ANAR A L

 

Sembla  un  joc  de  paraules  però  no ho  és  pas.  Les  dues  coses  esdeveniren  a  finals  del   mes  de  setembre  de  1.94O.  Tenia  llavors  sis  anys i  mig  . El  senyor  mestre  es  deia  J. Ciurana  i  Borras  i el  senyor  rector  mossèn  Anton  LLagostera  i  Iborra.  Els  dos  arribaren  a  Vilaplana  a  mitjants  de  1.939,  tot  just  acabada  la  guerra. 

ANAR A l'ESCOLA. escolaEls  meus  records  de  l'escola  del  poble ( Vilaplana ) són  molt  minsos  car  tan  sols  hi  vaig  anar  tres  anys i  mig.  L'escola  era  en  el  mateix  edifici  de l'Ajuntament, darrere  de  la  Secretaria.  Una  sala  rectangular,  freda,  desballestada. Tenia  unes  finestres   que  donaven a l'hort  del  Victor, l'única  part  lluminosa  de  l'escola.  Al  bell  mig  de  la  sala  una  estufa  de  llenya (  a  l'hivern  cada  nen  tenia  que  portar  un  buscall ) i  quan  bufava  el  vent, cosa  molt  freqüent,  tota  l'escola  s'omplia  de  fum. Uns  pupìtres  vells  amb  seients  per  dues  persones, s'alçava  la  tapa  inclinada   i  dins  podien  posar-hi  llibres  i  llibretes, i  a les  voreres  dos  forats  per  als  tinters.  Una  gran  pissarra  negra ,  de  fusta  i  mòbil,  on  escriviem  amb  una  barra  de  guix  blanc i  per  esborrar  s'alçava  una  polseguera  impressionant ,  doncs  la  qualitat  del  guix  era  dolenta.  Del  vàter  quasi  millor  no  parlar-ne , totalment  insuficient i  brut.  Sempre  hi  havia  cua  per  anar-hi  i  a  més  es  tenia  que  demanar  al  senyor  mestre  alçant  la  mà :  pipi  o  caca.  A  la  taula  del  senyor  Ciurana  hi  havia  una  bola  del  món  giratoria. I  a les  parets  un  mapa  d'Espanya  desenrotllat  i  quatre  mapes  enrotllats  dels  quatre  continents. A  l'escola  s'hi  pujava  per  les  mateixes  escales  d'anar  a  l'Ajuntament,  fosques  i  estretes.  Entre  l'escola  i  la  Secretaria  hi  havia  un  passadís  i  al  fons  una  finestra  gran  que  donava  a  la  plaça   on  hi  havia  un  forat  per  posar-hi  el  pal  i  hissar  la  bandera.  També  penjaven  a la  paret  un  Santcrist ,  un  quadre  de la Immaculada   i  un  retrat  de  Franco. 

El  nostre  llibre  de  text  era  l'Enciclopèdia  Dalmau  Carles  que  abastava totes    les  materies (  matemàtiques, llengua,  geografía, història  .. etc) aprenent  llurs  lliçons  de  memòria.  Als  vuit  anys  em  sabia  tots  els  rius  d'Espanya  i  d'Europa; així  mateix  les  seves  capitals  i  totes  les  provincies  d'Espanya ;  la història  d'Espanya  amb  els seus  reis  i  principals  esdeveniments;  sumar, restar, multiplicar  i  dividir;  quelcom  de  geometria, física,  ciències  naturals  i  astronomia.  El  llibre  de  lectura  no  recordo  el  seu  nom,  crec  que  era  el  CATÓN.  A les  nostres  llibretes  hi  havia  ratlles  a  fi   que  escrivissim  en  línea  recta.  L'eina  d'escriure  era  el  llapis  i  sempre  tenia   feinada  per  fer-li  punta, doncs  aquesta  fàcilment  es  trencava.   La  goma  d'esborrar  era  tan  aspre  que  a  més  d'esborrar  el  que  havies  escrit  s'emportava  un  tros  de  pàgina  de  la  llibreta.  La  ploma  tan  sols  la  feiem  servir  per  omplir  els quadernets  de  caligrafia.  Sucavem  la  ploma  als  tinters i  moltes  vegades  abans  d'escriure  ja  tenies  un  gargot  en el  quadernet.  La  tinta  era  feta  de  pols i  molt  espessa.  Aquí  vaig  rebre  el  primer  càstig  per  llençar  el tinter amb  la  ploma ( un  quart  d`hora  de  genolls de cara  a  la  paret ).

