LES CASES DE LES DARRERES
(3 comentaris)LES CASES DE LES DARRERES. No puc parlar de totes doncs el treball sería molt feixuc i a més amb algunes molt poc tracte vaig tenir-hi. Donaré una pinzellada petita de cada una , excepte dues, que tindrán espai apart. " CAL CANARI " Era la casa més propera. La paret lateral de " cal Mengol " , al final del carrer Jacint Verdaguer , amb les finestres de les habitacions i de la cuina, tenien en front el corral- rectangular i espaiós - , per cert amb moltes gallines i dos galls, que a primera hora del matí, amb el seu cornetí, despertaven a tot el veïnat; i al fons el terrat a on estenien la roba i el water. Del renom " canari " tinc dues versions : una que tenien moltes gàbies de moixons, entre ells els canaris, penjades al terrat; l'altre que el SEBASTIÀ BESORA i VALL( també s'el conexia com " el Besora " ), quan era petit refinava com " un canari " . Dóno per bona la segona puix el seu nebot, el " Pep Sastre " quan era escolà cantava de maravella, amb una veu afinada i melosa.
El tracte amb els dos germans solitaris fou magre, millor dit, casi inexistent això que era molt amic de la seva germana la Marina. Vaig tractar una mica més al Sebastià quan matava porcs al Corraló pel oncle " Ritu ". Era home de poques parules, desgarbat, de mitjana estatura tirant a alt i forçarrut. A la tia Maria em sembla que li feia patxoca doncs un dia de matança l'oncle li va dir " canari " no té apropis tan a la Maria.
"CA LA JUSTA" Poso una fotografia de la Justa " a la barana de La Riba a prop de la plaça de Les Creus. Era pujant el carrer Jacint Verdaguer , ara Àngel Guimerà , a mà dreta com " cal Canari " on el carrer es feia més ample. Al fons hi havia " Ca la Justa " amb una entrada ampla i molt fosca, com una gola de llop. La Justa era un dona vidua , grassoneta, crec que provenien de La Mussara, amb tres filles com a roses : la JOSEFINA, la JUANITA i la CARME ABELLÓ i BONET i un germà que jo no vaig conèixer el SALVADOR . Amb la que vaig tenir una relació més estreta fou i és amb la JUANITA doncs va servir durant cinc anys ( 1.951-55 ) al " Moli " de La Riera de Gaià , propietat d'en Joan Boronat i Gallart , marit de la meva cosina Lola Aixalà i Salvat. Quan la Juanita hi va servir àdhuc vivien els pares del Joan , i la Lola ja tenía la Maria Dolors i el Joan, nascuts el 1.946 i 1.948 respectivament. Aquesta fotografia correspon a Vilaplana feta des del camí d'Alforja. La Lola, el Cisco, el Josep Mª , el Joan , el Joan Mª ( rebato) i la Maria Dolors.
La DOLORS AIXALÀ i SALVAT va néixer a Vilaplana a les cinc de la matinada del dia 1 de març de 1.915. A més de Dolors se l'imposaren els noms de : Margarida i Josefa, la meva mare fou la padrina de bateig. LLavors la Juanita tindria uns 16 anys, era molt treballadora, atenta, delicada , de bon veure i disposada a fer qualsevol comanda de la meva cosina, que per cert , li va correspondra amb una gran estimació. El motiu del servei va ésser perquè van operar a La Lola del fetge. La Juanita es va casar , als vint-i-dos anys, amb un aragonés, però rierenc de adopció, l'ANTONIO ROYO PALLARES, treballador de FECSA , que vivia a un pis damunt de " cal Rull " , veïns del " Molí ". Després de casats van anar a viure a Reus doncs l'Antonio treballava a les oficines de la FECSA en dita localitat. Era un home fornit, molt agradable de tracte i amb molta responsabilitat en el treball. Puc afirmar-lo puix fou repòrter de l'Agència d'Informes a la sucursal de Reus. Tres fills han sigut fruit del matrimoni : l'Antonio, la Josefina i el Joaquim, aquest dos són arquitectes i tenen despaxt a Barcelona . De la CARME no diré res car la coneixeu millor que jo, sempre a viscut a Vilaplana i és la muller del meu amic l' Albert de " ca la Sofia "., que per cert van anamor-se fent una funció de teatre, ella feia de Roser.
