ANAR A L
Sembla un joc de paraules però no ho és pas. Les dues coses esdeveniren a finals del mes de setembre de 1.94O. Tenia llavors sis anys i mig . El senyor mestre es deia J. Ciurana i Borras i el senyor rector mossèn Anton LLagostera i Iborra. Els dos arribaren a Vilaplana a mitjants de 1.939, tot just acabada la guerra.
ANAR A l'ESCOLA. Els meus records de l'escola del poble ( Vilaplana ) són molt minsos car tan sols hi vaig anar tres anys i mig. L'escola era en el mateix edifici de l'Ajuntament, darrere de la Secretaria. Una sala rectangular, freda, desballestada. Tenia unes finestres que donaven a l'hort del Victor, l'única part lluminosa de l'escola. Al bell mig de la sala una estufa de llenya ( a l'hivern cada nen tenia que portar un buscall ) i quan bufava el vent, cosa molt freqüent, tota l'escola s'omplia de fum. Uns pupìtres vells amb seients per dues persones, s'alçava la tapa inclinada i dins podien posar-hi llibres i llibretes, i a les voreres dos forats per als tinters. Una gran pissarra negra , de fusta i mòbil, on escriviem amb una barra de guix blanc i per esborrar s'alçava una polseguera impressionant , doncs la qualitat del guix era dolenta. Del vàter quasi millor no parlar-ne , totalment insuficient i brut. Sempre hi havia cua per anar-hi i a més es tenia que demanar al senyor mestre alçant la mà : pipi o caca. A la taula del senyor Ciurana hi havia una bola del món giratoria. I a les parets un mapa d'Espanya desenrotllat i quatre mapes enrotllats dels quatre continents. A l'escola s'hi pujava per les mateixes escales d'anar a l'Ajuntament, fosques i estretes. Entre l'escola i la Secretaria hi havia un passadís i al fons una finestra gran que donava a la plaça on hi havia un forat per posar-hi el pal i hissar la bandera. També penjaven a la paret un Santcrist , un quadre de la Immaculada i un retrat de Franco.
El nostre llibre de text era l'Enciclopèdia Dalmau Carles que abastava totes les materies ( matemàtiques, llengua, geografía, història .. etc) aprenent llurs lliçons de memòria. Als vuit anys em sabia tots els rius d'Espanya i d'Europa; així mateix les seves capitals i totes les provincies d'Espanya ; la història d'Espanya amb els seus reis i principals esdeveniments; sumar, restar, multiplicar i dividir; quelcom de geometria, física, ciències naturals i astronomia. El llibre de lectura no recordo el seu nom, crec que era el CATÓN. A les nostres llibretes hi havia ratlles a fi que escrivissim en línea recta. L'eina d'escriure era el llapis i sempre tenia feinada per fer-li punta, doncs aquesta fàcilment es trencava. La goma d'esborrar era tan aspre que a més d'esborrar el que havies escrit s'emportava un tros de pàgina de la llibreta. La ploma tan sols la feiem servir per omplir els quadernets de caligrafia. Sucavem la ploma als tinters i moltes vegades abans d'escriure ja tenies un gargot en el quadernet. La tinta era feta de pols i molt espessa. Aquí vaig rebre el primer càstig per llençar el tinter amb la ploma ( un quart d`hora de genolls de cara a la paret ).
L' escola començava el mes d'octubre i finalitzava el mes de juliol. L'hora d'entrada era les 9 del matí. Es formaven dues fileres encapçalades pel senyor mestre i a l'entrar a l'escola deiem " Ave Maria Purísima ". Després un dels alumnes més grans agafava la bandera d'Espanya i la portava fins a la finestra de la plaça per hissar-la, mentre tots cantavem l'himne nacional d'Espanya sota aquesta lletra : " La virgen Maria es nuestra protectora con tal defensora ya no hay que temer, vence al mundo, demonio y carne, guerra, guerra, contra Lucifer (2) ". I desprès els respectius Visca a Espanya i a Franco. Un dia el Ferranet va cridar amb veu molt forta "Visca la República " i es va produir un sotrac terrible que inclòs el senyor Ciurana no va saber reaccionar. Passat un quart d´hora l'expulsà de classe dient-li que ho estava per una setmana. Normalment no teniem recreo car no hi havia pati per poder jugar.
