HA MORT EL MEU GERMÀ
(3 comentaris)Ha mort el meu germà. Ha mort l'ANTÓN, a la una del migdia, del diumenge 9 de novembre de l'any del Senyor 2008. Tenia 84 anys. Fou traslladat de la residència a l'Hospital de santa Tecla , de Tarragona; allà els metges ja no pogueren fer res. Va morir d'una parada cardio-respiratòria. La seva mort ha sigut dolça, sense estridències, quasi de sobte. La llarga enfermetat ha fet que el ble de la seva vida es consumís suaument, de mica en mica. ANTÓN: No has tingut ni temps per acomiadar-te dels qui més estimaves. El sentit de pau i de trascendència romanien a l'espona del teu llit. Volies passar desapercebut , sense donar feina, tal com ho vas fer durant la teva existència. El dissabte vaig acabar la teva pàgina, tan sols faltavan les fotografies, que les publico sense tocar ni una coma. A continuació poso la fotografia del recordatori del teu traspàs.
Ara, Antón, ja frueixes de la visió d' Aquell que és l'Amor infinit, el teu Creador i Redemptor. Ja tens al teu costat els nostres pares i germanets, units als cors dels àngels i dels sants junt amb la Verge Maria, per lloar a la Santa Trinitat dient : " Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers. El cel i la terra són plens de la vostra glòria. Hosanna a dalt del cel ". Veure a Déu serà, per tu ja ho és, l'esdeveniment més gran, més meravellós i encisador que el teu esperit hagi pogut contemplar i quedaràs embadocat per tota l'eternitat. L'ËSSER més formós, més gran , l'únic que veritablement ens pot omplir, tu ja el tens. Déu és tan necessari com l'aire que respirem i com la terra on ens rercolzem. No el podrem conéixer totalment ni perfectament, ni el podrem posseir plenament, però sí que podrem contemplar les guspires del seu amor, de la seva tendresa i del seu goig i feliçitat. En mig del dolor i les llàgrimes que enterboleixen els nostres ulls per la mort del germà, hi ha l'inmens consol que ell , que s'alimentà durant la vida terrenal del Cos del Senyor, viurà eternament i el Senyor el ressuscitarà el darrer dia.
Mireu la fotografia d'un sarcòfag trobat sota l'altar de la Confessió de la basílica de Sant Pere de Roma. El Crist gloriós representat per la figura d'un jove, com signe de la seva divinitat, està assegut en el tron celestial i els seus peus damunt del déu pagà Urà ( personificació del cel i fecundador de la terra ). És acompanyat dels apòstols Pere i Pau que es dirigeixen a Crist i reben de Ell la nova LLei, en dos rodets. M'agrada incloure , Antón, un pensament del filòsof xinès Lao Tse que diu : "L'home neix tou i vincladís. Quan l'hi ve la mort és torna endurit i encarcarat. Les plantes verdes són tendres i plenes de saba. Quan els hi ve la mort són seques i pensides. Per això tot el que és encarcarat i no vincladís pertany al regne de la mort. En canvi ser dòcil i cedir és propi del regne de la vida, Un exèrcit sense movilitat ni flexibilitat mai pot guanyar una batalla. Un arbre que no ziczaguegi fàcilment es trenca. L'endurit i encarcarat caurà; el tou i vincladís sobreviurà ". La forma d'actuar i de viure en aquesta vida terrenal serà preludi de l'altra. Si ens adornem amb els fruits de l'esperit, que són : amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix, tenim ja la llavor sembrada que fructificarà en el Paradís. La mort no destrueix la vida dels qui creuen en Vós, tan sols la transforma (Prefaci de la missa de difunts). O com bellament diu santa Teresina : " La mort és el retorn a l'eternitat, ja que la vida és un instant entre dues eternitats " Fotografia de Crist ressucitat. LES EXÈQUIES.- Són la celebració del misteri pasqual de Crist per això enfront de la caixa del difunt hi ha el ciri pasqual encès, un moment privilegiat, junt amb les asperges, per enfortir la fe i l'esperança en la vida eterna, i una manera d'honorar els cossos dels fidels difunts, que ja han estat temples de l'Esperit Sant. El ciri pasqual que en les exèquies es col.loca prop de les despulles del difunt il.lumina els nostres ulls de la fe per entendre el sentit cristià de la vida i de la mort. Sant Pau diu : " Ningú de nosaltres no viu per a si mateix, com ningú no mort per a si mateix; si vivim, vivim per al Senyor; i si morim, morim per al Senyor .". Aquest és l'autèntic sentit de la vida i de la mort : Som sempre del Senyor i som sempre per al Senyor. El dia de la mort s'inaugura per al cristíà , la plenitud d'un nou naixement que va començar amb el baptisme, es va enfortir amb la Confirmació , s'alimentà amb l'Eucaristia i ara troba el seu fi amb la mort. L'Església , fent de mare, ha portat sacramentalment en el seu si, el cristià durant el seu peregrinatge terrenal, l'ha acompanyat fins al terme del seu caminar per posar-lo a les mans del Pare . L'Esglèsia ofereix al Pare, per mitjà de Crist, el fill engendrat pel baptisme i dipositarà a la terra el cos , amb l'esperança de que ressuscitarà a la glòria. Potser molts no se n'adonaren quan el celebrant, abans d'iniciar l'aspersió, besa la caixa del difunt seguint la tradició bizantina. Amb aquest gest s'expresa que hi ha una comunió entre el difunt i els qui àdhuc peregrinem. Els morts no estan separats de nosaltres, ja que tots fem i seguim el mateix camí i ens tornarem a trobar a la casa del Pare. Com diu sant Simeó de Tesalònica : " No ens separarem mai, perquè vivim per Crist i ara estem units a Crist, anant cap a Ell, on estarem tots junts en Crist " Això és la COMUNIÓ DELS SANTS.