"CAL FULANTI ". Un dels tres forners del poble, i actualment l'únic que resta. Al costat de " ca la Justa " i en front de " ca la Quimeta ". D'un procedeix dit renom no ho se pas per més indagacions que he fet. Els seus antepassats eren fills de Mascabrés. Portaven el forn el matrimoni format pel PERE ANGUERA i SANS i la SALOMÉ. El Pere era un home prim amb un bigotet. Molt cordial i alegre. Va ser molts anys Jutge de Pau, de Vilaplana . Quan hi havia raons amb alguna familia ell tenia que buscar la manera de posar-hi pau. La paperassa en cas d'accident , els atestats i presenciar les autopsies eren les feines que més enuig li donaven. La Salomé era una dona roseta i molt aixerida. Tan amb el Pere com amb el seu germà Josep hi vaig tenir moltes converses doncs els dos eren carlins. Tenint a mà l'extracte de la certificació del meu naixement signat pel Pere Anguera com a Jutge de Pau i l'Antonio Altés com a Secretari , el 13 de febrer de 1.970 , faré la grafología de ambdós signatures i de llurs rúbriques ( us demano permis als seus descendents). La grafologia és l'estudi de l'escriptura com a reveladora de la personalitat , activitat, intel.ligència i temperament humà... La mida de les lletres, la inclinació, la força del traç, la signatura i la rúbrica són els seus exponents. Mai es pot considerar com un resultat absolut i definitiu ( es necessiten fer varies proves en moments i temps allunyats ). LA SIGNATURA.. " La signatura és una biografia abreujada " ( Max Pulver ) o si voleu l'expressió del nostre " jo" més íntim, l'imatge que tenim de nosaltres mateixos però també com desitjem veure'ns al exterior. El nom simbolitza el jo ( sentiment) , si no apareix o en veiem només la inicial , és pot intuir una actitud conservadora o ganas d'oblidar el passat. El primer cognom representa el " jo social i laboral " , es a dir, l'home que s'ha fet a ell mateix. I quan es més gran que el nom, pot implicar també l'orgull de pertànyer a una determinada familia. Nom i cognoms molt distants poden denotar una situació de tensió entre el pare i la mare, des de l'infància. LA RÚBRICA ( del llatí rebrum = vermell ) es tracta del gargot o dibuix inconscient que acompanya la signatura. Segons la seva ubicació , forma, i mida representa el grau d'autoprotecció , maduresa, confiança, seguretat amb la realitat que l'envolta i que està fora del " jo ". Passem a analitzar la signatura del PERE ANGUERA : En primer lloc veiem solament l'inicial del seu nom ( actitud conservadora o ganas d'oblidar el passat ); el cognom més gran que el nom ( l'home que s'ha fet a ell mateix en el camp laboral i social); totes les lletres pujades a la dreta ( sentit optimiste de la vida, obert i generós; però sempre predomina en ell el sentiment per damunt de la raó); lletres amb angles oberts ( persona receptiva ); la a final molt ben tancada i amb cua ( en certes coses era molt reservat ); tant la N com la U tenen el mateix traç ( vol indicar certa confusió de conceptes ); amplitud igual de lletres ( home equilibrat ) ; proporció entre majúscoles i minúscoles ( sensat, no orgullós ) i finalment la letra G ( la letra del sexe ) s'inicia en el mateix oval que les altres lletres però té un recorregut profund cap a la zona material i intuitiva ( home de cert perill afectuosament parlant); les lletres molt ben enganxades ( home amb molta lògica ) . Com a la seva signatura no hi ha ni I ni T no puc dir si era un home despistat o no; o si li agradava la picabaralla (tosut ) o no. Les rúbriques del senyor PERE són envoltants ( signe de egocentrisme i de protegir el jo ) i a més en forma de cors ( signe de vivències amoroses profundes ). L'ANTONIO ALTÉS OLIVÉ jo sempre el vaig conèixer per L' Anton " Correu ". Cada setmana baixava dos dies, fes fred, plogués, navés o fes sol, a casa meva a recollir les cartes i certifficats doncs era el carter de La Febró´ a més de Secretari de La Mussara. Aleshores nosaltres repartiem el correu pel poble per concessió de l'oncle " Ritu " doncs ell era el carter titular. Va ser anomenat Secretari de l'Ajuntament de Vilaplana a principis de 1.946. El senyor Antonio era un home alt i prim, de poques paraules i molt treballador i responsable. S'el veia un pagés típic. En la seva signatura apereix el nom complet ( fet que denota està orgullós de si mateix ); el cognom queda esquifit i irregular ( home amb poc recorregut social ) , les dues coses dónen peu a que tenia més apreci per la vida familiar que per la vida social ; escritura molt petita ( home que vol passar inadvertit, que ho passen malament amb el contacte amb la gent ); escritura ascendent i cada vegada més petita ( sentit d'estalvi i també d'estret ); desproporció entre majúscoles i minúscoles ( quelcom exagerat i a vegades altiu ); diferent grafia en les T ( inconstància , sense idees fitxes ); la s final de Altés petita i caiguda ( senyal de desànim ; l'accent molt alt i fora de lloc ( home despistat i molt idealista); el pal transversal de la t es llarguìssim ( home que li agradava remarcar les coses ). I finalment la signatura casi horizontal ( que és un home que presenta estabilitat emocional en si mateix però que a vegades es veu pertorbat per factors externs , mireu Altés : quin joc tan estrany de lletres). Respecte a la rúbrica el seu nom i cognom queda encuadrat entre dues línees ( home que guarda la vida privada lluny de la vista dels altres); l'envoltori rodó significa amor però a vegades devé punyent pel angle agut de la dreta; sembla una paleta de pintor ( gust artístic) i per finalitzar la ziga-zaga final ( mostra inseguritat i principalment desconfiança ).