Cap a les 11 s'esmorzava i alguns dies donàven aquella llet en pols dels americans, que al no remenar-la prou bé sortien grumolls. Jo quasi mai la vaig prendre. A les dotze és resava l'Ángelus i aleshores començava la clase de religió i a tres quarts d'una la gent es preparava per la sortida. La plaça quedava embogida de tants crits i sorolls. Alguns àdhuc aprofitaven l'estona per jugar abans d' anar cap a casa a dinar. La tornada a l'escola era a les 3 de la tarda fins a les cinc. Normalment es feien les tasques més senzilles com caligrafia, dibuig, urbanitat. Els dijous i el dissabte teniem festa i a més els dissabtes sortiem abans de les dotze.
El senyor mestre ( J. Ciurana i Boqueras ) tenia uns 35/40 anys. D'alçada mitjana tirant a baix. Una mica grassonet i d'espatlles amples. El front espaiós i es pentinava cap enrere. A vegades es deixava barba. Sempre ben vestit i encorbatat. Crec que era fill de Reus. Quelcom nerviós i bastant donat a càstigs corporals. Un aula de 40 o més alumnes de diferents edats és molt difícil de dominar. Chesterton diu : " Deixar el nen lliure és la forma perfecta de no educar. No hi pot haver una educació sense autoritat o sense la transmissió de la veritat. Permetre-ho tot és no educar. Tota educació impedeix o priva alguna cosa o imposa quelcom. No poden educar un nen els que no tenen una idea clara sobre l'ideal humà i els seus valors ".
La professió de mestre és com la de músic. No transmet el mateix qui interpreta una partitura a la perfecció que qui ho fa, a més a més , amb sentiment. Per ser un bon mestre hom ha de tenir vocació i disposar de mitjans. En el cas del Sr. Ciurana crec que la vocació la tenia, peró els esdeveniments el sobreeixien . La por i el silenci del carrer també es trapassava a l'escola. Hi havia nens que ho passaven malament sense tindre ells cap culpa. L'escola rural , sense mitjans, amb alumnat de diferents edats barrejats, calia que el mestre fos un gran pedagog per poder atendre a tots i que la disciplina es mantingués. Per això els alumnes més grans ensenyaven a llegir, escriure, sumar i restar , agafar la lliçó als més petits. En el meu cas foren : el Pep Serres, el Pep Sastre i el Carxot. Repartir el seu treball entre tots no era cosa fàcil.
Els càstigs eren molt freqüents, per sort jo tan sols em vaig rebre dos durant la meva estada a l'escola, però certament alguns els rebien constantment. Eren càstigs corporals: estirament d'orelles, un cop de puny al cap, posar les puntes dels dit i amb un regle picar-hi al damunt, agenollar-se durant un temps cara a la paret i a més amb els braços en creu, posar-te unes orelles de ruc .. i altres menys gravosos com escriure una paraula o una frase quaranta o cinquanta vegades.
Al finalitzar el curs, a últims de juliol , a l'escola es muntava una exposició. Es guarnia amb garlandes de llorer, d'heura i fulles d'altres arbres. Damunt les taules forrades de paper hi posaven una munió de llibretes, dibuixos i treballs manuals de cada alumne. Les taules eren per edats. Aquest dia hi assistien totes les families i les autoritats. Era un dia molt bonic i sempre hi havia una exclamació al veure un treball ben fet per algun nen.
Quina ès la simbologia amb la qual s'identifica un poble ?. L'escola i l'església. Un poble sense escola és un poble sense ànima, això desgraciadament ho ha experimentat Vilaplana. Que mai més torni a succeir. Poder mantenir l'escola al propi poble permet que el poble tingui vida, que els nens s'hi arrelin i estableixin un lligam molt mès fort i profund amb el municipi. L'escola és un motor d'activitat cultural i l'església d'activitat espiritual, generen dinamisme, crean teixit associatiu. "Un bon mestre i un bon capellà sota un pi fan escola i catecisme ". Precisament el sentit de pertinença a un poble jo el vaig adquirir a l'escola i a l'església
FER D'ESCOLÀ O ENTRAR A L'ESCOLANIA.
En realitat el nom autèntic és el d'acòlit, que prové del llatí " acolytus " i del grec " akolouthos " , el que segueix o acompanya, encara que alguns el fan provenir d'una altra paraula greca " akelefthos " : un que fa el mateix cami amb companyia d'un altre. És l'última de les ordres menors. El nom d'escolà prove de que és un nen que àdhuc va a l'escola. En espanyol se'ls anomena " Monaguillos " o sia " monjos petits " , a Itàlia són coneguts com " chierichetti " i a Alemanya com a " ministrantes ".
