ELS GERMANS DEL PARE

 L'ONCLE  JOSEP  Mª.  Tots  el  coneixien  com  el  Josep  "  Mengol  "  quan  el  seu  nom   era   el  de  JOSEP  Mª.  HUGUET  i   ARMENGOL.  nascut  a  les  7  del  matí  del  3  de  juliol  de  1.890.  Li  posaren  els  noms  de  Josep  Mª,  Sixte  i  Magí.  Era   per  tant  dos  anys  més  jove  que  el  meu  pare  i  cinc  que  la  tia  Maria  " Mengola  ".  El  seus  pares  foren  :  ANTON  HUGUET  i   ESTIVILL ,  de  35  anys,  natural  de  La  Mussara,  i  TERESA  ARMENGOL  i   AIMAMI ,  de  33  anys,  de  Vilaplana.  Els  avis  paterns  foren  :  RAFEL  HUGUET  i   JOANPERE, nascut  a  La  Mussara,  l'any  1.814  i   TERESA  ESTIVILL  i  ANGUERA,  nascuda  a  La  Mussara,  l'any  1.818.   Els   avis  maternes  foren  :  JOSEP  ARMENGOL  i  PELLICER, de  Vilaplana  i  MARIA  AIMAMI  i   PAMIES ,  de  Vilaplana. 

EL PERFIL HUMÀ DE L'ONCLE era  d'un  home  més  seriós  que  el  meu  pare. També  era  un xic  más  alt  i  una  mica  més  prim. No  va  gaudir  de  gaires  inquietuts  intelectuals  ja  que  des  de  jovenet  hagué  de  treballar primer  d'espadanyer  a  la  casa  de l'avi   i  desprès  de  picapedrer.  Dissortadament  el  nostre  tracte  fou  escàs  (  tant  sols  tres  anys )  però  el  tinc  present  amb  molt  d'afecte.  Recordo  un    dia  que  anant  pel  carrer  de  Sant  Sebastià  (  prop  de  casa  seva "  ca  la  Mundeta  " )   el  vaig  cridar  ONCLE  i  ell  m'agafà  i  va  dornar-me  una  abraçada,  dient-me  :  ets  igual  que  el  teu  pare,  el  meu  germà.  Alguns  deien  perquè  saludes   "  el  Mengol  "   si  ha  sigut  un  roig?   Jo  els  contestava  és  un  oncle  meu  i  sé   que  la  mare  va  donar  a  la  Guardia  Civil,  que  aleshores  s'ha  hostatjava  a  casa,  una  carta  de  recomanació  perquè  retornes  l'oncle  al  poble,  retingut  a  una  pressó  de  Salamanca. Li   costava  bastant  somriure  i  era  molt  reservat.  El  meu   cosí   Ezequiel  té  moltes  semblances  amb  ell,  lògic  doncs  es  un  fill.  Políticament  era  d'esquerres  com  el  pare  però  potser  una  mica  més  llençat,  però  incapaç  de  fer  mal  a  ningú.  Normalment  sempre  portava  una  gorra  al  cap.

