativament  jove.

Del  matrimoni  JOSEP  BIDÓ  i  SERRES  amb  DOLORES  BIDÓ   AYMAMI  van  nèixer  dos  fills  :  JOSEP  BIDÓ  i  BIDÓ  ,  nascut  11  de  juny  de  1.921.  Jo  el  vaig  conèixer  i  tractar després  de  haver  fet  la  "  mili  "  a  Barcelona.  Durant  aquest  període  s'allotjava  a  casa  de  la  seva  tieta  ROSA  BIDÓ  i  AYMAMI,  de  cabells  rossos,  alta  i  molt  xerraire,  però  alhora  molt  delicada,  casada  amb  "  Tio  Pepe  ·  (  JOSEP  FERRARONS  ),  un  home  trempat  i  humà,   li  agradava  la  música  i  molt   religiós,    era  de  l'Adoració  Nocturna  i  que  cada  dia  anava  a  missa  a  l'església  dels  pares  Teatins, carrer   Enric  Granados- Plaça  Letamendi.  Els  vivien  al  carrer  Aribau  Nº 20  cantonada  Diputació,  pis  que   des  de  fa  molts  anys  compartien  amb  la  seva  neboda Montserrat  el  seu  marit  Josep i  els  fills.  En  la  meva   època  d'estudiant  universitari  els  visitava  amb  certa  freqüència.  I  tant  la  Rosita  com  ell  sempre  estaven  al  aguait  del  que  em  pogues  passar.  Una  familia  molt  atenta  i  acollidora.

El  "  Pep  Bidó  "  era  un  perfecte  conversador.  Posava  fil  a  l'agulla  en  moltíssims  temes  des  de  la  guerra  (  coneixia  tots  els  avions), el  temps (  plourà,  farà  vent..)  el  futbol  (  era  un  pessimista  reconsagrat ),  personatges i  les  seves  biografies.  Podriem  dir  que  sabia  una  mica  de  tot.  A  més  gaudia  d'una facilitat  de  paraula,  amb  un  deix  barceloní  marcadíssim. Tant  a  la  banqueta  de  la  fustería,  com  al  café   o  anant  passajant  per  la  carretera    sempre  tenia  gent  que'l  escoltava.  Era  junt  amb  el  "  Pep  Carles "  (  JOSEP  SALVAT  i  ISERN ) ,  parent  meu ,  uns  dels  homes  que  sabien  a  la  perfecció  l'història  de  VILAPLANA   i  principalment  de  la  seva  gent.  El  meu  parent  era  inconfundible  amb  la  boina  negre  al  cap  i  el  matxo,  crec  que  fou  l'últim  que  hi  va  haver  al  poble. Les  xerrades  al  sortir  de  la missa  major  prolongades  als  malecons  de  la  carretera  foren  impagables  i  tradicionals.  Morí  als  76  anys,  solter,  un 30  de  novembre  de  1.998.

El  "  Pep  Bidó  ", era  un  jove   alt, esvelt,  amb  el  cabell  rissat  i  ondulat,  de  color  ros ,  amb  un  somriure  a  la  cara,  molt  bona  persona,  jo  casi  mai  ho  vaig  veure  enfadat.  Se semblava  bastant  a  la  seva  mare  inclús  amb  la  veu.  Va  morir  als  80  anys,  solter ,  un  28  de  juliol  de  2.OO1.

Posaré  una  fotografia  de  "  La  Colla  "   de  teatre  feta  l'any  1.946  damunt  dels    malecons  del  pont  del  Mariner,  deixada  pel  meu  cosi  Ezequiel."  Som  un  bon  grupet  de  joves /  que  amb  afició  teatral /,  en  lloc  de  buscar  parella/  no  fem  més  que  l'animal " L'Ezequiel  és  el  primer  de  l'esquerra  i  es  defineix  així  :  "   El  noi  de  ca  La  Mundeta  /  es  creu  poeta  empedernit/ i  el  que  amb  ell  se  manifesta  /  és  que  encara  es  mama  el  dit  " .  El  segon  molt  xicotet  es  l'Albert  de  ca  La  Sofia  :  "  Els  jovenets  de  la  colla/  son  els  dos  de  cal  Sepet /  quan  els  veureu  fent  comèdia /  quedareu  amb  boca  obert  ".  L'altre  és  el  Sebastià  Masdeu  (  Rabato )  :   "  Entre  cordes  i  tramoia/  trobem  a  l'amic  Masdeu /  i  el  veure  per  les  darreres /  buscant  núvia , repareu ".  El  que  segueix  és  Victor  Anguera  :  "  El  noi  del  Victor,  no  es  broma/  no  l'espanta  cap  paper / qui  el  veu  a  l'escenari /  no  el  coneix  pas  al  carrer  ". Després  l'Aloi  Joanpere,  el  Sebastià  Anguera  Alberich (  de  cal  Batjau ),  el  Melitón  Mestre  company  del  meu  germà  i  del  cosí  "  Ritu  "  ensacant  avellanes :  "  Entre  mig  del  repertori/  em  quedava  el  Melitón /  tot  solet  fent  el  Tenori /  amb  son  estret  pantalón "  L'Eugeni  Huguet  :  "   Els  amics  inseparables/  l'Eugeni  i  Sebastià/  són  desitjos  insondables /  l'escopeta  hi  anar  a  cassar  ".  El  Jaume  Joanpere  Estivill  :  "  És  el  còmic  de  cal  "  Manco  "/  qui  sempre  et  fa  estar  distret /  ell  apunta  sempre  al  blanco /  i  dispara  a  tort  i  a  dret  "  El  Josep  Mariné  Besora "  de  cal  Sastre  "  :  " Es  el  noi  gran  de  cal  Sastre / un  xicot  molt  seriós / balla  i  canta  com  un  home /  sense  esser-ne  pretenciós".  Josep  Salvat  i  Isern  :  "  El  més  castís  de  la  colla /  és  el  bon  Josep  Salvat /  té  sempre  que  es  faci  bulla /  per  a  sortir  perjudicat /. I  finalment  el  Josep  Bidó  i  Bidó :  "  SENS  VOLER  EM  DESCUIDAVA  /  DEL  COMPANY  JOSEP  BIDÓ /  TOT  EL  DIA  LA  FESTEJA  /  PERÒ  NO  TROBA  OCASIÓ  " i  damunt  seu  recolzant-se  en  les  espatlles  el  que  sería  el  seu  futur  cunyat  Josep  Aymamí  "  de  cal  Secano "  o  de la  tia  "  Venància  ".