Dels acòlits o escolans esdevé la imatge representativa de la comunitat cristiana a l'entorn de l'altar : " Ens reunim entorn de la taula/ on ens convida Jesús mateix / Vol entregar-nos la seva vida/ i entre nosaltres es fa present./ . Veritablement l'escolà és el que viu més de prop i intensament , participant-hi , la santa missa. Quan vaig entrar a l'escolania els quatre primers mesos eren per aprendre les respostes en llatí del salm 42 : " Quia tu es , Deus, fortitudo mea.... ad Deum qui laetificat juventutem meam " i desprès " Confiteor Deo omnipotenti... " que mai s'acabava i sempre es deien barbaritats , per finalitzar el " Suscipiat Dominus sacrificium de mànibus tuis... " la resposta al " Orate fratres ". Una veritable cursa plena d'entrebancs perquè a més de no entendre-ho les concordàncies i declinacions sortien fatal. Tan el Pep Serres ( que normalment feia de mestre de cerimònies ) com el Feliu, el Pep Sastre i el Josep " Guillermo " eren els nostres mestres, supervisats , quan venia de vacançes, mossèn Eugeni que a més de donar-nos el significat de les paurales, corretgia les terminacions. El Ramón " Consu " feia de Sagristà, que per cert amb aquella veu tan forta i les seves maneres ens causava respecte. Vaig esdevenir un escolà complet l'any 1.942.
Les funcions dels escolans eren principalment litúrgiques: ajudar el senyor rector a la santa missa, a les processons, als bateigos, casaments, viàtics,enterraments...cosa cosa que feia que des d'una edat primarenca participessis d'una forma molt directa en tots els esdeveniments joiosos i tristos de la vida del poble. Diverses missions dels escolans : 1) El Crucifer : és l'encarregat de dur la creu a l'entrada i sortida d'una missa solemne i també en les processons. 2) El Turiferari : és l'encarregat de portar l'encenser , té cura que no s'apagui el foc i també d'encensar el celebrant o celebrants i encensar el poble. En les processons va devant del crucifer. 3). El Naviculari : és el que acompanya a l'encenser o turiferari i duu la naveta amb l'encens que el celebrant emprarà per posar al braseret. 4) El Cantor : és l'acòlit encarregat de dirigir el cor de l'escolania i tots els cants de la missa. 5) Lectors : són els acòlits que llegeixen els textos de l'Antic Testament , les epístoles del Nou i les pregàries dels fidels. 6). Els Ceroferaris : els que porten els ciris acompanyant la Creu, l'Evangeliari i la Consagració. 7). El campaner: encarregat de tocar la campaneta al començament de la santa missa i al moment de la Consagració. 8). El Salpasser : encarregat de portar en una caldereta l'aigua beneita i els instruments per fer l'aspersió als enterraments i els diumenges desprès de Pasqua. I finalment el Parament de l'altar : els acòlits durant l'ofertori s'encarreguen de portar els corporals, la patena amb l'hostia i el calze i situar les ofrenes a l'altar per a la litúrgia eucarística. Per fer bé la feina d'escolà o acòlit convé coneixer com es diuen les diverses coses que es fan servir per a la celebració de la missa i altres actes litúrgics. Aquí teniu un vocabulari bàsic per a escolans d'ahir i d'avui.