L' escola començava  el  mes   d'octubre  i  finalitzava  el  mes  de  juliol.  L'hora  d'entrada  era    les  9  del  matí.  Es  formaven  dues  fileres  encapçalades  pel  senyor  mestre  i  a  l'entrar  a  l'escola  deiem  "  Ave  Maria  Purísima  ".  Després  un  dels  alumnes  més  grans    agafava  la  bandera  d'Espanya  i   la  portava  fins  a  la  finestra  de  la  plaça  per  hissar-la,  mentre tots cantavem  l'himne  nacional  d'Espanya  sota aquesta  lletra  :  "  La  virgen  Maria  es  nuestra  protectora  con  tal  defensora  ya  no  hay  que  temer,  vence  al  mundo, demonio  y  carne,  guerra,  guerra,  contra  Lucifer  (2)  ". I  desprès  els  respectius  Visca  a  Espanya  i  a  Franco.  Un  dia  el  Ferranet va  cridar  amb   veu   molt  forta  "Visca  la  República  "  i  es  va  produir  un  sotrac  terrible  que  inclòs  el  senyor  Ciurana  no  va  saber  reaccionar. Passat  un  quart  d´hora  l'expulsà  de  classe  dient-li  que  ho  estava  per  una  setmana. Normalment  no  teniem  recreo  car  no  hi  havia  pati  per  poder  jugar.

Cap a  les 11  s'esmorzava  i  alguns  dies  donàven  aquella  llet  en  pols  dels  americans, que  al  no  remenar-la  prou  bé sortien  grumolls. Jo  quasi  mai  la  vaig  prendre.  A les  dotze  és  resava  l'Ángelus  i  aleshores  començava  la  clase  de  religió  i  a  tres quarts  d'una  la  gent  es  preparava  per  la  sortida. La  plaça  quedava  embogida  de  tants  crits  i  sorolls.  Alguns  àdhuc  aprofitaven  l'estona  per  jugar  abans  d' anar  cap  a  casa  a  dinar. La  tornada  a  l'escola  era  a  les  3  de  la  tarda  fins  a  les  cinc.  Normalment  es  feien  les  tasques  més  senzilles  com  caligrafia,  dibuig,  urbanitat.  Els  dijous  i  el  dissabte  teniem  festa  i  a  més  els  dissabtes  sortiem  abans  de  les  dotze.

 

 

El  senyor  mestre  (  J.  Ciurana  i  Boqueras  )  tenia  uns  35/40  anys.  D'alçada  mitjana  tirant  a  baix. Una  mica  grassonet  i  d'espatlles  amples.  El  front  espaiós  i  es  pentinava  cap  enrere.  A  vegades  es  deixava   barba. Sempre  ben  vestit  i  encorbatat.  Crec  que  era  fill  de  Reus.  Quelcom  nerviós  i  bastant  donat  a  càstigs  corporals.  Un  aula  de  40  o  més  alumnes  de  diferents  edats  és  molt  difícil  de  dominar.  Chesterton  diu :  "  Deixar  el  nen  lliure  és  la  forma  perfecta  de  no  educar.  No  hi  pot  haver  una  educació  sense  autoritat  o  sense  la  transmissió  de  la  veritat.  Permetre-ho  tot  és  no  educar.  Tota  educació  impedeix   o  priva  alguna  cosa  o  imposa  quelcom.  No  poden  educar  un  nen  els  que  no  tenen  una  idea  clara  sobre  l'ideal  humà i els  seus  valors  ".

