HA MORT EL MEU GERMÀ

(3 comentaris)

Ha  mort  el  meu  germà.  Ha mort  l'ANTÓN,  a  la  una  del  migdia,  del  diumenge  9  de novembre de l'any del Senyor 2008. Tenia  84  anys.  Fou  traslladat  de la residència  a  l'Hospital  de  santa  Tecla , de  Tarragona;  allà  els  metges  ja  no  pogueren  fer  res.  Va  morir  d'una  parada cardio-respiratòria.  La  seva  mort  ha  sigut  dolça,  sense  estridències, quasi  de  sobte.  La  llarga  enfermetat  ha  fet  que el  ble  de  la  seva  vida  es consumís suaument, de mica en mica. ANTÓN: No  has tingut  ni  temps  per  acomiadar-te  dels qui  més  estimaves.  El  sentit  de  pau  i  de  trascendència  romanien  a l'espona del teu  llit.  Volies  passar  desapercebut ,  sense donar  feina,  tal  com  ho  vas  fer  durant  la  teva  existència.  El dissabte  vaig  acabar  la  teva  pàgina,  tan  sols  faltavan  les fotografies,  que  les  publico  sense  tocar  ni una  coma.  A continuació poso  la fotografia  del  recordatori del teu traspàs.
  Ara,  Antón,  ja  frueixes  de  la  visió  d' Aquell que  és  l'Amor  infinit,  el  teu  Creador  i   Redemptor.  Ja tens al teu costat  els  nostres  pares  i germanets,  units  als  cors  dels  àngels  i dels  sants  junt  amb  la  Verge  Maria,  per  lloar  a la Santa  Trinitat  dient  : " Sant, sant, sant és el  Senyor de l'univers. El  cel i  la  terra  són plens de la vostra glòria. Hosanna  a dalt  del cel ".  Veure  a  Déu  serà,  per  tu  ja ho  és,  l'esdeveniment  més  gran,  més  meravellós  i  encisador  que  el  teu  esperit  hagi  pogut  contemplar  i  quedaràs  embadocat  per  tota  l'eternitat.  L'ËSSER  més  formós,  més  gran , l'únic  que  veritablement  ens  pot  omplir,  tu  ja  el  tens.  Déu  és tan  necessari  com  l'aire  que  respirem  i  com la  terra  on  ens  rercolzem.  No  el  podrem  conéixer totalment  ni  perfectament,  ni el  podrem  posseir  plenament,  però  sí  que  podrem  contemplar  les  guspires  del  seu  amor,  de  la  seva   tendresa  i   del  seu  goig  i  feliçitat.  En  mig  del  dolor  i  les llàgrimes  que  enterboleixen   els  nostres  ulls  per  la  mort  del  germà,  hi  ha   l'inmens  consol  que ell  , que  s'alimentà   durant   la   vida  terrenal  del  Cos  del  Senyor,  viurà  eternament  i  el  Senyor  el  ressuscitarà  el  darrer  dia. 