ALTAR. És la taula on se celebra L'Eucaristia, sol ser de marbre i tenir dipositades reliquies de sants o màrtirs, si està consagrada. PRESBITERI és el lloc de l'església on hi ha l'altar, l'ambó i la seu, i on se situen els ministres que actuen en la celebració. AMBÓ és el lloc des d'on es llegeixen les lectures de la Paraula de Déu. També se l'anomena faristol. En les solemnitats es guarneix amb un humeral del color de la festa commemorada. LA SEU és el seient des d'on el celebrant presideix la celebració, quan no és a l'altar. El seient del Bisbe s'anomena Càtedra. CREDENÇA es una tauleta que es col.loca en un lloc discret del prebisteri per deixar-hi tot alló que es fa servir per la santa missa. RETAULE el seu nom deriva del llatí " retábulus " mot que vol dir "darrera de la taula " tot aludint a la seva ubicació amb relació a l' altar. Normalment és una obra arquitectònica guarnida amb pintures, escultures, etc, que forma part de la decoració de l'altar i té una finalitat didàctica. CANADELLES són dues gerretes de vidre que contenen el vi i l'aigua que es posaran en el calze. Normalment la del vi és més gran que la de l'aigua. LAVABO el conjunt d'utensilis que es fan servir per rentar-se les mans el celebrant. Està format per una gerra, un recipient per recollir l'aigua , i una tovallola. ASPERGES . Salpasser, instrument mitjançant el qual es fa l'aspersió de l'aigua beneïda. Consisteix en una bola buida amb forats subjecta a un mànec també de metall. EL CALZE és una copa daurada o d'argent i últimament de terrisa que té forma de semiesfera una mica aplanada; s'uneix a un peu que té un petit tub unit a un nus o bola de forma el.líptica ( algunes tenen anses com el Sant Greal de València ) i un altre tros de tub que baixa recte, fins arribar a la peanya del calze, de tipus circular. PATENA és un platet d'or, d'argent o de metall daurat que serveix per a contenir el pa ( l'hostia ) , consagrat o no, durant la missa i per a distribuir la comunió als fidels. Net com una patena. COPÓ és , estructuralment molt semblant al calze , té un peu de forma circular i una conca circular d'or o de plata amb coberta coronada normalment per una creu. Serveix per guardar les Sagrades Formes dins del Sagrari o per portar el viàtic i per combregar. Ha d'estar cobert amb el conopeu. CUSTÒDIA O OSTENSORI és més apropiada la segona que la primera, ja que la seva funcionalitat no es custodiar o guardar les formes ( això pertany al copó ) sinó ostentar i reverenciar públicament la Sagrada Forma ja sigui en l'exposició solemne o per les places i els carrers quan passa en la processó del Corpus Christi. En els segles els ostensoris eren de notables dimensions i de singular bellesa ( un templet o torre gòtica ) i a partir del barroc prenen la forma d'un sol. VIRIl és un cèrcol metàl.lic, normalment d'or , de forma circular per posar una forma consagrada, relativament gran , perquè pugui ésser vista pels fidels en el ostensori i la capsa dins la qual es guardava el viril, quan el Santíssim no era exposat davant dels fidels sinó que es " guardava " al sagrari, és el que rep el nom de " custòdia "
SAGRARI és el lloc on es posa i guarda reservat el Sant Sacrament. Normalment és de metall o de fusta de qualitat amb un bany d'or per dintre. Els primers segles la reserva del Santíssim es feia a la sagristia ( anomenada sacrarium ). Fou el Papa Pau V que obligà la fixació del sagrari sobre un altar sense determinar la forma externa. També es diu Tabernacle i ha d' estar cobert amb el conopeu. El sagrari és " el cor viu dels nostres temples . LA LLÀNTIA DEL SANTÍSSIM : A la vora del Sagrari hi haurà sempre una llàntia encesa , alimentada amb oli o cera , amb la qual s'indicarà i s'honorarà la presència de Crist en L'Eucaristia. BALDAQUI és la construcció en bronze, marbre, metall o fusta , en forma de dosser, de color corresponent al temps litúrgic o festivitat , sostingut per columnes o suspés al sostre o a les parets que cobreix un altar. CANDELERS són els suports on es col.loquen els ciris sobre un altar o al seu voltant. CIRIALS són els suports on es col.loquen els ciris que es porten per iniciar les procesons al costat de la Creu, o per acompanyar la proclamació de l'Evangeli o la Consagració en les celebracions solemnes. ENCENSER és el recipient que serveix per cremar l'encens. És format per un petit braser que se sosté amb unes cadenes. En el braser s'hi posen uns carbons encesos sobre els quals es tira l'encens perquè cremi i desprengui així el seu aroma. NAVETA vas en forma de nau on hom guarda l'encens en les cerimònies de culte. Per agafar l'encens s'utilitza una cullareta . PÍXIDE procedeix del grec i significa vas o capseta en la qual es guarda el Santíssim Sagrament i que es fa servir principalment per portar la comunió a un o més malalts . PALMATÒRIA , utensili per a sostenir una espelma, amb el suport baix, el peu en forma de platet i amb una ansa o mànec. És feia servir en el moment de combregar.
Com podeu veure tot un reguitzell de noms per aprendre, molts d'ells una mica enrevessats. No era pas fàcil ser escolà en aquells temps. Fins ara tan sols he parlat dels llocs i utensilis litúrgics. En la pàgina propera parlaré de la vestimenta.