" C A - L A - P E I R O N A "

Les  dues  cases  de  les  darreres,  junt  amb  la  casa  de  la  "  tia  Mengola "  que  més  estones  hi  passava,  eren  :  "  ca  la   Peirona  "  i   "  cal   Pepep  Bidó " com  si  fossi'm  de  familia.   Parlaré  o  escriuré  de la  primera.

" CA  LA  PEIRONA    ".  Procedien  de  La  Mussara,  com  els  meus  avis  paterns,  del   mas  de  "  cal  Peiró  "   a  deu  minuts  de  les  cases  de  La  Mussara,  cap  a  ponent, sota  el  camí  del   "  Coll  de  les  Pinedes "  i  sobre  la  carretera  d'Arboli.  Van  baixar  a  viure  a  Vilaplana  als  voltants  de  1.930.  " Ca  la  Peirona "  era  desprès  de  "  cal  Canari  ",  pujant  per  les  darreres  cap  a  Les  Creus.  Format  pel  matrimoni :  ISIDRE  OLIVÉ  i   ROIG   -    DOLORES ESTIVILL  i  ESTEVE  i  el  seus  fills   MARIA  i   JOSEP  OLIVÉ  ESTIVILL.  L'Isidre  fou  l'últim  mitger  del  mas  de  "  cal  Peiró "  i  de  professió  pastor.

ISIDRE OLIVÉ I ROIG . Era  un  home  gros,  corpulent,  molt  menjador,  d'una  gran  senzillesa, obert  i  bondadós,  no  tenia  ni  una  volva  de  malícia. Tenia  una  bona  sotabarba. A  l'hivern  portava  americana  però  a l'estiu  anava  amb  armilla,  mai  el  vaig  veure  encorbatat. Li  agradava  beure el  vi  amb  porró  i  millor  encara  amb  una  bota  de  cuir, que  normalment  portava  penjada  a  l'esquena.   Tenia  una  mirada  clara  i  li  agrada  botonar-se  les  camises  fins  l'últim  botó.  Era  silenciós,  tranquil  i  serè.   De  les  tres  persones  que  vaig  aprendre  més  coses  de  la  natura  (  així  com  de   la  seva  estimació)  foren  l'oncle  "  Tiano  ",  "  El  Pepep  Bidó  "  i "  l' Isidre " .  El  seu  ofici  era  PASTOR ,  i  com  a  bon  pastor  tenia  el  seu  ramat  de  cabres  i  xais, la  gaiata,  el  gos,  la  gorra  i  el  xiulet (  posant  els  dos  dits  als  llavis ) .  La  immensa  majoria  de  les  cabres  eren  seves  però  també  gent  del  poble  ni   portaven  per  pasturar-les  i  per  la  nit  anaven  a  recollir  la  llet.  De  bens  o  xais  tant  sols  tenia  uns  vuit  o  deu.  ¡  quina  diferència  entre  les  cabres  i  els  bens !.

LES CABRES. Diuen  que  foren  els  primers  animals  domesticats  després  del  gos  i  inclós  abans  que  el  cavall.  Les  cabres  són  animals  molt  actius.  Durant  el  dia  només  estan  quietes  durant  "  el   remuc  "  i  aleshores  solen agitar-se.  La  seva  incivilitat   és  un tret  molt  típic  en  elles.  "  Les  cabres  com  un  capell  grisenc/  per  la  carrena  s'arrapen. /  Trapasser  i  enjogassat/  arrisa  el  pèl  a  les  cabres /  que  immergides  dins  el  verd,/ la  tendror  dels  brots  escapcen./. El  gos  és  el  trapasser  enjogassat  que  mossegant  llurs  potes  les  torna  al  ramat.   El  gos  ensinistrat  (  gos  d'atura )  porta el  ramat  de  maravella  a  qualsevol  xiulet  del  pastor (  davant, darrera,  dreta, esquerra).  Les  cabres  arriben  a  conèixer  fàcilment  a  la  persona  que  té  cura  d'elles.  L' ISIDRE  tenia  una  cabra  anomenada  "  estrella "  (  perquè  tenia  una  clapa  blanca  al  cap )  que  quan  la  cridava  o  li  feia  un  xiulet  immediatament  comparèixia.  Les  cabres  tenen  la  saliva  verinosa,  i  com  tots  els  remugants  tenen  la  llengua  blava.  Planta  que  mosseguen , planta  que  prest  o  tard  acaba  morint.  No  toquen   les  murteres  ni  els  xiprells,  en  canvi,  l'heura,  els  encanta;  al  contrari  que  els  bens  que  si  en  menjen  moririen  enverinats.  La  cabra  es  menja  tota  la  generació  vegetal  dels  boscos  i  a  l'estiu  arranca  la  esçorca  dels  pins  i  de  les  oliveres,  debilitant   llurs  arbres  i  provocan  l'arribada  de  plagues  i  malalties.  

