LES CASES DE LES DARRERES

(3 comentaris)

LES  CASES  DE  LES  DARRERES. No  puc  parlar  de  totes  doncs  el  treball  sería  molt  feixuc  i  a  més  amb  algunes  molt  poc  tracte  vaig  tenir-hi.  Donaré  una  pinzellada  petita  de cada  una , excepte  dues,  que  tindrán  espai  apart.  "  CAL  CANARI  "  Era  la  casa  més  propera.  La  paret  lateral  de  "  cal  Mengol  "  ,  al  final  del  carrer  Jacint  Verdaguer ,  amb  les  finestres  de  les  habitacions  i  de  la  cuina,  tenien  en  front  el  corral-  rectangular  i  espaiós - ,  per  cert  amb  moltes  gallines  i  dos  galls,  que  a  primera  hora  del  matí,  amb  el  seu  cornetí, despertaven  a  tot  el  veïnat;  i  al  fons  el  terrat  a  on  estenien  la  roba  i  el  water.  Del  renom  "  canari  "  tinc  dues  versions  :  una  que  tenien  moltes  gàbies  de  moixons,  entre  ells els  canaris, penjades  al  terrat;  l'altre  que  el   SEBASTIÀ   BESORA  i  VALL(  també  s'el  conexia  com  "  el  Besora " ), quan  era  petit  refinava  com  "  un  canari " .  Dóno    per  bona  la  segona  puix  el  seu  nebot,  el  "  Pep  Sastre "  quan era  escolà  cantava  de  maravella,  amb  una  veu  afinada  i  melosa.

El  tracte  amb  els  dos  germans  solitaris  fou  magre,  millor  dit, casi inexistent  això  que  era  molt  amic  de  la  seva  germana  la  Marina.  Vaig  tractar  una  mica  més  al  Sebastià  quan  matava  porcs  al  Corraló   pel  oncle  "  Ritu  ".  Era  home  de  poques  parules, desgarbat, de  mitjana  estatura  tirant  a  alt  i  forçarrut. A  la  tia  Maria  em  sembla  que li  feia  patxoca  doncs  un  dia  de  matança  l'oncle  li  va  dir  "  canari " no  té  apropis  tan  a  la  Maria.

"CA LA JUSTA" La justaPoso  una  fotografia  de   la   Justa  " a  la  barana  de  La  Riba  a  prop  de  la  plaça  de  Les  Creus.   Era  pujant  el  carrer  Jacint  Verdaguer ,  ara  Àngel  Guimerà  , a  mà  dreta  com  "  cal  Canari "    on  el  carrer  es  feia  més  ample.  Al  fons  hi  havia  "  Ca  la  Justa "  amb  una  entrada  ampla  i  molt  fosca,  com  una  gola  de  llop.   La  Justa  era  un  dona  vidua ,  grassoneta,  crec  que  provenien  de  La  Mussara,  amb  tres  filles  com  a  roses :  la  JOSEFINA,  la  JUANITA  i  la  CARME  ABELLÓ  i  BONET  i  un  germà  que  jo  no  vaig  conèixer  el   SALVADOR . Amb  la  que  vaig  tenir  una  relació  més  estreta  fou  i  és  amb  la JUANITA  doncs  va  servir  durant  cinc  anys ( 1.951-55  )   al  " Moli  "  de  La  Riera  de  Gaià ,  propietat  d'en  Joan  Boronat  i  Gallart , marit  de  la  meva  cosina  Lola  Aixalà i  Salvat.  Quan  la  Juanita  hi  va  servir  àdhuc  vivien  els  pares  del  Joan ,  i  la  Lola  ja  tenía  la  Maria  Dolors i  el  Joan, nascuts  el 1.946  i  1.948  respectivament.  Aquesta  fotografia  correspon  a Vilaplana  feta  des  del  camí  d'Alforja.  La  Lola, el  Cisco, el  Josep  Mª , el  Joan , el  Joan  Mª (  rebato)  i  la  Maria  Dolors.