OFICIS DE L'ONCLE. A  més  d'espardanyer  amb  l'avi  desprès  fou  un  bon  picapedrer,  treballant  per  l'Agustí  Mestre  de  "  cal  Bové  "  a  la  pedrera  que  tenia  sota  la  cova  "  dels  matxos  "  pujant  pel  cami  dels  Garrigots.  El  Josep  Mª  Garcia  ho  descriu  perfectament: "  ... els  meus  germans  que  de  forma  originària  reposaven,  abans  de  ser  extrets  en  grans  quantitats,  sota  la  serralada  del  Cingle  Roig,  concretament, on  comencen  a  descendir  les  nítides  i  tortuoses  aigües  del  barranc  dels  Garrigots ..  " Molts  dels  carrers  empedrats  de  Vilaplana,  Reus,  Barcelona  i  altres  pobles  porten  impregnada  la  suor  de  bastants  vilaplanencs,  entre  els  ,   el  del  meu  oncle.  L'ofici  de  picapedrer  és  dur  però  alhora  explota  l'engint ,  es  prodría  dir  que  és   un  aprenent  d'escultor.  De  nou  el  Pitxi  m'ha  dóna  les  paraules  adequades  :  "  ... les  mans  d'aquell  noble  i  fort picapedrer que  em  va  començar  a  tallar  de  forma  lenta  i  cerimoniosa. Malgrat  els  cops  que  em  donava  i  donava,  amb  una  maceta  i  un  punxó, forjats  amb  la  duresa  del  ferro,  jo  no  experimentava,  curiosament,  cap  mena  de  dolor.  L'home ,  mentre  em  forjava  per  donar-me  la  forma  que  ara  tinc,  semblava  immers  en  un  ancestral  ritual  que  només  ell  semblava  conèixer.  La  veritat  és  que  no  sabria  dir-vos  per  què  no  sentia  dolor  al  ser  colpejat  i  tallat,  ja  que  jo,  per  dins,  em  sentia  més  viu  i  conscient  que  mai.  Potser  era  per  la  destresa  o  saviesa  d'aquelles fortes  mans, potser  era  per  art  de  màgia,  potser  era  per  aquell ritus  simbòlic  o, simplement,  potser  era  massa  feliç  per  notar  cap  dolor... " Fent  de picapedrer  hom  se  sent  lliure.  Viu  en  plenitud  la  llibertat  car  pensa  que  alló  que  ha  de  fer  molt  bé   cada  dia  es  la  seva  feina  i  que  desprès  de  molts  cops  acabarà  surtin  "  la  criatura  ".  Tot  aquest  quefer  l'omple  i  dignifica,  no  aquella  que  et  marquen  els  cànons  que  a  la  fí  et  fan  un   infeliç,  depenent  dels  ansiolítics.

Acabada  la  guerra  va  fer  de  pagès  fins  que  li  arribà  la  jubilació,  primer  com  a  masover  al  " Mas  del  Mariner " (  durant  4/5  anys )  a  Vilaplana   i  seguidament com a  mosover  al "  Mas  del  Barceló  "  (  durant  7/8  anys )  a Reus. Torna  al  poble  però  els  seus  fills  Ezequiel  i  la  Maria  s'han  anaran  a  Mollerusa  (  LLeida)  per espai  d'uns  dos  anys.  La  cosina  Mercè  ja  estava  casada  amb  el  SALVADOR  JUANPERE  i  ESTIVILL i  eren  masovers  d'un  Mas,  a  Reus. 

Allí   néixeren  els  dos  fills  :   SALVADOR  i   LIDIA  JUANPERE i   HUGUET.  El  primer  viu  a  Sant  Cugat  (  Barcelona)  i  és  un  escultor  molt  premiat  i  alhora  pintor.  La  segona  viu  a  Vilaplana  i  té  negoci  d'assegurançes  a  Reus.  Els  dos  són  casats  i  amb  fills.  En  aquesta  foto  es  veu  tota  la  familia  Juanpere -  Huguet,  celebrant  sembla  la  Primera  Comunió de  la  filla  de  la  Lidia  junt  amb  seu  espos  i  el  sogre. També  hi  ha  el  Salvador  amb  la  seva  muller  Mª  Margarida  Duñó  i  les  seves  filles,  i  per  descomptat  els  seus  pares  ,  cosins  meus,  la  Mercè  i  el  Salvador.

ETAPA  DIFÍCIL.  L'any  1.939  fou  presoner  de  guerra  i  portat  al  penal  de  Salamanca.  Allí  va  romandre   fins  l'any  1.941.  Allí  crec  que  tambre  hi  havia  un  altre  vilaplanenc  el  pare  de  l'Alfred  de  "  ca   l'Olla  ". El  tracte  que  rebé  fou  correcte  i  el  capità  el  tenia  en   gran  estimació.  No  concebia  com  des  de l'Ajuntament  del  poble  enviaven  informes  desfavorables.  Una  de  les  persones  qu'els  signava  era "   el  Ganxins  ".