La  professió  de  mestre  és  com  la  de  músic.  No  transmet  el  mateix  qui  interpreta  una  partitura  a  la  perfecció que  qui  ho  fa, a més  a  més ,  amb  sentiment.  Per  ser  un  bon  mestre  hom  ha  de  tenir  vocació  i  disposar  de  mitjans.  En el  cas  del  Sr.  Ciurana  crec  que  la  vocació  la  tenia,  peró  els    esdeveniments  el   sobreeixien . La  por  i  el  silenci  del  carrer  també  es trapassava  a  l'escola.  Hi  havia  nens  que  ho  passaven  malament  sense  tindre  ells  cap  culpa.  L'escola  rural , sense  mitjans, amb  alumnat  de  diferents  edats  barrejats, calia  que  el  mestre  fos  un  gran  pedagog  per  poder  atendre  a  tots  i  que  la  disciplina  es  mantingués. Per  això  els  alumnes  més  grans  ensenyaven  a  llegir, escriure, sumar i  restar , agafar  la  lliçó  als  més  petits.  En  el    meu  cas  foren :  el  Pep  Serres,  el  Pep  Sastre  i  el  Carxot.  Repartir  el  seu  treball  entre  tots  no  era  cosa  fàcil.

Els  càstigs  eren  molt  freqüents,  per  sort  jo  tan  sols  em  vaig  rebre  dos  durant  la  meva  estada  a  l'escola,  però  certament  alguns  els  rebien  constantment.  Eren  càstigs  corporals: estirament d'orelles, un cop de puny al cap,   posar  les  puntes  dels  dit  i  amb  un  regle  picar-hi  al  damunt,  agenollar-se  durant  un  temps  cara  a  la  paret  i  a  més  amb  els  braços  en  creu,  posar-te  unes  orelles  de  ruc .. i  altres  menys  gravosos  com  escriure  una  paraula  o  una  frase  quaranta  o  cinquanta  vegades.

Al  finalitzar  el  curs, a   últims  de  juliol ,  a  l'escola   es  muntava  una  exposició.  Es  guarnia  amb  garlandes  de  llorer,  d'heura i  fulles  d'altres  arbres. Damunt   les  taules  forrades  de  paper  hi  posaven  una  munió  de  llibretes,  dibuixos  i  treballs  manuals  de   cada  alumne.  Les  taules  eren  per  edats.  Aquest  dia  hi  assistien  totes  les  families  i  les  autoritats.  Era un  dia  molt  bonic  i  sempre  hi  havia  una  exclamació  al  veure  un  treball  ben  fet  per  algun  nen. 

Quina  ès  la  simbologia  amb  la  qual  s'identifica  un  poble ?.  L'escola  i  l'església. Un  poble  sense  escola  és  un  poble  sense  ànima,  això  desgraciadament  ho  ha  experimentat  Vilaplana.  Que  mai  més  torni  a  succeir.  Poder  mantenir l'escola  al  propi  poble  permet  que  el  poble  tingui  vida,  que  els  nens  s'hi  arrelin  i  estableixin  un  lligam  molt  mès  fort  i  profund  amb  el   municipi.  L'escola  és  un  motor  d'activitat  cultural  i  l'església  d'activitat  espiritual, generen  dinamisme,  crean  teixit  associatiu.    "Un  bon  mestre  i  un  bon  capellà   sota  un  pi  fan  escola  i  catecisme ". Precisament  el  sentit  de  pertinença  a  un  poble  jo  el  vaig  adquirir  a  l'escola  i  a  l'església    

                                    FER  D'ESCOLÀ   O    ENTRAR   A   L'ESCOLANIA.

En  realitat  el  nom  autèntic  és el d'acòlit, que  prové  del  llatí  "  acolytus  "  i  del  grec  " akolouthos " , el  que  segueix  o  acompanya,  encara  que  alguns  el  fan  provenir  d'una  altra  paraula  greca  "  akelefthos "  :  un  que  fa  el  mateix  cami  amb  companyia  d'un  altre.  És  l'última  de  les  ordres  menors.  El  nom  d'escolà  prove  de  que  és  un  nen  que  àdhuc  va  a  l'escola.  En  espanyol  se'ls  anomena  "  Monaguillos  "  o  sia  "  monjos  petits " ,  a  Itàlia   són  coneguts  com  " chierichetti "  i  a  Alemanya  com  a  " ministrantes ".