La  DOLORS  AIXALÀ   i  SALVAT  va  néixer  a  Vilaplana  a  les  cinc  de la  matinada  del  dia  1  de  març  de  1.915.  A  més  de  Dolors  se  l'imposaren  els  noms  de :  Margarida  i  Josefa,  la  meva  mare  fou  la  padrina  de  bateig.  LLavors  la  Juanita  tindria  uns  16  anys, era  molt  treballadora,  atenta,  delicada ,  de  bon  veure  i  disposada  a  fer  qualsevol  comanda  de  la  meva  cosina,  que  per  cert , li  va  correspondra  amb  una  gran  estimació. El  motiu  del  servei  va ésser  perquè  van  operar  a  La  Lola  del  fetge.  La  Juanita  es  va  casar ,  als  vint-i-dos  anys,    amb  un  aragonés,  però  rierenc  de  adopció,  l'ANTONIO  ROYO  PALLAREStreballador  de  FECSA ,  que  vivia  a  un  pis  damunt  de "  cal  Rull  " ,  veïns  del  "  Molí  ".  Després  de  casats  van  anar  a  viure  a  Reus  doncs   l'Antonio   treballava  a  les  oficines  de  la  FECSA  en  dita  localitat.  Era  un home  fornit, molt  agradable  de  tracte  i  amb  molta  responsabilitat  en el  treball.  Puc  afirmar-lo  puix  fou  repòrter de l'Agència  d'Informes  a  la  sucursal  de  Reus.  Tres  fills  han  sigut  fruit  del  matrimoni  :  l'Antonio, la  Josefina  i  el  Joaquim, aquest  dos  són  arquitectes  i  tenen  despaxt  a  Barcelona .  De  la  CARME  no diré  res  car  la  coneixeu  millor  que  jo,  sempre  a  viscut  a  Vilaplana  i  és  la  muller  del  meu  amic  l' Albert  de  "  ca  la  Sofia ".,   que  per  cert  van  anamor-se  fent  una  funció  de  teatre,  ella  feia  de  Roser.