CASAMENT.  Ës  casà  amb  RAIMUNDA  RUBERT  TORRES,  de  29  anys  com  ell.  Era  filla  de  :  JOSEP  RUBERT  FONTENILLAS,  de  Vilaplana  i  de  JOSEPA  TORRES  MINCLES,  natural  de  La  Pobla  de  Mafumet .  La  seva  mare  era  molt  religiosa.  La  tia  era  molt  més  baixa  que  l'oncle.  Grasoneta  i riallera.  Tenia  molt  bon  caràcter i  amb  les  penes  que  va  passar  mai  aixecà  la  veu.  Van  tenir  tres  fills  :  MERCÈ,  EZEQUIEL  i   MARIA  HUGUET  i  RUBERT.

El  tracte,  de  jovenet,  amb  tots  ells  fou  curt  ja  que  als  nou  anys  vaig  entrar  al  Seminari  i  dos  anys  desprès  anarem  a  viure  a  la  Vilella  Baixa  a  on  el  meu  germà  Anton  era  el  Secretari  de  l'Ajuntament.  I  ells  a  més  de  ser  masovers  al  "  Mas  de  Mariner  " anaren  al  "  Mas  del  Barceló  "  a  Reus.  El  tracte  constant,  fluid,  afectuós  i  de  bona  familiaritat  és  produí  de  grans  quan  tant  la  mare  com  els  oncles  ja  havien  mort.  I  gràcies  a  Déu  continua  plenament  vigent.

Aquesta  fotografia  asseguts  en  una  cadira  de  braços  l'oncle  i  la  tia  i  dempeus  la  Mercè  i  l'Ezequiel , segurament  fou  feta  a  Reus.  Els  oncles  tindrien  de   35  a  36  anys  doncs  la  Maria  àdhuc  no  havia  nascut,  que  ho  feu  quan  tenien  4O  anys.  L'oncle  amb  armilla  i  xec  negres.  Els  peus  creuats  i  sandalies.  Les  mans  llargues  i   grans.  Els  ulls  enfonsats  i  les  orelles  com  tots  "  els  Mengols  "  amples  i  sortides. La  tia  amb  vestit  negre  llarg  fins  als  peus,  sembla  de  blonda,  amb  un  coll  circular.  La  carona  rodoneta,  els  llavis  un  xic  inclinats  i  el  cabell  molt  ben  pentinat.  La  Mercè  amb  vestit  i  abric  blanc,  un  ramet  de  flors  a  la  mà  dreta,  una  medalla  damunt  el  pit,  pol.lanyes  blanques  i  dos  grans   llaços  al  cap  per cenyir  els  cabells.  L'Ezequiel  amb  pantalonets  i  un abric  blanc  cordat  pel  davant  i  mitjons  blancs.

En  aquesta  fotografia  l'oncle  Josep  Mª  i  la  tia  Raimunda  "  la  Mundeta  "  estarien  per  complir  els  60  anys. Al  fons  es  veuen  unes  muntanyes.  L'oncle  porta  un  xec,  una  armilla  i  una  camisa  fosca.  Els  pantalons  sense  planxar  i  la  seva  gorra , que  per  cert  solia  portar-la  molt  bé.  Una  mirada  fonda  ja  que  tenia  els  ulls  una  mica  enfonsats.  Segurament  era  a  finals  de  març  doncs  hi  ha  un  arbre  florit.  La  tia  amb  vestit  i  mitjes  negres  i  unes  sabatilles.  Porta  ulleres  i  era  molt  més  baixa  que  l'oncle. De  caràcter senzill  i  molt  bona  dona.  Mai  aixecà  la  veu  malgrat  als  anys  difícils  que  va  passar  quan  van  fer  presoner  al  seu  marit.