La fotografia representa la ressurrecció de la carn. Al concloure les exèquies el celebrant digué : " Àntón que els àngels et portin al Paradís, que a la teva arribada t'acullin els sants i els màrtirs fins a Jerusalem, ciutat santa. Doneu-li Senyor, el repós etern, i que la llum perpètua t'il,lumini".
Tu, Antón, ja ets dintre d'aquesta llum que no s'apaga. Que ja et fa comprendre la veritat, la bondat, la bellesa i que l'amor és l'única font que atrau amb força divina. Tot queda elevat. S'ajunten el passat, el present i el futur. Tot és comunió, joia i plenitud. L'ENTERRAMENT.- El cos del difunt ha d'ésser tractat amb respecte i esperant la seva resurrecció. Enterrar els morts és una obra de misericòrdia corporal , que honora als fills de Déu, temples de l'Esperit Sant. Antón els teus fills i jo vam estar presents per donar-te l'últim adéu abans que entressis dintre el nínxol i d'aquesta forma demostrar-te l'estimació que et professem . Amb aquest ambient la mort és revesteix d'humanitat. Espero la RESURRECCIÓ DE LA CARN i LA VIDA PERDURABLE. Crist el SEU Esperit immortal va tornar al SEU cos, el SEU cos fou canviat de manera instàntanea i miraculosa a un COS NOU espiritual diferent de la SEVA carn i sang mortals, però de totes maneres identificable. El desig d'immortalitat és quelcom que ha travessat segles i segles d'història humana. La Resurrecció personal és que aquesta no es queda dissolta sinó que hom, tot i ressucitat, no deixa de ser el mateix. La persona no queda engolida per la Divinitat sinó acollida i glorificada. Nosaltres no podem ser una espurna de Déu, a l'arribar al final també quedarem envoltats per la Divinitat, però mantenint la pròpia personalitat. Si agafem un troç de sucre o un gra de sal i els posem amb aigua, s'hi dissoldran, però continuaran sent sal o sucre. Si desprès fem evaporar l'aigua tornarien la sal o el sucre a ser cossos materials. No és un exemple perfecte, però el fa comprensible. Dins del " paradis " a més de veure a Déu ens reconeixerem els uns als altres. ANTÓN ".Trobarem a faltar el teu somriure. Dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí...El teu front duu la llum de l'albada, ja no el solquen dolors ni treballs...I quan arribis a dalt la carena, mire'ns a tots els qui has deixat a la vall ". Ara posaré un desig de santa Teresina : " Vull morir d'amor, aquesta és ma esperança. Quan sentiré trencar-se els meus lligams, serà el meu Déu la meva recompensa, cap altre bé no vull pas delejar, del seu amor vull rebre l'abraçada" . L'ANTÓN ens diu : "EL que he estat per vosaltres, ho seré sempre. Anomeneu-me amb el nom que sempre m'heu anomenat. Parleu com sempre heu fet i no prengueu pas un to diferent, ni solemne ni trist. Continueu rient del que ens rèiem junts. Reseu, somrieu, penseu en mi. Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra com sempre s'ha fet, sense èmfasi ni angoixa. Per què he d'estar fora del vostre pensament, simplement perquè sóc fora de la vostra vida?. Jo us espero. Jo no sóc pas lluny, just a l'altre costat del camí " ( Charles Péguy ). Finalitzarè donant les GRÀCIES a tots els Vilaplanencs que a les quatre de la tarda del dilluns 10 de novembre assistiren a la missa-funeral i exèquies pel meu germà. També a tots aquells que per raó de treball, edat o enfermetat no hi poguerem assistir. Penso especialment en els veins dels pobles de Vilella Baixa i Alta, de Ciutadilla, Nalech , Guimerà i Santa Coloma de Cervelló ( que per la ràpida mort no pogueren assistir ) on el meu germà deixà petjades pregones com a secretari i home de cor generós i bon conseller. Tots els que vulguin possar-hi un comentari se'ls agrairà. L'última fotografia és la del Pantocràtor : representa Crist com a Senyor de l'únivers, assegut al tro, beneint amb la mà dreta i amb l'esquerra sostenint un llibre obert. A dreta i esquerra apareixen les lletres gregues Alfa i Omega, això és, Principi i Fi de totes les coses.