"CAL  FULANTI ".  Un  dels  tres  forners  del  poble,  i  actualment  l'únic  que  resta.  Al  costat  de "  ca  la  Justa  "  i  en  front  de  "  ca  la  Quimeta ".  D'un procedeix  dit  renom  no  ho  se  pas  per  més  indagacions  que  he  fet.  Els  seus  antepassats  eren  fills  de  Mascabrés. Portaven  el  forn  el  matrimoni  format  pel  PERE  ANGUERA  i  SANS  i   la  SALOMÉ.  El  Pere  era  un  home  prim  amb  un  bigotet.   Molt  cordial  i  alegre.  Va  ser  molts  anys  Jutge  de  Pau,  de  Vilaplana . Quan  hi  havia  raons  amb  alguna  familia ell  tenia  que  buscar  la  manera  de  posar-hi  pau.  La  paperassa en  cas d'accident , els  atestats  i  presenciar  les  autopsies  eren  les  feines  que més  enuig  li  donaven.   La  Salomé  era  una  dona  roseta i  molt  aixerida.  Tan  amb  el  Pere  com  amb  el  seu  germà  Josep  hi  vaig  tenir   moltes  converses  doncs  els  dos  eren  carlins. Tenint  a  mà  l'extracte  de  la  certificació  del  meu  naixement  signat  pel  Pere  Anguera  com  a  Jutge  de  Pau   i  l'Antonio  Altés  com  a  Secretari ,  el  13  de  febrer de  1.970 , faré  la grafología  de  ambdós  signatures  i  de  llurs  rúbriques  (  us  demano  permis  als  seus  descendents). La  grafologia  és  l'estudi  de  l'escriptura  com  a  reveladora  de  la  personalitat  ,  activitat,  intel.ligència  i  temperament  humà... La  mida  de  les  lletres, la  inclinació,  la  força  del  traç, la  signatura  i  la  rúbrica  són  els  seus  exponents.  Mai  es  pot  considerar  com  un  resultat  absolut  i  definitiu  (  es  necessiten  fer  varies  proves  en  moments  i  temps  allunyats ).  LA  SIGNATURA.. "  La  signatura  és  una  biografia  abreujada  "  (  Max  Pulver ) o  si  voleu  l'expressió  del  nostre "  jo"  més  íntim,  l'imatge  que  tenim  de  nosaltres  mateixos  però  també  com desitjem  veure'ns  al  exterior.  El  nom  simbolitza  el  jo  (  sentiment)  , si   no  apareix  o  en  veiem  només  la  inicial  , és  pot  intuir  una  actitud   conservadora  o  ganas  d'oblidar  el  passat.  El  primer  cognom  representa  el  "  jo  social  i  laboral " , es  a  dir,  l'home  que  s'ha  fet  a  ell  mateix.  I  quan  es  més  gran  que  el  nom,  pot  implicar  també  l'orgull  de  pertànyer  a  una  determinada  familia.  Nom  i  cognoms  molt  distants  poden  denotar  una  situació  de tensió  entre  el  pare  i  la  mare, des  de  l'infància.  LA  RÚBRICA (  del  llatí   rebrum  =   vermell )  es  tracta  del  gargot  o  dibuix inconscient  que  acompanya  la  signatura.  Segons  la  seva  ubicació  ,  forma,  i  mida  representa  el  grau  d'autoprotecció ,  maduresa, confiança, seguretat  amb  la  realitat  que  l'envolta  i  que  està  fora  del  "  jo ".  Passem  a  analitzar  la  signatura  del  PERE  ANGUERA En  primer  lloc  veiem  solament  l'inicial  del  seu  nom (  actitud  conservadora  o  ganas  d'oblidar  el  passat );  el  cognom  més  gran  que  el  nom  (  l'home  que  s'ha  fet  a  ell  mateix  en  el  camp  laboral  i  social);  totes  les  lletres pujades  a  la  dreta  (  sentit  optimiste  de  la  vida,  obert i  generós;  però  sempre  predomina  en ell  el  sentiment  per  damunt  de  la  raó);  lletres  amb  angles  oberts  (  persona  receptiva );  la  a  final  molt  ben  tancada  i  amb  cua  (  en  certes  coses  era  molt  reservat );  tant  la N com  la  U  tenen  el  mateix  traç  (  vol  indicar  certa  confusió  de  conceptes );  amplitud  igual  de  lletres (  home  equilibrat )  ;  proporció  entre  majúscoles  i  minúscoles  (  sensat,  no  orgullós )  i  finalment  la  letra  (  la  letra  del  sexe )  s'inicia  en  el  mateix  oval  que  les  altres  lletres  però  té  un  recorregut  profund  cap  a  la  zona  material  i  intuitiva (  home  de  cert  perill  afectuosament  parlant);  les  lletres  molt  ben enganxades (  home  amb  molta  lògica ) .  Com  a  la  seva  signatura  no  hi  ha  ni   I   ni   T no  puc  dir  si  era  un  home  despistat  o  no;  o  si  li  agradava  la  picabaralla  (tosut ) o  no. Les  rúbriques  del  senyor  PERE  són  envoltants  (  signe  de  egocentrisme  i de  protegir  el  jo  )  i  a  més  en  forma  de cors  (  signe  de  vivències  amoroses  profundes ).  L'ANTONIO  ALTÉS  OLIVÉ  jo  sempre  el  vaig  conèixer  per  L'  Anton   "  Correu  ".  Cada  setmana  baixava  dos  dies,  fes  fred,  plogués,  navés  o  fes  sol,  a casa  meva  a  recollir  les  cartes  i certifficats  doncs  era  el  carter  de  La  Febró´ a  més  de  Secretari  de  La  Mussara.   Aleshores  nosaltres  repartiem el  correu  pel  poble  per  concessió  de  l'oncle   " Ritu  "  doncs  ell  era  el  carter  titular.  Va  ser  anomenat  Secretari  de  l'Ajuntament  de  Vilaplana  a  principis  de  1.946.  El  senyor  Antonio  era  un  home  alt  i  prim,  de  poques  paraules  i  molt  treballador  i  responsable. S'el  veia  un  pagés  típic.   En  la  seva  signatura  apereix  el  nom  complet (  fet  que  denota  està  orgullós  de  si  mateix );  el cognom   queda  esquifit  i  irregular  (  home  amb  poc  recorregut  social ) , les  dues  coses  dónen  peu  a  que  tenia  més  apreci  per  la  vida  familiar  que  per  la  vida  social ;  escritura molt  petita  (  home  que  vol  passar  inadvertit,  que  ho  passen  malament  amb  el  contacte  amb  la  gent );   escritura  ascendent  i  cada  vegada  més  petita  (  sentit  d'estalvi  i  també  d'estret );  desproporció  entre  majúscoles  i  minúscoles  (  quelcom  exagerat i  a  vegades  altiu  );  diferent  grafia  en  les  T ( inconstància  ,  sense  idees  fitxes ); la  s  final  de  Altés  petita  i  caiguda  (  senyal  de  desànim ;  l'accent  molt  alt  i  fora  de  lloc ( home  despistat  i  molt  idealista);  el  pal  transversal  de  la  t  es  llarguìssim ( home  que  li  agradava  remarcar  les coses ). I  finalment  la  signatura  casi  horizontal  (  que  és  un  home  que  presenta  estabilitat  emocional  en si  mateix  però  que  a  vegades  es  veu  pertorbat  per  factors  externs ,  mireu  Altés   :  quin  joc  tan  estrany   de  lletres).  Respecte  a  la  rúbrica   el  seu  nom i  cognom  queda  encuadrat  entre  dues  línees  (  home  que  guarda  la  vida  privada  lluny  de  la  vista  dels  altres);  l'envoltori  rodó  significa  amor  però  a  vegades  devé  punyent  pel  angle  agut  de  la  dreta;  sembla  una  paleta  de  pintor  (  gust  artístic)  i   per  finalitzar la  ziga-zaga  final   (  mostra  inseguritat  i  principalment  desconfiança ).