Aquesta  tercera  fotografia  es  feta,  l'estiu  passat ,  pel  Salvador  Juanpere  i  Huguet  en  el  jardí - terrasa  de  la  casa  dels  seus  pares.  Tots  els  cosins  estan  asseguts  i  saludant-me,  fet  que  agraeixo .  En  primer  llloc  l'Ezequiel amb el  seu  company  el  bastó,  les  ulleres  que  sembla  que  li   resllisquin  pel  nas,  una  boca  oberta  fent  la  rialleta i  que  deix  entreveure  la  mancanca  d'unes  dents.  El  Salvador  recolzant  el  braç  dret  damunt  la  taula  i  l'esquerra  amb  el  relotge  girat  ,  fent  mitja  rialla.  La  Maria  amb  una  faldilla  de  color  rosat,  un  collaret  i  una  brusa  estampada  de  idèntic  color.  La  Mercè  amb  faldilla  negra,  brusa  amb  cercles  blancs  i  fons  blau.  La  pell  una  mica  arrugada,  els  anys  pesan,  pero  molt  tendre,  afectuosa  i  noble.  A  tots  una  abraçada.  Aquesta  foto  la  tinc  com  a  fons  de  escritori  del  meu  ordinador.

LA  TIA  MARIA.  Era  la  filla  gran  de  " cal  Mengol ".  És  deia  MARIA  DE  LA  VICTORIA  HUGUET  i   ARMENGOL. Va  néixer  a  les  11  de  la  nit  del  2  de  març  de  1.884.  Li  posaren  els  noms  de  :  Maria  de  la  Victoria, Teresa  i  Tecla.   Els  pares i  avis  paterns  i  materns  els  mateixos  que  els  de  l'oncle  Josep  Mª.  Va  tenir  el  primer  fill  a  l'edat  de  30  anys  i  fou  el   SEBASTIÀ  FERRE  i  HUGUET ,  nascut  a  les  quatre  de  la  matinada  del  26  d'octubre  de  1.913.  A  més  de  Sebastià  li  posaren  els  noms  de  Josep  i   Anton.  Va  ser  allistat  a  la  guerra  i  no  retorna  a  casa.  La  tia  tenia  clavada  com  una  espasa  de  dolor  aquesta  desaparició  (  fer-se  fonedís  )  del  Sebastià.  Una  de  les  raons  que  amb  tenia  tanta  estimació  era  perquè  li  recordava  al  fill.  I  tres  anys  desprès  la   MARIA  FERRE   i   HUGUET,  ma  cosina,  nasquè  el  7  de  març  de  1.916  ,  també  a  les  quatre  de  la  matinada.  Era  filla  de  :  SEBASTIÀ  FERRÉ  i   HUGUET,  de  Vilaplana  i  de  MARIA  HUGUET  i  ARMENGOL,   de  Vilaplana.  Els  avis  paterns  foren  :  SALVADOR   FERRÉ   i   MESTRE,  de  Vilaplana  i  MARIA  HUGUET  i  FERRÈ ,  de  Vilaplana.  I  els  avis  materns  foren  :  ANTON  HUGUET  i  ESTIVILL,  de  La  Mussara  i   TERESA  ARMENGOL  i   AIMAMI,  de  Vilaplana.  Es  casà  amb  SEBASTIÀ   MESTRE  i   RIUS  de  "  cal   Molí  " , nascut  el  30  de  novembre  de  1.914  a  les  vuit  del  matí.  A  més  de  Sebastià  li  posaren  els  noms  de  Jaume  i  Josep.  Els  pares  foren  :  JAUME  MESTRE  i   BIGORRA ,  de  26  anys ,  de  Vilaplana  i  MARIA  RIUS  i  RUBERT, de  2l  anys,  de  Vilaplana.  Els  avis  paterns  eren  :  FRANCESC  MESTRE  i  BESORA,  de  Vilaplana  i  AGUSTINA  BIGORRA  i  LLUSA  ,de  Vilaplana.    Els  avis  materns  foren  :  JOSEP  RIUS  i   GRAU,  de  Vilaplana  i  MARIA  RUBERT  i  FONTANILLAS  ,  de  Vilaplana,  germana  de  la  Raimunda  (  avia  materna  dels  de  "  ca  l'Assassó " )  i  germà  del  Josep  (  avi  matern  dels  de  "  ca  la  Mundeta ". 