Dels  acòlits  o  escolans  esdevé  la imatge  representativa  de  la  comunitat  cristiana   a l'entorn  de  l'altar  :  " Ens  reunim  entorn  de la  taula/  on  ens  convida  Jesús  mateix / Vol  entregar-nos  la  seva  vida/  i  entre  nosaltres  es fa  present./ Veritablement  l'escolà  és  el  que  viu  més  de  prop  i  intensament ,  participant-hi ,  la  santa  missa.  Quan  vaig  entrar  a  l'escolania  els  quatre  primers  mesos  eren  per  aprendre  les  respostes  en  llatí  del  salm  42  :  "  Quia  tu  es , Deus, fortitudo  mea.... ad  Deum qui  laetificat  juventutem  meam  "  i   desprès  "  Confiteor  Deo  omnipotenti...  "  que  mai  s'acabava  i  sempre  es  deien  barbaritats  ,  per  finalitzar  el  "  Suscipiat  Dominus  sacrificium  de  mànibus  tuis... "  la  resposta  al  "  Orate  fratres  ".  Una  veritable  cursa  plena  d'entrebancs  perquè  a  més  de  no  entendre-ho  les  concordàncies  i declinacions  sortien  fatal.  Tan  el  Pep  Serres  (  que  normalment  feia  de  mestre  de  cerimònies )  com  el  Feliu, el  Pep  Sastre  i  el  Josep  " Guillermo " eren  els  nostres  mestres,  supervisats , quan  venia  de  vacançes,  mossèn  Eugeni  que  a  més  de  donar-nos  el  significat  de  les  paurales,  corretgia  les  terminacions.  El  Ramón  "  Consu  "  feia  de  Sagristà, que  per  cert  amb aquella  veu  tan forta  i  les seves maneres  ens  causava  respecte.  Vaig  esdevenir  un  escolà  complet  l'any  1.942.

Les  funcions  dels  escolans  eren  principalment  litúrgiques:  ajudar    el  senyor  rector  a  la  santa  missa, a  les  processons,  als  bateigos, casaments, viàtics,enterraments...cosa cosa que  feia  que  des  d'una  edat   primarenca  participessis  d'una  forma  molt  directa  en  tots  els  esdeveniments  joiosos  i  tristos  de  la  vida  del  poble. Diverses  missions  dels  escolans :  1) El  Crucifer :  és  l'encarregat  de  dur  la  creu  a  l'entrada  i  sortida  d'una  missa  solemne  i   també  en  les  processons.  2)  El  Turiferari : és  l'encarregat  de  portar l'encenser ,  té cura  que  no  s'apagui  el  foc  i  també d'encensar  el  celebrant  o  celebrants i encensar  el  poble. En  les  processons  va  devant  del  crucifer.  3). El  Naviculari : és  el  que  acompanya  a  l'encenser o  turiferari  i  duu  la  naveta  amb  l'encens  que  el  celebrant  emprarà  per  posar  al  braseret. 4)  El  Cantor   : és  l'acòlit  encarregat  de  dirigir  el cor  de  l'escolania  i  tots  els  cants  de  la  missa.  5)  Lectors :  són  els  acòlits   que  llegeixen  els  textos  de  l'Antic  Testament ,  les  epístoles  del  Nou  i  les  pregàries  dels  fidels.  6). Els  Ceroferaris  :  els  que  porten  els  ciris  acompanyant   la  Creu,  l'Evangeliari  i   la  Consagració.  7). El campaner: encarregat  de  tocar  la  campaneta  al  començament  de  la  santa  missa  i  al  moment  de  la  Consagració.  8).  El  Salpasser  :  encarregat  de  portar  en  una  caldereta  l'aigua  beneita i  els instruments  per  fer l'aspersió  als  enterraments  i  els  diumenges  desprès  de  Pasqua.  I  finalment  el  Parament  de  l'altar  :  els  acòlits  durant  l'ofertori   s'encarreguen  de  portar  els  corporals,  la  patena  amb  l'hostia  i  el  calze  i  situar  les  ofrenes  a  l'altar  per  a  la  litúrgia  eucarística. Per  fer  bé  la feina d'escolà  o  acòlit  convé  coneixer  com  es  diuen  les  diverses  coses  que  es  fan  servir  per  a  la  celebració  de  la  missa  i   altres  actes  litúrgics.  Aquí  teniu  un  vocabulari  bàsic  per  a  escolans  d'ahir  i  d'avui.  