LES CABRES. tenen  el  cap  llarg  i  una  mica  ample,  amb  el  morro   ben  desenvolupat;  els  ulls  són  grans  i  clars;  el  coll  és  llarg  i  prim;  les  espatlles  són  reduïdes  i  estretes;  el  pit  profund  i  ample  per  tal  de  donar  cabuda  al  cor.  La  pell  és  flexible  i  els  pèls  curts  i  lluents,  el  color  i  tessitura  dels  quals dependrà  de  la  raça.  Les  mamelles  són  aparatoses.  I  les  cames  han  de  ser  molt  fortes  per  enfilar-se,  i  igual  que  les  banyes  per  enfrontar-se  entre  elles.  Les cabres  solament  tenen  dents  incisives  a  la  mandíbula  inferior,  car  la  superior  està  provista  d'una  capçana  fibro- cartiliginosa  dura.

La  majoria  de  cabres s'alimenten  mitjançant  les  pastures  així  com  també  de  forratges  posats  als  estables.  Als  estius,  moltes  tardes  anava  amb  L'  ISIDRE  a  pasturar  per  la "  Rasa  de  la  Bàrbara  "  fins  al  Pont  Vell,  doncs  cap a  la  una  del  migdia  les  estabullava  i  cap  a  les  cinc  de  nou  sortien  a  pasturar.  Al  passar  pels  marges  dels  Freginals  anaven  llapant  les  pedres  per  agafar  la  sal.  Al  pasturar  prefereixen  clarament  la  brosta,  és  a  dir,  els  caps  tendres  del  brots d'arbres, arbusts  i   lianes.  Per  això  són  ùtils  per  netejar  parets  d'herbes  i  passar  la  llengua  per  les  pedres  per  agafar  la  calç que  hi  pogui  haver. En  una  pastura , són  les  que  aprofiten  les  deixalles  d'altres  animals  (  les  egües,  vaques, ovelles ).  La  seva  dieta  és  composta  per  aliment  verd  (  sobretot  arbust ),  verd  sec,  gra  (  sobretot  civada ), faves o  garrofes.  L' ISIDRE  sempre  portava  dintre  del  sarró  un  bon  grapat  de  faves. Necessiten  uns  4  litres  d'aigua  per  quilo  de  matèria  seca  consumida

   L'ISIDRE  tenia  un  boc  molt  gran  i  alt ,   amb  "  barbeta ".  ¡ veia  por !.  Muntava  les cabres  amb  una  facilitat  mai  vista.

 