PERFIL HUMÀ DE LA TIA MARIA " MENGOLA". Segons  he  sentit  a  dir  la  tia Maria  tenia  una  retirada  amb  sa  mare,  l'àvia  Teresa.   Era  de  mitjana  estatura  i  grasoneta. Tenia  el  ulls  enfonsats  com  l'oncle  Josep  Mª.  La  cara  una  mica  aspre  degut  al  sofriment  pel  Sebastià  i  els  llavis  carnosos  i  allargats  i  un  nas  punxegut .  De  caràcter  callat  i  pacífic.  Dona  molt  de  casa  i  no  li  agradaven  les  xerrameques.  Molt  amiga  de  la  mare  i  és  bescanviaven  infinitat  de  coses.  Per  casa  portava  un  mocador  negre  al  cap  i  sempre  la  vaig  veure  amb  vestits  negres.  Com  sabeu  vivien  davant  de  "  ca  l'Adela  Bidó  ",  al  final  del  Corraló,  sota  el  mur  de  les  darreres,  a  dues  passes  de  casa , corrents.  Aleshores  jo  era  prim  com  un  filferro ,  i  corria  més  que  les  falzilles.  L'estança  era  bastant  fosca i  servia  per  cuina  i  menjador  doncs  les  habitacions  eren  al  pis  de  dalt.  La  casa  era  molt  vella  com  podeu  apreciar  en  la  fotografia  que  he  agafat  de  LO  PEDRIs .  Sempre  em  servia  de  refugi  o  d'amagatall  desprès  d'haver  acabat  un  combat  de  pedres  amb  els  gats  o  perquè  anava  xop  de  cap  a  peus  i  necessitava  eixugar-me   abans  d'anar  a  casa.  Em  feia  treure  la  camisa,  els  pantalons  i  principalment  les  espardenyes ;  la  camisa  i  els  pantalons  al  respatller  de  les  cadires  i  les  espardenyes  a  terra  per  qué  rebessin  l'escalfor  de  la  llar  de  foc,  que  sempre  tenia  encesa.  Cuidava  moltíssim  que  els  boscalls  cremessin  alhora  i  amb  els  molls  agafava  les  brases  per  fer  com  un  coixí  per  posar-hi  el  tupí.  L'olla  restava  pentjada  damunt  del  foc,  amb  ferros, i  sempre  estava  plena  d'aigua, lògicament  calenta.  Era  bona  cuinera,   com  la  mare, i  sempre  preguntava  :  "  Nen  tens  gana? ".  Li  tingué  una  gran  estimació.  Jo  amb  les  meves  entremaliadures  la  feia  riure i  sempre  acabava  de  la  mateixa  manera  :  ets  massa  llest i  viu.  Quan  vaig  dir-lis  que  entrava  al  Seminari  es  quedaren  de  pedra.  Tant  ella  com   l'oncle  digueren  :  ¡  Ai  carall  del  noi  !,    i  com és  que  té  passat  pel  cap  ?. Tot  seguit  ells  mateixos  responien:  així  tindràs  estudis,  seràs  ben  considerat  i  no  aniràs  a  fer  de  pages. 