"CA LA QUIMETA" . Era  davant  de    "  cal  Fulanti  ". Sempre  a  l'entrada  hi  vaig  veure  dues  o  tres  sanallas.  El  nom de  Quimeta  li  ve  de  la  filla  petita.  Foren  tres  germans :  el  JOSEP,  la  DOLORES  i  la  QUIMETA  AIMAMI   i   AGUSTENCH.  El  JOSEP  va  néixer  a  les  vuit  del  matí  del  22  d'agost  de  1.915.  Li  posaren  els  noms  de  :  Josep  ,  Francesc  i   Jaume.  El  seus  pares  foren : JOSEP  AIMAMI  i  LLABERIA,  de  36  anys,  de  Vilaplana   i   MARIA  AGUSTENCH  i  MARINÉ,  de  33  anys,  de  Vilaplana.  Els  avis  paterns  foren  :  JOSEP  AIMAMI  i  FONT,  de  Vilaplana  i   DOLORES   LLABERIA  i  FIGAROLA,  de  Vilaplana.  I  els  avis  materns  foren  :  RAMON  AGUSTENCH  i   ANDREU   i  de  MARIA   MARINÉ  i   AIMAMI.  De  petit  vaig  sentir  a  dir  que  la  Maria  Agustench  un  dia  la  trobaren  ofegada  al  brocal  d'un  pou. Jo  casi  no  la  vaig  conèixer.  El  JOSEP  es  casà  amb  la  PILAR  HUGUET i  PLANA  de  "  cal  Pi".  La  DOLORS  és  casà  amb  el  meu  cosí  FRANCESC  AIXALÀ  i  SALVAT,  el  13  de  juliol  de  1.944.  D'ells  parlaré  extensaments  quan  ompli  la  pàgina  de  "  cal  Sisquet  del  Pa  ". I  Quimeta  es  casà  amb  el  SEBASTIÀ MASDEU  i  CABRÉ,  de  "  cal  Rabato  ", De la  Quimeta  guardo  bons  i  dolents  records. Poso  una  fotografia  a  on  sorten  molts  de la  familia  Aixelà - Aimamí :  la  Quimeta, la  Dolores,  el  Cisco, l'Anna  Mª, la  Paquita, la  Maria  , la  Mercè  i  el  Joan  Mª ). A  més  d'anomer-se  com  he  dit  ,  també  rebia  el  nom  de  "  cal  Aymamí  ".

 

"CAL MORANET" Eren  cosins  meus  i  els  dos  són  morts.  L'  ALBERT  i  GENOVEVA  ROBERT  i  HUGUET.  Procedien  del  "  Mas  del  Moranet  "  de  La  Mussara,  com  els  meus  avis  i  besavis  paterns.  L'Albert  era  un  dels  homes  més  alts  del  poble,  hauria  pogut  ser  un  jugador  de  basquet,  doncs  la  seva  alçada  arribava  als  dos  metres. A  la  fotografia  asseguts  a  La  Riba  ( el segons  a  mà  dreta ,doncs  el  primer  es  el  seu  fill)   veure  les  cames  llargues que  té.  En  aquesta  fotografia  també  sorten  el  "Pep  Serres ", el  Jaume  de  "  ca  l'Assassó "  el  "  Pep  Cobit  "  i  el  "  Cisco  Sastre. Era  d'un  caràcter  obert,  tranquil  i  jovial.  Li  agradava  molt  l'esport  i  cada  diumenge  a  la  tarda  baixava  al  Casal  a  prendre  un  cafatonet  i  llegir  els  diaris  esportius. Va  casar-se  amb  la  MARIA  FERRÉ (  la  Maria Rosa )  i  han  tingut  un  fill  l'Albert- Maria.  Es  morí  el  1  de desembre  de  2.008.  LA  GENOVEVA  era  un  persona  grassoneta, de  mitjana  estatura, molt  bona  cusidora,  incapaç  de  fer  malt  a ningú  però  dissortadamen  en  poca  iniciativa ( aturadeta).  La  mare , quan  l'Anton   fou  secretari  de  la  Vilella  Baixa ,  se  l'han  portà   amb  nosaltres.  Va  viure  per  espai  de  dos  anys  fins  que  va  casar-se  amb  un  xicot  de  la  Vilella Baixa , anomenat  Albert,  que  tenia  la  casa  al  capdamunt  del  poble,  sota  la  carretera  de  Carbassers.  Al  morir  Albert  retornà  a  Vilaplana,  vivint  al  costat  de  "  ca  la  Mundeta  ".