L'altre  fill  va  èsser  la  MONTSERRAT  BIDÓ  i  BIDÓ  ,  nascuda  a  Vilaplana  al  carrer  Major  nª 21  el  10  de  febrer  de  1.925  a  les  9  de  la  nit.  El  "  Pepet Bidó  "   tenia  37  anys  i  sa  mare  la  Dolores  31 .

Aquí  teniu  una  fotografia  de  la  Montse  quan   tenia  9  anys.  El  ulls  blaus  i  la  carona  molt  semblant  al  seu  pare.  Porta  trenes.   Molt  riallera  i  optimista.  Es  una  dona  que  li  agrada  molt  parlar  i  comunicar-se  amb  la  gent.  Té  un  gran  cor  i  arreplegar  al  seu  entorn   a  tota  la  fillada.  Ara  porta  ulleres  i  el  color  dels  cabells  serien....-  sort  del  tint.  És  de  la  mateixa  volada  que  la  meva  cunyada  i  el  meu  germà  (  al  cel  sia ).

Es  casà  amb  JOSEP  AIMAMI  i  MASDEU.  Fill  de  :  JAUME  AIMAMI  i  MESTRE,  i  de  VENÂNCIA  MASDEU  i  AIMAMI.  Els  avis  paterns  foren  :  JAUME  AIMAMI  i  MUNTÉ, i   BÀRBARA  MESTRE  i  FERRÉ.  I  els   avis  materns  foren  :  JOAN  B.  MASDEU  i  MESTRE  i   FRANCESCA  AIMAMI  i  BORRÀS.  Al  casar-se  anaren  a  viure  a  Barcelona  al  pis  de  la  tieta  Rosita  i  del  tio  Pepe,  on  àdhuc  hi  viuen,  con  anteriorment  he  dit.  Va  treballar  toda  la  seva  vida  a  la  mateixa  empresa  de  detergents.  Era  molt  aficionat  a  la  fotografia  i  al  excursionisme.  Als  actes  importants  de  Vilaplana  mai  hi  faltaven  les  seves  fotos. Tenia  un  caràcter  obert  i  comprensiu.  Amic  dels  seus  amics. Morí  fa  uns  cinc  anys  i  fou  enterrat  al  cementiri  de  Vilaplana.  Del  seu  matrimoni  han  nascut  varios  fills  entre  els  remarco,  per  l'amistat,  la  Montserrat, L'Immaculada , la  Mª  Jesús  i  el Xavier.  La  familia  BIDÓ  - BIDÓ  y   la  AIMAMÍ -  BIDÓ  sempre gaudiràn  de  la  meva   l'estimació  i  afecte.

 

 

 

 

 

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris

18/06/2009 10:35:11 | Xavier Aymamí Bidó

Moltes grácies pel teu interés , les dades, i sobretot per l'estimació a la meva familia materna. una abraçada.

18/06/2009 10:53:10 | Maria Jesús Aymamí i Bidó

Gràcies,"tiet Eladi",per l´amor que has posat en les teves paraules.

18/06/2009 11:48:39 | Imma Aymamí i Bidó

Com els meus germans, et vull agrair les paraules que dediques a la nostra família. Una abraçada molt forta i molts ànims!

18/06/2009 21:52:40 | ALBERT AYMAMÍ I BIDÓ

MOLTES GRÀCIES PEL TEMPS QUE ENS HAS DEDICAT,L'AFECTE SINCER QUE MOSTRES A LA NOSTRA FAMILIA I EL RESPECTE QUE DE LES TEVES PARAULES ES DESTIL·LA. PER SEMPRE,GRÀCIES.UNA ABRAÇADA.

19/06/2009 9:39:25 | Montse Aymamí i Bidó

Llegint el teu escrit, molt ben documentat per cert, he repescat records que tinc molt vius dels avis i de la fusteria, d'aquell temps que vaig tenir el privilegi de compartir amb ells. Gràcies per la teva dedicació i estimació envers la meva família. Molts ànims!

19/06/2009 19:23:43 | M. del Mar Aymamí i Bidó

Gràcies per aquest afecte continuat al llarg dels anys cap a la nostra familia i que sobrepassa generacions. Tu també ets part de la nostra història. Molta sort en aquest nou repte que et toca afrontar ara de nou. Una abraçada.

14/10/2009 13:07:08 | Déborah Auqué i Jordi-Esteve Gómez

Benvolgut Eladi, Som, des de la Diada d'enguany, els feliços nous propietaris de 'Cal Pepet Bidó'. Des del respecte i l'amor que sentim per la història de Vilaplana i la seva gent, volem agrair-te l'aportació que des de la teva plana web hi fas. Esperem que ben aviat es doni l'avinentesa de coneixe'ns personalment. Et recordem que les portes de 'Cal Pepet Bidó' segueixen, igual que abans, obertes per a tu.