CASAMENT. És  va  casar  l'any  1.914  amb  SEBASTIÀ  FERRÉ i  HUGUET.  La  tia  tenia  28  anys  i  l'oncle  29  anys. LLavors  vivien  al  carrer  d'Abaix  26.  No  poso  llurs  pares  doncs  són  esmentats  amb  anterioritat.

MORT  La  tia  morí  a  l'edat  de  61  anys.  A  la  una  del  migdia  del  dia  de  Nadal  de  1.946.  La  causa  de  la  mort  :  insuficiència  miocarditis.  No  vaig  anar  al  enterrament  i  donar-li  l'ultim  petó  perquè  estava  al  Seminari  i  malgrat  demanar-lo  la  resposta  fou  un  NO  rotund.  Aquell  dia  vaig  plorar  i  no  vaig  cantar  cap  nadala.

La  fotografia  cedida  per  la  Natalia,  neta  d'ells,  es  veuen  la  tia,  la  Maria  i  el  Sebastià  passejant   segurament  per  Reus.   LLavors  la  tia  devia  tenir  uns  58  anys.  El  Sebastiá  i  la  Maria  ja  estaven  casats .  El  caminar  del  Sebastià  és  una  mica  complicat  però  el  somriure  de  felicitat  de  la  Maria  és  la  penyora  més  palesa  de  l'amor.

                 PERFIL HUMÀ DE LÒNCLE TIANO

El  nom  autèntic  era  Sebastià,  però  tothom  l'anomenava  "  Tiano  "  que  és  una  contracció  de  Sebastià.  Era  un  home  d'aspecte  rústic,  de  vell  pagés. Les  carns  cremades  pel  sol.  Prim  però  amb  molt  nervi.  Tenia  un  bigoti  poblat  i  s'afeitava  una  vegada  a  la  setmana.  Era  un  dels  homes  més  matiners ,  quan  encara  no  clarejava  el  dia  ja  havia  sortit  de  casa.  No  era ni  home  de  café  ni  de  jocs. Era  callat,  li  costava  parlar.  Tenia  un  cor  grandiós  i  a  més  molt  generós.  Posseia  una  saviesa  natural  que  molts  haurien  desitjar  tenir.   D'ell  vaig  aprendre  moltes  coses  dels  conills,  de  les  rateres,  de  la  fura...  com  desprès  explicarè.

PAGÈS Com  la  majoria  dels  homes  de  Vilaplana  era  pagès. Tenia  molt  poca  terra  pròpia, crec  que  dos  trosets.  Un  d'ells  "  la  Vall  d'en  Bassa  "  una  mica  lluny  del  poble, a  prop  del  bosc  i  amb  un  terreny  molt pedragós.  Tenia  que  treballar-los  molt  perquè  donguessin  rendiment.  El  pic  i  l'aixeda  eren  les  eines.  LLavors  no  existien  les  "  motoretes  "  i  menys  encara  els  tractors.  Tampoc  hi  havia  ni  adobs  ni  fertilizants  i  un   mètode  eficaç  per  produir-los  era  cremar  la  fulleraca  i  la  brossa  per  desprès  barrejar  llur  cendra  amb  la  terra.  Era  un  adob  natural  que  l'oncle  el  feia  servir  per  cultivar  patates, faves,  cigrons  i  altres  llegums. 

Aquesta  fotografia,  també deixada  per  la  Natalia,  se'l  veu  amb  l'aixada  arrancant  patates.  Al  fons  la  Maria i  la  Natalia,  una  sanalla  i  sembla  la  caseta  de  pagès.  Els  arbres  són  oliveres.  Se'l  veu  cansat, segurament  tindria  ja  els  seus  68  anys  doncs  la  tia  ja  feia  alguns  anys  que  era  morta.