Una  cabra  pot  començar  a  criar  a  partir  de  l'any  d'edat.  Les  famelles  presenten  zel  amb  intervals  de  18  a  21  dies.  La  gestació  dura  uns  5  mesos  i  solen  fer  de  2  cabrits  i  arribar  excepcionalment  als  4.  L' ISIDRE tenia  una  gran  destresa  en  treure  les  cries,  però  normalment  no  li  agradava  que  hi  sigués. La  mare  - cabra  sol  tallar  el  cordó  umbilical amb  les  dents  i  després  llepa  la  cria  per  tal  d'assecar-la  i  estimular  la  seva  circulació.  Als  pocs  minuts,  les  cries  s'aixequen  cercan  les  mamelles,  però  en poc  aguant, trontollant.  El   cabrit  és  un animal  molt  simpàtic  :  sempre  sembla  que  està  rient.  Li  agrada  molt  còrrer  i  saltar,  estar  en  braços  de  persones,  pero  mai  no  deixa  la  mare  massa  lluny.  La  seva  carn  és  molt  apreciada.  Els  cabrits  solen  sacrificar-se  als  4  mesos  i  pesan  de  12  a  14  quilos. "   Be,  corderet/  que  la  mare  no  té  llet /  una  mica que  en  tenia  /   l'ha  donat  al  seu  fillet,/  Aquesta  fou  una  de  les  cançons  que  vaig  aprendre  de  l'ISIDRE .  El   boc  és  el  mascle  de  la  cabra.  La  seva  orina  té  una  olor  forta  i  actua  d'excitant  sexual,  per  això  no  resulta  estrany  veure  com  el  boc  es  compixa  la  cara  i  altres  parts  del  cos.  És  junt  amb  el  gall  un   dels  animals  dotats  de  més  força  genètica.

 

Una  de  les  coses  que  sempre  va  posar-me  neguitós  fou  les  escumes   que  les  cabres  treien  per  la  boca.  Un  dia  vaig  preguntar-li  a  L'ISIDRE  perquè  treien  aquelles  escumes  ? ,  va  respongué :  perquè  s'han  emborrachat.  I  com  ho han  fet?  :  menjant  rodó (  roldor )  és  un  arbust  d'uns   2 -  3  metres  d'alçada. Els  fruits  són  negres  i  verinosos,  es  podren  confondre's  amb  les  mores  ja  que,  igual  que  l'esbarzer,  viu  a  les  bardises.  Les  fulles  s'utilitzen  com  a  matèria  primera  a  la  industria  de  l'adob  de  pells,  per  la  seva  riquesa en  tani.  Les  fulles  són,  com   podeu  apreciar  a  la  fotografia,  molt  dures,  ovalades  amb  forma  de  llançes  i  amb  tres  nervis  ben  mercats.  Floreix  d'abril  a  junty.  El  fruit  apareix  a  l'estiu ,  és  carnós  i  negre  ,  i  molt  lluent  quan  és  madur.  Mentre  li  dura  l'emborrachera  la  cabra  no  dóna  llet.

La  munyida  es  realtza   dues  vegades  al  dia,  però  si  alleten  a  les  seves  cries,  una  munyida  al  dia.  Un  capvespre  vaig  donar-li  un  gran  absurd  :  buscant- me  per  tot  el  corral  van  trobar-me  agafat  a  la  mamella  d'una cabra. ¡ Sant  Déu  !,  que  fas ,  quest  noi  és  terrible,   no  veus  que  pots  agafar  els  tètanus ;  des   d'aquell  dia   ja   m'agradava  més  la  llet  de  vaca  que  la  de  cabra.  La  munyida  s'ha  de  realitzar  sense  assustar  ni  molesta  la  cabra.  Per  això  és  recomenable  que  ho  faci  sempre  la  mateixa  persona,  amb horaris  fixes.  Per  extreure  la  llet  es  requereix  certa  pràctica.  Així  es  va  pitjant  el  mugró  començant  amb  el  dit  gros  i  l'index  i  afegint  progressivament  tots  els  altres  dits. L'ISIDRE hi  tenia  molta  traça.  Treia  un   rajolí  gros  i  continuat  i  molt  escumós,  que  en  pocs  minuts  omplia  una  lletera.

Com  L'ISIDRE  a  més  de  ser  un  gran  pastor  era  alhora  un  bon  pastor  vull  aplicar-li  lo  que  diu  el  profeta  Ezequiel  :  "  Recomptaré  el  ramat, i  les  recolliré  de  tots  els  llocs  on  s'havien  dispersat  en  dies  de  nùvols  i  boira. Buscaré  l'ovella  perduda,  faré  tornar  a  la  que  s'havia  allunyat,  embenaré  la  que s'havia  fet  mal, faré  posar  bona  la  malalta, mantindre  les  grasses  i  robustes,  les  pasturaré  totes  per  igual  ". (  Ez.  34,  15 -17 ).