 

ALTAR. És  la  taula  on  se  celebra  L'Eucaristia,  sol  ser  de  marbre  i  tenir  dipositades  reliquies de  sants  o  màrtirs, si  està  consagrada.  PRESBITERI  és  el  lloc  de  l'església  on  hi  ha  l'altar, l'ambó  i  la  seu, i  on  se  situen  els  ministres  que  actuen  en  la  celebració.  AMBÓ  és  el  lloc  des  d'on  es  llegeixen  les  lectures  de  la  Paraula  de  Déu.  També  se  l'anomena  faristol. En  les  solemnitats  es  guarneix  amb  un  humeral  del  color  de  la  festa  commemorada.  LA  SEU   és  el  seient  des  d'on  el  celebrant  presideix  la  celebració,  quan  no  és  a  l'altar.  El  seient   del  Bisbe  s'anomena  Càtedra. CREDENÇA  es  una  tauleta  que  es  col.loca  en  un  lloc  discret  del  prebisteri  per  deixar-hi  tot  alló  que  es  fa  servir  per  la  santa  missa. RETAULE  el  seu  nom  deriva  del  llatí  " retábulus  "  mot  que vol  dir   "darrera  de  la  taula  " tot  aludint  a  la  seva  ubicació  amb  relació  a l' altar. Normalment  és  una  obra  arquitectònica  guarnida  amb  pintures,  escultures, etc,  que  forma  part  de  la  decoració  de  l'altar  i  té  una  finalitat  didàctica.  CANADELLES  són  dues  gerretes de  vidre   que  contenen  el  vi  i  l'aigua  que  es  posaran  en  el  calze.  Normalment  la  del  vi  és  més gran  que  la  de  l'aigua.  LAVABO  el  conjunt  d'utensilis  que  es  fan  servir  per  rentar-se  les  mans  el  celebrant.  Està  format  per  una  gerra,  un  recipient  per  recollir  l'aigua  ,  i  una  tovallola. ASPERGES  . Salpasser, instrument  mitjançant  el  qual  es  fa  l'aspersió  de  l'aigua  beneïda.  Consisteix  en  una  bola  buida  amb  forats   subjecta  a  un  mànec  també  de  metall.  EL  CALZE  és  una  copa  daurada  o  d'argent  i  últimament  de  terrisa  que  té  forma  de semiesfera  una  mica  aplanada; s'uneix  a  un peu  que  té  un petit  tub  unit a un  nus  o  bola  de  forma  el.líptica (  algunes  tenen  anses  com  el  Sant  Greal  de  València ) i  un  altre  tros  de  tub  que  baixa  recte,  fins  arribar  a  la  peanya  del  calze,  de  tipus  circular.  PATENA  és  un  platet  d'or, d'argent  o de  metall  daurat  que  serveix  per  a  contenir  el  pa (  l'hostia ) ,  consagrat  o  no, durant  la  missa  i  per  a  distribuir  la  comunió  als  fidels.  Net  com  una  patena.  COPÓ  és  , estructuralment molt  semblant  al  calze , té un  peu  de  forma  circular  i  una  conca  circular  d'or o  de  plata  amb coberta  coronada  normalment  per  una  creu.  Serveix  per  guardar  les  Sagrades  Formes  dins  del  Sagrari  o  per  portar  el  viàtic  i  per  combregar. Ha  d'estar  cobert  amb el  conopeu. CUSTÒDIA O OSTENSORI  és  més  apropiada  la  segona  que  la  primera,  ja  que  la  seva  funcionalitat  no  es  custodiar  o  guardar  les  formes  (  això  pertany  al  copó )  sinó  ostentar  i  reverenciar  públicament  la  Sagrada  Forma  ja  sigui  en  l'exposició solemne  o  per  les  places  i  els  carrers  quan  passa  en  la  processó  del  Corpus  Christi. En  els  segles  els  ostensoris  eren  de  notables  dimensions i  de  singular  bellesa (  un  templet  o  torre  gòtica )  i  a  partir  del  barroc  prenen  la  forma  d'un  sol.   VIRIl  és  un  cèrcol  metàl.lic, normalment  d'or ,  de  forma  circular  per  posar  una  forma  consagrada, relativament  gran , perquè  pugui  ésser  vista  pels  fidels  en  el  ostensori  i  la  capsa  dins  la  qual  es  guardava  el  viril,  quan  el  Santíssim  no  era  exposat  davant  dels  fidels  sinó  que  es  "  guardava  "  al  sagrari, és  el  que  rep  el  nom  de  "  custòdia  "