CAÇADOR.  Però  el  veritable  ofici  a  on  ell  disfrutava  de  galanxó  era  la  caçera  amb  les  seves  dues  modalitats  de  rateres  i  de  fura.  Era,  sens  dubte, l'home  que  més  conills  caçaba  de  Vilaplana i  de  tant  en  tant  alguna  llebre.  La  tia  conservaba  i   assaonaba  llurs  pells  per  desprès vendre-las  al  drapaire.  Moltes  vegades  em  donava  un  conill   i  vet  ací  que  un  dia  a  l'entrada  de  casa  trobo  la  parella  de  la  Guardia  Civil,  que  aleshores s'allojaven  a  casa,  i  van  preguntar-me  qui  m'ho  havia  donat  i  respongué  que  l'oncle.  I  seguidament  digueren  : ¿ tu  tio  tiene  permiso  de  armas.?  Jo  els  vaig  respondre  que  no  entenia  la  seva  pregunta.  Sé  que  desprès  la  mare  els  va  reprendre  i  jo  li  vaig  dir  a  l'oncle  que  estigués  a  l'aguait. 

De  l'oncle  vaig  aprendre  moltes  coses  dels  conills  :  els  conills  com  els  gats  tenen  bigotis  i  els  serveixen  per  tocar  i  sentir  com  són  les  coses ; tenen  el  pèl  de  molts  colors  però  sempre  semblant  a  la  terra  que  trapitjen ;  acostumen  a  menjar  a  la  nit,  i  el  conill  boscà  s'alimenta  d'herba i  escorça  dels  arbres  i  com  que  a  la  nit  l'herba  està  molla  no  li  cal  beure aigua.  Fan  la  caca  en  forma  de  boletes  i  és  on  s'han  de  parar  las  rateres.  Viuen  en  caus ,  forats  sota  terra,  que  ells  mateixos  fan  amb  les  ungles  de  les  potes  del  davant,  per  això  les  tenen  llargues, punxegudes  i  dures.  Tenen  el  costum  de  llapar-se  les  orelles  i  la  pell  amb  la  llengua  que  produeix  una  mena  d'oli  o  greix  molt  necessari  pel  creixement  i  enfortiment  dels  ossos.  Neixen  amb  els  ulls  tancats  i  sense  pèl :  sa  mare  s'arrenca  pèl  de  la  panxa  i  els  hi  fa  un  llitet  dins  el  cau  abans  de  que  nèixin.  Els  caus  tenen  normalment  dues  boques  o  sortides.

CAÇAR AMB RATERES. Les  rateres  eren  i  són  arts  de  caça  prohibides  ja  que  no  són  selectives  ,  es  a  dir,  que  capturen  tant  les  espècies  cinegètiques  com  les  protegides.  Durant  molts  anys  la  caça  ha  estat  un  important  complement  dietètic  a  l'economía  de  subsistència  de  la  nostra  societat  agrícola.  Els  nostres  avantpassats ,  amb  paciència  i  seny,  van  desenvolupar  un  seguit  d'arts  i  mètodes  que  els  permetessen  obtindre  bones  peces.  Avui  la  caça  ha  perdut  el  seu  sentit  originari  i  es  practica  com  a  esport  o  lleure.  Un  ratera  és  un  aparell,  del  tipus  que  siga,  que  permet  que  un  animal  quedi  atrapat  sense  possibilitats  de  fugida,  sigui  perquè  ha  mort  pràcticament  a  l¡instant  o  perquè  no  es  pot  desfer  del  mecanisme  o  art  de  caça  que  l'empresona.   La  ratera  es  de  filferro  gruixut  per  caçar  moixons  o  de  ferro  per  caçar  conills  o  llebres,  amb  una  mena  de  molla  central  que,  en  obrir-se  té  forma  ovalada  o  rodona.  Al  centre  hi  sobresurt  una  mena  de  ganxo  petit -  és  el  xevador  - que  serveix  per  posar-hi  el  xevo  o  aliment  que  atraura  els  animals  o  les  aus.  