"CA LA QUIMETA" . Era davant de " cal Fulanti ". Sempre a l'entrada hi vaig veure dues o tres sanallas. El nom de Quimeta li ve de la filla petita. Foren tres germans : el JOSEP, la DOLORES i la QUIMETA AIMAMI i AGUSTENCH. El JOSEP va néixer a les vuit del matí del 22 d'agost de 1.915. Li posaren els noms de : Josep , Francesc i Jaume. El seus pares foren : JOSEP AIMAMI i LLABERIA, de 36 anys, de Vilaplana i MARIA AGUSTENCH i MARINÉ, de 33 anys, de Vilaplana. Els avis paterns foren : JOSEP AIMAMI i FONT, de Vilaplana i DOLORES LLABERIA i FIGAROLA, de Vilaplana. I els avis materns foren : RAMON AGUSTENCH i ANDREU i de MARIA MARINÉ i AIMAMI. De petit vaig sentir a dir que la Maria Agustench un dia la trobaren ofegada al brocal d'un pou. Jo casi no la vaig conèixer. El JOSEP es casà amb la PILAR HUGUET i PLANA de " cal Pi". La DOLORS és casà amb el meu cosí FRANCESC AIXALÀ i SALVAT, el 13 de juliol de 1.944. D'ells parlaré extensaments quan ompli la pàgina de " cal Sisquet del Pa ". I Quimeta es casà amb el SEBASTIÀ MASDEU i CABRÉ, de " cal Rabato ", De la Quimeta guardo bons i dolents records. Poso una fotografia a on sorten molts de la familia Aixelà - Aimamí : la Quimeta, la Dolores, el Cisco, l'Anna Mª, la Paquita, la Maria , la Mercè i el Joan Mª ). A més d'anomer-se com he dit , també rebia el nom de " cal Aymamí ".
"CAL MORANET" Eren cosins meus i els dos són morts. L' ALBERT i GENOVEVA ROBERT i HUGUET. Procedien del " Mas del Moranet " de La Mussara, com els meus avis i besavis paterns. L'Albert era un dels homes més alts del poble, hauria pogut ser un jugador de basquet, doncs la seva alçada arribava als dos metres. A la fotografia asseguts a La Riba ( el segons a mà dreta ,doncs el primer es el seu fill) veure les cames llargues que té. En aquesta fotografia també sorten el "Pep Serres ", el Jaume de " ca l'Assassó " el " Pep Cobit " i el " Cisco Sastre. Era d'un caràcter obert, tranquil i jovial. Li agradava molt l'esport i cada diumenge a la tarda baixava al Casal a prendre un cafatonet i llegir els diaris esportius. Va casar-se amb la MARIA FERRÉ ( la Maria Rosa ) i han tingut un fill l'Albert- Maria. Es morí el 1 de desembre de 2.008. LA GENOVEVA era un persona grassoneta, de mitjana estatura, molt bona cusidora, incapaç de fer malt a ningú però dissortadamen en poca iniciativa ( aturadeta). La mare , quan l'Anton fou secretari de la Vilella Baixa , se l'han portà amb nosaltres. Va viure per espai de dos anys fins que va casar-se amb un xicot de la Vilella Baixa , anomenat Albert, que tenia la casa al capdamunt del poble, sota la carretera de Carbassers. Al morir Albert retornà a Vilaplana, vivint al costat de " ca la Mundeta ".