DOLORES ESTIVILL I ESTEVE. Fou  l'esposa  ideal  i  complementària  de l'Isidre.  Era  molt  activa  i  xerraire.   Mai  estava  quieta ,  sempre  portava  entre  cella  i  cella  quelcom  a  fer.  Tenia  un  caràcter  obert  i  expansiu.  De  rialla  fàcil.  Molt  "  brivona  "  poques  vegades  la  podies  enganyar .  Ulls  saltirons  i  pentinat  cap  enrerra  amb  un  moixell.  Molt  generosa  i  sempre  pendent  de  tot.  Tenia  una  intel.ligència   natural  i  no  li  agradava  perdre  mai  inclós  jugant  a  les  cartes. 

Amb  forta personalitat,  els  tenia  ben  posats.  La  veu  una  mica  forta ,  les  e  li  sortien  vibrants  com  si  fos  lleidatana.  Amb  mi  sempre  fou  molt  manyaga. Mai  li  vaig  dir  el  seu  nom  ,  sinó  "  Peirona  ".  Era  una  anguila  venent.

Durant  molts  anys , 33 , fou  la   peixetera  del  poble.  La  peixeteria  era  als  baixos  de  l'Ajuntament, al  costat  de  la  pressó.  Era  una  saleta  estreta  i  no  gaire  llarga.  Li  portaven  el  peix  de  Cambrils  amb  caixes,  normalment  dos  dies  a  la  setmana.  Als  dies  de  la  venda  del   peix  s'ha  remolinaven  al  voltant  de  la  plaça  una  munió  de  gats.  El  peix  era  fresc  pescat  la  nit  anterior.  Sempre  tenia  dues  caixes  de  sardines,  una  de  varats,  dos  saquets  de  musclos, lluçets, raps, maires,  pops, calamars,  sèpies, llobarros, alguns  escamarlans i  crancs  de  sopa.  En  poc  temps  feia  net.  Moltes  dones , aquelles  que  pensen  ja  hi  aniré,  es  quedaven  amb  ganes  de  menjar  peix.  La  mare  normalment  comprava  sardines ,  lluçets  i  musclos. Alguna  vegada  també  comprava  calamars  i  feia  arròs  negre,  i  pops.

Algunes  nits  anava  a  "  ca  la  Peirona  "  a  sopar  per  després  fer  la  partida  de  cartes.  Ells  foren  els  que  m'ensenyaren  a  jugar.  L' ISIDRE  disfrutava  moltíssim  jugant,  però  " la  Peirona  "  no  es  quedava  darrera.  A  més  posaven  un plat  d'olives , d'avellanes, i  tunyina  vermellosa  de  bóta  i  el  porró  de  vi.  Normalment  les  partides  duraven  més  d'una  hora.  Ni la  Maria  ni  el  Josep  hi  prenien  part.  Els  jocs  preferits  eren :  robar  les  cartes,  fer  parelles  o  trios, el  "  cinquillo "  i  el  guinyot.  Passavem  estones  molt  divertides,  ben  menjats  i  ben  escalfats  pel   foc  a  terra.  Escenes  que  mai  oblidaré  per  molts  anys  que  passin. 

Avui   " Ca  la  Peirona  "  s'ha  convertit  en  un  restaurant  famós , per  tots  els  voltants,  pels  seus  plats  cassolans,  molt  ben  cuinats  i  presentats,  inaugurat  el  27  d'agost  de  1.999,  on  hi  havia  el  corral  del  bestià.  La  direcció  la  porta  el  seu  net  :  JOAN  Mª.  MESTRE  i  OLIVÉ  i  els  fogons - cuina  la  seva  esposa   MARIA  MERCÈ   SERRES  i   ESPASA.