Mireu la fotografia  d'un  sarcòfag   trobat  sota  l'altar  de la  Confessió  de  la  basílica  de  Sant  Pere  de  Roma.  El  Crist  gloriós  representat  per  la  figura  d'un  jove,  com  signe  de  la  seva  divinitat,  està  assegut  en  el  tron  celestial  i  els  seus  peus  damunt  del  déu  pagà  Urà (  personificació  del  cel  i  fecundador  de  la  terra ).  És  acompanyat  dels  apòstols   Pere  i  Pau  que es  dirigeixen  a  Crist  i  reben  de  Ell  la  nova  LLei,  en dos  rodets.  M'agrada incloure , Antón,  un  pensament  del  filòsof  xinès  Lao  Tse  que  diu  :  "L'home  neix tou i  vincladís. Quan l'hi ve  la  mort és torna  endurit  i  encarcarat. Les plantes verdes són tendres i plenes  de  saba. Quan els  hi ve la mort són seques i pensides. Per això  tot el que és encarcarat i no vincladís pertany al regne de la mort. En canvi ser dòcil i cedir és  propi  del  regne de la  vida, Un  exèrcit sense movilitat ni flexibilitat mai pot  guanyar una batalla. Un  arbre que no ziczaguegi fàcilment es trenca. L'endurit i encarcarat  caurà; el tou i  vincladís sobreviurà ".  La  forma  d'actuar  i  de  viure  en  aquesta  vida  terrenal  serà  preludi  de  l'altra.  Si  ens  adornem  amb  els  fruits  de  l'esperit,  que  són  :  amor,  goig,  pau,  paciència,  benvolença,  bondat,  fidelitat,  dolcesa  i  domini  d'un  mateix, tenim  ja  la  llavor  sembrada  que  fructificarà  en el  Paradís. La mort  no  destrueix la  vida dels qui creuen  en Vós, tan sols la  transforma (Prefaci  de la missa  de  difunts).  O  com  bellament  diu  santa  Teresina  : " La  mort és  el retorn a l'eternitat, ja  que  la  vida és  un  instant  entre  dues  eternitats "  Fotografia  de  Crist  ressucitat.  LES  EXÈQUIES.-  Són  la  celebració  del  misteri  pasqual  de  Crist  per  això  enfront  de  la  caixa  del  difunt   hi  ha  el  ciri  pasqual  encès, un   moment  privilegiat,  junt  amb les  asperges,  per  enfortir  la  fe  i  l'esperança  en  la  vida  eterna,  i  una  manera  d'honorar  els  cossos  dels  fidels  difunts,  que  ja  han  estat  temples  de  l'Esperit  Sant.  El  ciri  pasqual  que  en  les  exèquies  es  col.loca  prop  de  les  despulles  del  difunt  il.lumina  els nostres  ulls  de la  fe  per  entendre el  sentit  cristià   de  la  vida  i  de  la  mort.  Sant  Pau  diu  :  " Ningú  de nosaltres no  viu  per  a  si  mateix,  com  ningú  no  mort  per  a  si  mateix; si  vivim, vivim  per  al   Senyor;  i  si  morim,  morim per  al  Senyor .". Aquest  és  l'autèntic  sentit  de  la  vida  i de  la mort :  Som  sempre  del  Senyor  i  som  sempre  per  al  Senyor.  El  dia  de la  mort  s'inaugura  per al  cristíà ,  la plenitud d'un  nou  naixement  que  va  començar amb  el  baptisme, es  va  enfortir  amb  la  Confirmació , s'alimentà  amb  l'Eucaristia i  ara  troba  el  seu  fi  amb  la  mort.  L'Església ,  fent de mare,  ha  portat  sacramentalment  en  el  seu  si,  el  cristià  durant  el  seu  peregrinatge  terrenal,  l'ha acompanyat  fins  al  terme  del  seu  caminar  per  posar-lo   a  les  mans  del  Pare .  L'Esglèsia  ofereix  al  Pare, per  mitjà  de  Crist,  el  fill engendrat  pel  baptisme  i  dipositarà  a  la terra  el  cos ,  amb  l'esperança  de  que  ressuscitarà  a  la  glòria.   Potser  molts  no  se n'adonaren quan  el  celebrant,  abans  d'iniciar  l'aspersió,  besa  la  caixa  del  difunt seguint  la  tradició  bizantina.  Amb  aquest gest  s'expresa  que  hi  ha  una  comunió  entre el  difunt  i  els  qui  àdhuc  peregrinem.  Els  morts  no  estan  separats  de nosaltres,  ja que  tots  fem  i  seguim  el  mateix  camí  i  ens  tornarem  a  trobar  a  la  casa  del  Pare.  Com  diu  sant  Simeó de  Tesalònica :  " No  ens separarem  mai, perquè  vivim  per  Crist  i  ara  estem  units  a  Crist, anant cap a  Ell,   on estarem  tots  junts  en  Crist " Això és la  COMUNIÓ  DELS  SANTS.  

La  fotografia    representa  la ressurrecció  de la  carn.  Al  concloure  les exèquies  el  celebrant  digué  :  " Àntón que  els  àngels  et  portin  al  Paradís,  que a  la  teva  arribada t'acullin els  sants i  els  màrtirs  fins  a  Jerusalem,  ciutat  santa. Doneu-li  Senyor, el  repós  etern,  i  que  la  llum  perpètua t'il,lumini". 