" CA LA TIETA CLÀUDIA ". Era tocant a " cal Batjau " i enfront de " cal Moranet ". Era l'única persona del poble que li deia " tieta ", segurament perquè era soltera. Tinc de fer una aclaració, proporcionada per Anna Mestre i Ferré, que la tieta es va casar de gran i durant la guerra amb el " Pep LLebrot ", però jo no el vaig conèixer i ningú de la familia m'ha havia parlat d'ell. El " Pep LLebrot " es deia JOSEP RIUS i JUANPERE , nascut a La Mussara al Manso "LLebrot " a les 10 de la nit del 9 abril de 1.897. Fill de BAUTISTA RIUS i JUANPERE, i de MERCÈ JUANPERE i JUANPERE . La Tieta es deia CLAUDIA FERRÉ i ARMENGOL . Era filla de : JAUME FERRÉ i VERNET i DOLORES ARMENGOL i AIMAMI. germana de la meva àvia Teresa. Els avis paterns foren : SEBASTIÀ FERRÉ i ANGUERA i MARIA VERNET FORT, tots de Vilplana. I els avis materns foren : JOSEP ARMENGOL PALLICÉ i MARIA AIMAMI PAMIES. La tieta va tenir quatre germanes una anomenada EMILIA nascuda a les dues de la tarda del dia 8 de febrer de 1886 i li posaren els noms de Emila, Maria i Tecla. Les altres tres foren : la Dolores, l'Encarnació i l'Agneta. La tieta era molt bona persona, alta i prima, riallera i quan hi anava sempre me tenia un regalet per fer-me , normalment galetes. Li agradava molt jugar a les cartes i moltes tardes d'estiu paraven una taula al carrer, i veient-les jugar té agafava ganes de participar-hi. Els ùltims anys jo crec que es va trasbalsar i va prenda unes decissions equivocades. Potser al estar tants anys viuda i sola foren la causa del seu comportament. Ara també he complert plenament el desitg de l'Anna Mestre i Ferré. Efectivament la meva àvia Teresa i la teva besàvia Dolores eren germanes.
"CAL CARXOT ". Era la casa del meu amic, per molts motius, el JOSEP Mª ANGUERA i MARINÉ, ( alias CARXOT ), dos anys més gran que jo. Hi entravem per les darreres, a on hi havia el corral de gallines i conills, es pujaven unes quantes escales per anar a un terradet i a la porta de la cuina que l'estiu normalment estava oberta i amb unes persianes de plàstic molt sorolloses. De la cuina moltes vegades surtia molt de fum doncs la MERCÈ, la seva mare, era molt descuidada i casi sempre se li cremava el olli a la paella. A més era sorda si picaven per davant , carrer Àngel Guimerà, ja podien picar estona doncs a més sorda posava la ràdio a tot volum. Nosaltres quan voliem jugar als escats, joc del qual vaig aprende a moure les fitxes i el valor de les figures pel JOSEP Mª, entravem per davant i anavem al menjador, bastant fosc sempre amb la llum encesa i la MERCÈ sense enterar-se. Passats dos anys ja començava a guanyir-li partides i ell removent el cull per la cadira i torçant el coll deia : Noi més guanyat !, pero sempre buscava la revenja. Algunes vegades li vaig fer alguna trampa doncs ja començava a tenir uns graus de miopia. Era bastant malforjat i vestia roba bona però amb poc gust. L'higiene personal tenia molt que desitjar. Era de caràcter testarrut però amb un cor grandiós. Era bastant golafre la xocolata i els dolços el portaven boix. Aleshores tenien com a minyona a la CARME JUANPERE I ISERN , la " Carmeta Pistol " que va sofrir bastantes de les nostres entremaliadures fent els ulls grossos. Una de les coses que més disfrutava era agafar un o dos ous del corral, foradar-los i xuclar-los. Altra era espantar les gallines, fer-las sortir del corral i seguir-les darreres a vall. Un dia la Mercè ens va dir, de broma, us matarè. El JOSEP ANGUERA i REBASCALL , el seu pare, era un home molt treballador , pagés, negociant, i casi mai parava a casa. Amb els maxos arrastrava els troncs d'arbres , tallats als boscos , i els portavan fins un lloc del bosc a prop d'un camí ample o a prop de la carretera per carregar-los a un carro i a ser possible a un camió. De les branques feien feixos de llenya per cremar als forns. Era una de les cases més fortes econòmicament parlant de Vilaplana, per això el Josep Mª va ser, un dels primers a anar estudiar fora, en el seu cas als Germans de les Escoles Cristianes, de Tarragona. Als estius prenia la fresca , el Carxot pare, a la Riba amb el vell " Moreno ". No era home de café ni de jocs. Com a comerciant, comprar avellanes, era competidor de l'oncle " Ritu " però " El Carxot " disposava de animals i carros per baixar-les a Reus i a més moltes vegades pagava al comptat, fets que l'oncle no tenia. Per això va intentar varies vegades que la Mariana, la seva cosina, festeiges amb el Josep Maria " Carxot ".
A la pàgina propera parlaré amb amplitud de " ca la Peirona " i del " Pepet Bidó " dos de les cases de les darreres que més temps hi passava.