 SAGRARI  és  el  lloc  on  es  posa  i  guarda  reservat  el  Sant  Sacrament. Normalment  és  de  metall  o  de  fusta  de  qualitat  amb  un  bany  d'or  per  dintre.  Els  primers  segles  la  reserva  del  Santíssim  es  feia  a  la  sagristia  ( anomenada  sacrarium ).  Fou  el  Papa  Pau  V  que  obligà  la  fixació  del  sagrari  sobre  un  altar  sense  determinar  la  forma  externa.  També  es  diu Tabernacle  i  ha d' estar  cobert  amb  el  conopeu.  El  sagrari  és  "  el  cor  viu  dels  nostres  temples  . LA  LLÀNTIA  DEL  SANTÍSSIM : A  la  vora  del  Sagrari  hi  haurà  sempre  una  llàntia  encesa ,  alimentada  amb  oli  o  cera  ,  amb  la  qual  s'indicarà  i  s'honorarà la  presència  de  Crist  en L'Eucaristia.   BALDAQUI  és  la  construcció  en  bronze,  marbre,  metall  o  fusta , en  forma  de  dosser,  de color  corresponent  al  temps  litúrgic  o  festivitat ,  sostingut  per  columnes  o  suspés  al  sostre  o  a  les  parets  que  cobreix  un  altar.  CANDELERS  són  els  suports  on  es  col.loquen  els  ciris  sobre  un altar  o  al  seu  voltant.  CIRIALS  són  els  suports  on  es  col.loquen  els  ciris  que  es  porten  per  iniciar  les  procesons  al  costat  de la  Creu,  o  per  acompanyar  la  proclamació  de l'Evangeli  o  la  Consagració  en  les  celebracions  solemnes.  ENCENSER  és  el  recipient  que  serveix  per  cremar  l'encens.  És  format  per  un  petit  braser  que  se  sosté  amb  unes  cadenes. En  el  braser  s'hi  posen  uns  carbons  encesos  sobre  els  quals  es  tira  l'encens  perquè  cremi  i  desprengui  així  el  seu  aroma.  NAVETA  vas  en  forma  de  nau  on  hom  guarda  l'encens  en  les  cerimònies  de  culte.  Per  agafar  l'encens  s'utilitza  una  cullareta .  PÍXIDE   procedeix  del  grec  i  significa   vas  o  capseta  en  la  qual  es  guarda  el  Santíssim  Sagrament  i  que  es  fa  servir  principalment  per   portar  la  comunió   a  un  o  més  malalts . PALMATÒRIA , utensili  per a  sostenir  una  espelma,  amb  el  suport  baix,  el  peu  en  forma  de  platet  i  amb  una  ansa  o  mànec.  És  feia  servir  en  el  moment  de  combregar.

Com  podeu  veure  tot  un  reguitzell  de  noms  per  aprendre, molts  d'ells  una  mica  enrevessats.  No  era pas  fàcil  ser  escolà  en  aquells  temps.  Fins  ara  tan  sols  he  parlat  dels  llocs  i  utensilis  litúrgics.  En  la  pàgina  propera  parlaré  de  la  vestimenta.