Parar  rateres, tothom  ho  pot  fer;  ara  bé,  parar-les  bé  i  evitar  que  s'agafen  més  moixonets  que  conills  nomès  ho fan  els  millors,  entre  ells  l'oncle.  Mirava   l'orientació  del  vent, identificava  els  llocs  presumiblement  més  apropiats (  les  boletes  dels  conills);  com  col.locar  la  grèmena  o  aliment;  com  camuflar  la  ratera posant-hi  al  voltant  terra  fina i  uns  totxets  per  tal    que  l'animal  no  s'escapi  i  finalment posar  la  ratera  una  mica  inclinada.  Tot  això  ho  vaig  aprende  de  l'oncle  Tiano  las  tres  o  quatre  vegades  que  vaig  anar  a  la  Vall  d'en  Bassa.  La  millor  època  per  muntar-les  es  a  final  de  la  tardor  i  l'hivern,  en  zones  de  conreus  d'oliveres,  car  en  questes  èpoques els  hi  falten  aliments.  Normalment  es  paren  a  la  tarda  i  no  es  van  a  veure  fins  l'endemà  al  matí  a  primera  hora  (  els  conills  sorten  a  menjar  per  la  nit ).  Ningú  diu  on  ni  quan  para  les  rateres. Al  peu  dels  arbres  o  en  els  famés  i  amb  l'ajut  d'una  aixada  s'aixeca  un  montonet  de  terra de  dos pams  encarat  cap  al  sud.  Es  posa  el  xevo, s'obre la  ratera,  es  planta  amb  compte  que  no  es  tanqui (  les  molles  van  molt  tibants ) i  finaloment es  posa  terra  per  la  vora  per  tal  que  no  es  vegi  el  filferro  o  el  ferro segons  la  classe  de  ratera. 

CAÇAR AMB LA FURA. És  una  pràctica  cinegètica  totalment  prohibida, però en  el  seu  dia, la  primera  meitat  del  segle  XX  la  afició  a  caçar  amb  fura  abarcava  casi  tot  l'estat  espanyol.  LA  FURA  es  un animal  que  aparentment té  un  aspecte  dòcil, gràcil i  juganer  (  avui  serveixen  per  "  mascotes  "),  però  amaga  un geni  terrible,  i entrar  amb  contacte  amb  les  llodrigueres  dels  conills ,  és  converteix  en  un  malèfic,  mortal  i  cruent  carnivor. Pels  conills,  només  la  flaire  de  la  fura  és  sinónim  de  perill  immediat,  i  cames  ajudeu-me  surten  esperitats  del  cau  sense  gaire  miraments.  En  sortir  tan  esverats,  no  s'adonen  de  la  xarxa  que  obstrueix  la  sortida  del  cau  i  s'hi  queden  enganxats  per  uns  segons,  els  justos  perquè  el   caçador  tingui  temps  de  tirar-s'hi  a  sobre  i  agafar-los  amb  la  mà. Quan  la  fura  treu  el  cap  reb  una  petita  recompensa.  Recuperada  la  fura,  l'objetiu  és  anar  a  buidar  un altre  cau.  Però  la  sortida  sovint  no  es  tan  planera;  a  vegades  es  queda  dins del  cau  perquè  ha  conseguit  capturar  un  conill  i  matar-lo  a  dins.  LLavors  no  té  cap  problema  a  atipar-se  tranquilament  i  fer  una  bona  migdiada.  Més  d'una  vegada,  em va  comptar  l'oncle,  que  cal  deixar  el  forat  de  la  cau  ben  tapat  i  tornar-hi  l'endemà,  fins  que  la  fura  apareix  jaient  al  costat  de  la  sortida.  Els  gossos  cunillers  encaren  els  conills  i  ahí  dins  els  caus  tan  sols  pot  entrar-hi  la  fura  per  rematar  la  feina.  L'oncle  solia  compartir  la  seva  fura  amb  altres  caçadors,  els  quals  li  donaven  alguns  diners.  Era  una  fura  molt  simpàtica  i  de  color  gris  fosc.