"  CA  LA  TIETA  CLÀUDIA  ".  Era  tocant  a  "  cal  Batjau  "  i  enfront  de  " cal  Moranet  ".  Era  l'única  persona  del  poble  que  li  deia  " tieta  ",  segurament perquè  era  soltera.  Tinc  de  fer  una aclaració, proporcionada  per  Anna  Mestre i  Ferré,  que  la  tieta  es  va  casar  de  gran  i  durant  la  guerra  amb  el  "  Pep LLebrot ", però jo  no  el  vaig  conèixer  i   ningú  de  la  familia  m'ha  havia  parlat  d'ell.  El "  Pep  LLebrot  "  es  deia  JOSEP  RIUS  i  JUANPERE , nascut  a  La  Mussara  al  Manso  "LLebrot " a  les  10  de  la  nit  del  9  abril  de  1.897.  Fill  de  BAUTISTA  RIUS  i JUANPERE,  i  de  MERCÈ  JUANPERE i  JUANPERE . La  Tieta  es  deia  CLAUDIA  FERRÉ  i  ARMENGOL . Era  filla  de  : JAUME  FERRÉ  i   VERNET   i  DOLORES   ARMENGOL  i AIMAMI. germana  de  la meva  àvia  Teresa. Els  avis  paterns  foren  :  SEBASTIÀ  FERRÉ  i  ANGUERA  i   MARIA  VERNET  FORT,  tots  de  Vilplana.  I  els   avis  materns foren  :  JOSEP  ARMENGOL  PALLICÉ  i   MARIA  AIMAMI  PAMIES.  La  tieta  va  tenir  quatre  germanes  una  anomenada   EMILIA nascuda  a les dues  de  la  tarda  del  dia  8  de  febrer  de  1886  i  li  posaren  els  noms  de  Emila, Maria  i  Tecla. Les  altres  tres  foren  :  la  Dolores,  l'Encarnació  i  l'Agneta. La  tieta  era  molt  bona  persona, alta  i  prima,  riallera  i  quan  hi  anava  sempre  me  tenia  un  regalet  per  fer-me , normalment  galetes.  Li  agradava  molt  jugar  a  les  cartes  i moltes  tardes  d'estiu  paraven  una  taula  al  carrer,  i  veient-les  jugar  té  agafava  ganes  de  participar-hi.  Els  ùltims  anys  jo  crec  que  es  va  trasbalsar i  va  prenda  unes  decissions  equivocades.  Potser  al  estar  tants  anys   viuda  i  sola  foren  la  causa  del  seu  comportament.  Ara  també  he  complert  plenament  el  desitg  de  l'Anna  Mestre  i  Ferré. Efectivament  la  meva  àvia  Teresa  i  la  teva  besàvia  Dolores  eren  germanes.