Tu, Antón,  ja  ets  dintre  d'aquesta  llum  que  no  s'apaga. Que  ja et fa  comprendre la  veritat, la  bondat,  la  bellesa  i  que l'amor  és  l'única  font  que atrau  amb   força  divina. Tot    queda    elevat.  S'ajunten  el  passat,  el  present  i  el  futur.  Tot  és  comunió,  joia  i  plenitud. L'ENTERRAMENT.- El  cos  del  difunt  ha  d'ésser  tractat  amb  respecte  i   esperant  la  seva  resurrecció.  Enterrar  els  morts    és  una  obra  de  misericòrdia  corporal ,  que  honora  als  fills  de  Déu,  temples  de  l'Esperit  Sant.  Antón  els  teus  fills  i  jo  vam  estar  presents  per  donar-te  l'últim  adéu abans  que  entressis  dintre  el  nínxol  i  d'aquesta  forma  demostrar-te  l'estimació  que  et  professem . Amb  aquest  ambient  la  mort   és  revesteix  d'humanitat.   Espero   la  RESURRECCIÓ  DE  LA  CARN  i  LA   VIDA  PERDURABLE.  Crist  el  SEU  Esperit  immortal  va  tornar  al  SEU  cos,   el  SEU  cos  fou  canviat  de  manera  instàntanea  i  miraculosa  a  un  COS  NOU espiritual  diferent  de  la  SEVA  carn  i  sang  mortals,  però  de  totes  maneres  identificable.  El  desig  d'immortalitat  és  quelcom  que  ha  travessat   segles  i   segles  d'història  humana.  La  Resurrecció  personal  és  que  aquesta  no  es  queda  dissolta  sinó  que  hom,  tot  i  ressucitat,  no  deixa  de  ser  el  mateix.  La persona  no  queda  engolida  per  la  Divinitat  sinó  acollida  i  glorificada.  Nosaltres  no  podem  ser  una  espurna  de  Déu,  a l'arribar  al  final  també  quedarem  envoltats  per  la  Divinitat,  però  mantenint  la  pròpia  personalitat. Si  agafem  un troç  de  sucre  o  un  gra  de  sal  i  els  posem  amb  aigua,  s'hi  dissoldran,  però continuaran  sent  sal  o  sucre.  Si  desprès  fem  evaporar  l'aigua  tornarien  la  sal  o  el  sucre  a  ser  cossos  materials.   No  és  un  exemple  perfecte,  però  el  fa  comprensible.  Dins  del  "   paradis  "   a  més  de   veure  a  Déu  ens  reconeixerem  els  uns  als  altres.   ANTÓN ".Trobarem a  faltar  el  teu  somriure.  Dius  que  ens  deixes, te'n  vas  lluny  d'aquí...El  teu  front  duu  la  llum  de l'albada, ja  no  el  solquen dolors  ni treballs...I  quan  arribis  a  dalt  la  carena,  mire'ns  a  tots  els  qui  has  deixat  a  la  vall ". Ara posaré   un  desig  de  santa  Teresina :  " Vull  morir  d'amor, aquesta és  ma  esperança.  Quan  sentiré  trencar-se  els  meus  lligams, serà  el  meu  Déu  la  meva  recompensa, cap  altre bé  no  vull  pas  delejar, del  seu  amor  vull rebre l'abraçada" . L'ANTÓN  ens diu : "EL que he  estat  per vosaltres, ho  seré  sempre. Anomeneu-me  amb  el  nom  que sempre m'heu anomenat. Parleu com sempre  heu  fet  i  no  prengueu  pas  un to  diferent, ni solemne  ni trist. Continueu rient del que ens rèiem  junts. Reseu, somrieu, penseu en mi. Que el meu nom sigui pronunciat a  casa nostra  com sempre s'ha  fet,  sense èmfasi  ni  angoixa.  Per què he  d'estar  fora  del  vostre  pensament, simplement perquè sóc  fora de  la  vostra  vida?. Jo  us  espero. Jo  no  sóc  pas  lluny,  just  a l'altre  costat  del camí " ( Charles  Péguy ). Finalitzarè  donant   les   GRÀCIES   a  tots  els   Vilaplanencs que  a  les  quatre  de  la  tarda  del  dilluns  10  de novembre  assistiren  a  la  missa-funeral  i  exèquies  pel  meu  germà.  També  a  tots  aquells  que per  raó  de   treball,  edat  o  enfermetat  no  hi  poguerem  assistir.  Penso  especialment  en  els   veins   dels  pobles    de   Vilella  Baixa  i  Alta,  de  Ciutadilla,  Nalech ,  Guimerà  i  Santa  Coloma  de  Cervelló (  que per  la  ràpida  mort  no  pogueren  assistir )   on  el  meu  germà  deixà  petjades  pregones  com  a  secretari  i  home  de  cor  generós  i  bon  conseller.  Tots  els  que  vulguin  possar-hi  un  comentari  se'ls  agrairà.   L'última  fotografia  és  la  del  Pantocràtor :  representa   Crist  com  a   Senyor  de  l'únivers,  assegut al tro, beneint  amb  la mà  dreta i  amb  l'esquerra  sostenint  un  llibre  obert.  A  dreta  i esquerra  apareixen  les  lletres  gregues  Alfa   i Omega,   això  és,  Principi  i   Fi  de  totes  les  coses.

 

 

Comentaris

16/11/2008 19:12:46 | Francesc Aixalà Aymamí

Crec, Eladi, que no és podria fer una epitafi tant encertat ni tant eperitural com el que acabes d'escriure del teu germà Anton, estic segur que ell desde la Glòria, que segur està ja disfrutant, encara que les ànimes diuen que no ploren ni riuen, estic segur que al llegir aquest escrit, està plorant d'emoció pel que has escrit. Que Deu et conservi aquest do de paraula. Una abraçada

22/11/2008 18:17:03 | J.M.H

M'ha semblat un escrit molt emotiu i ple d'espiritualitat. Crec sincerament que a Ell també li hauria agradat.

04/12/2008 14:06:01 | Mossèn ALBERT

Amic i condeixeble Eladi : No és necessari felicitar-te perquè ja rebs prous comentaris elogiosos. Revisc ara aquells anys de Seminari. Tens la mateixa facikitat i profunditat de llavors. Que els dons que Déu t'ha donat els aprofitis, i se que ho estàs fent. Un reveure si a Déu plau.