"CAL  CARXOT  ". Era  la  casa  del  meu  amic,  per  molts  motius, el  JOSEP Mª  ANGUERA  i  MARINÉ,  (  alias  CARXOT ),  dos  anys  més  gran  que  jo.  Hi  entravem  per  les  darreres,  a  on  hi  havia  el  corral  de  gallines i  conills,  es  pujaven  unes  quantes  escales  per  anar  a  un  terradet  i  a   la  porta  de  la  cuina  que  l'estiu    normalment  estava  oberta  i  amb  unes  persianes  de  plàstic  molt  sorolloses. De  la  cuina  moltes  vegades  surtia  molt  de  fum  doncs  la  MERCÈ, la  seva  mare,  era  molt  descuidada  i  casi  sempre  se  li  cremava  el  olli  a  la  paella.  A  més  era  sorda  si  picaven  per  davant  ,  carrer  Àngel  Guimerà,  ja  podien  picar  estona  doncs  a  més sorda  posava  la ràdio  a  tot  volum.  Nosaltres  quan  voliem  jugar  als  escats,  joc  del qual  vaig  aprende  a  moure  les  fitxes  i  el  valor  de  les figures  pel  JOSEP  Mª, entravem  per  davant i  anavem  al  menjador,  bastant  fosc  sempre  amb  la  llum  encesa i  la  MERCÈ  sense  enterar-se. Passats  dos  anys  ja  començava  a  guanyir-li  partides  i  ell  removent  el  cull  per  la  cadira   i  torçant  el  coll  deia  :  Noi  més  guanyat !,  pero  sempre  buscava  la  revenja.  Algunes  vegades  li  vaig  fer  alguna  trampa  doncs  ja  començava  a  tenir  uns  graus  de  miopia.  Era  bastant  malforjat  i  vestia  roba  bona  però  amb  poc  gust.  L'higiene  personal  tenia  molt  que  desitjar. Era  de  caràcter  testarrut  però  amb  un cor  grandiós.  Era  bastant  golafre  la  xocolata  i  els  dolços  el  portaven  boix. Aleshores  tenien  com a  minyona  a  la  CARME  JUANPERE I  ISERN  ,  la  "  Carmeta  Pistol  "  que  va  sofrir  bastantes  de  les nostres  entremaliadures  fent  els  ulls  grossos.  Una  de  les  coses  que  més  disfrutava  era  agafar  un  o  dos  ous  del  corral,  foradar-los  i  xuclar-los.  Altra  era  espantar  les  gallines,  fer-las  sortir  del  corral  i seguir-les  darreres  a  vall.   Un dia  la  Mercè  ens  va  dir,  de broma,  us  matarè.  El   JOSEP  ANGUERA  i   REBASCALL ,  el  seu  pare, era  un  home  molt  treballador , pagés,  negociant, i  casi  mai  parava  a  casa.  Amb  els  maxos  arrastrava  els  troncs  d'arbres , tallats  als  boscos ,  i  els   portavan  fins  un  lloc  del  bosc  a  prop d'un  camí  ample  o  a  prop  de  la carretera  per  carregar-los  a  un  carro  i  a  ser  possible  a  un camió. De  les  branques  feien   feixos  de  llenya  per  cremar  als  forns.  Era  una  de  les  cases  més  fortes  econòmicament  parlant  de  Vilaplana,  per  això  el  Josep  Mª  va  ser,  un  dels  primers  a  anar  estudiar  fora, en  el  seu  cas  als  Germans  de  les  Escoles  Cristianes,  de  Tarragona.  Als  estius  prenia  la  fresca , el  Carxot  pare, a  la  Riba  amb  el  vell " Moreno  ".  No  era  home  de  café  ni  de  jocs.  Com  a  comerciant,  comprar  avellanes,  era  competidor  de  l'oncle  "  Ritu  "  però  "  El  Carxot  "  disposava  de  animals  i  carros per  baixar-les  a  Reus  i  a  més  moltes  vegades  pagava  al  comptat,  fets  que  l'oncle  no  tenia.  Per  això  va  intentar  varies  vegades  que  la  Mariana,  la  seva  cosina,  festeiges  amb  el  Josep  Maria  "  Carxot  ".

A  la  pàgina  propera  parlaré  amb  amplitud  de  "  ca  la  Peirona  "  i  del  "  Pepet  Bidó  "  dos  de  les  cases  de  les  darreres  que  més  temps  hi  passava.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Comentaris

29/03/2009 23:26:34 | jordi robert

Eladi M'he alegrat de llegir els teus RECORDS dons el meu padri era de LA MUSSARA .Del mas del pou de gel Fa poc que vaig estar a VILAPLANA I se que hi ha una casa que se anomena CAL PEP DEL POU Que segurament serem familia encara que llunyana Rep una abraçada .Moltes Gracies Jordi

18/04/2009 16:26:58 | Joan Boronat Aixalà

Aquests " Records Vivencials ", Eladi, aporten històries i moments que a vegades s'obliden i et fan reviure moltes de les persones estimades i instants que formen part de la mateixa vida que depressa, ha anat passant. Estàs fent una bona feina.

11/05/2009 16:13:57 | Imma Aymamí i Bidó

Et vull felicitar pel teu blog i animar-te que continuis escrivint ja que molts ens ajuda a entendre i conèixer la gent de la nostra estimada Vilaplana. El meu pare li hagués agradat molt llegir totes aquestes anotacions que has fet.