AMICS D
ELS AMICS. Tenir un amic és tenir un tresor. Quan aquests amics són de la infantesa aleshores a més d'un tresor són l'espill per on un és pot mirar, car has viscut amb ells els millors i més pregons sentiments, fets i esdeveniments de la teva vida. Has jugat, has cantat, has après a parlar, i junts has fet entremaliadures. Però sobretot has començat a percebre el que ès l'amistat, el saber compartir, el sentit de la generositat, el que és just o injust i que el món no s'acaba en un mateix sinó que existeix l'altre. La infància ès una època important puix esdevé l'etapa en la qual es forma la pròpia personalitat. Les primeres pedres es posan quan un és petit. Quants records sorgeixen de bell nou al retrobar antics amics. I que divertit és recordar la teva infància a través de les velles fotos.
La infància ès un període de la vida en el qual les persones estem sotmeses a processos de canvi continu. La participació dels infants ( no tenir-los arraconats ) en la vida social i familiar no tan sols és útil sinó que també esdevé imprescindible si volem que l'infant sigui després un home responsable. L'infant necessita infomació i parlar-li en un llenguatge que sigui capaç d'entendre. El nen sempre pregunta i mai ens hem d'escapolar d'una resposta. L'infant ha d'experimentar que la seva participació ès un valor positiu, que se 'l escolta i se'l té en compte. L'infant es fixa i aprèn, sense adonar-se'n , paraules, gestos, fets i costums de les persones grans. L'infant ha de consultar moltes coses als seus pares i germans, car careix d'experiència, però una cosa ès consultar i altra molt diferent que els grans impossin el seu criteri. Finalment l'infant ha d'aprendre a dialogar ( parlar - escoltar ) perquè a poc a poc comenci a raonar. Tot això implica un procés d'anada i tornada - circular, si es vol - que s'enriqueix amb les aportacions de tots, sense pèrdua dels papers que pertoquen a cadascú. Les nostres famílies en aquest sentit foren modèliques. La forma com s'ha dut a terme l'autoritat, la intercomunicació l la manera de prendre decisions dels pares i germans ha tingut molt a veure en la formació de l'infant. M'hauria agradat posar una fotografia de quan anava al cole amb el mapa mundi com a fons i tota la colla d'amics, però no n'he trobada cap. Si algú me la pot proporcionar seria una satisfacció i l'afegiria. La supleixo amb una del carrer de la Pujada davant de ca la Sofia i de ca la Sivina, més amunt hi havia la de cal Sastre ( les cases dels meus amics d'infància ).
Els AMICS DE LA INFANTESA foren, com és normal, els de la meva edat :
- NORBERT MARINÉ I BIGORRA de " ca la Sivina"
- ALBERT FERRÉ I MUNTÉ de " ca la Sofia "
- SEBASTIÀ FERRÉ I OBIOLS de " cal Mallol "
- FRANCISCO MARINÉ I BESORA de " cal Sastre "
- JAUME MESTRE I HUGUET de " cal Damo "
- JOAN HUGUET I VIVES de " cal Moreno "
- MIQUEL SIMO I GOMIS de " ca la Sabatera "
- JOSEP MARIA AYMAMÍ i MESTRE de " cal Cobit "
- JOSEP MESTRE i HUGUET de " cal Damo "
- JOSEP Mª. ANGUERA i MARINÉ de " cal Carxot "
Tots teniem quelcom del tarannà de les nostres cases i concretar-ho en unes breus paraules resulta dificilíssim, poden ser imprecises i inclús poc ajustades. Vull ser perdonat si algú no les comparteix. El NORBERT era molt nerviós i insegur; carregava sobre seu massa clatellots i cops de cinturó al cul. Moltes vegades estava castigat i era bastant dropo. L'ALBERT era un dels que més s'amotllava a tot. De caràcter obert , poc parlaire i bastant innocent. La seva mare, la Sofia , fou una de les dones que sempre ens recolzava inclús quan feiem entremaliadures al celler de casa seva. EL SEBASTIÀ ( BIÀ ) era bastant independent, de caràcter afable, venia a jugar quan ell creia convenient; normalment ho feia a la plaça o al corraló. EL FRANCISCO (SISCO ) era el millor amic. La seva mare, la Marina, sempre va tenir-me gran estimació. Era tranquil, lent de reflexos, ferm en les seves idees i quan s'enfadava, marxava. EL JAUME era el qui tenia més destresa manual, un xic desconfiat, i de seguida es " picava". Volia ser el capdavanter. EL JOAN quan arribava romania quiet i es rascava el cap; immediatament deia que ho feiem malament. Era un enreda cries i un cul de moltes cadires. Però va fer augmentar en nosaltres el sentit de companys. EL MIQUELET per la seva minusvàlua ja prou feia en seguir-nos. Sempre deia espereu-me. EL PEP "COBIT " s'inclogué a la colla uns mesos abans d'entrar a l'escolania. Era molt rialler i sempre s'agafava les coses amb un sentit d`humor. EL JOSEP " DAMO " era molt bon nen, feia tot el que tots feiem, mirant sempre de reüll el que deia i feia el seu germà Jaume. Finalment el JOSEP Mª ( CARXOT ) d'aquest en parlaré el seu moment car era més gran que nosaltres i només s'ajuntava a la colla els estius, doncs a l'hivern estudiava a Tarragona amb els Germans de Les Escoles Cristianes. La foto és del bloc d'en Tomàs Bigorra ( l'alcalde ) i ès l'entrada a les escoles, àdhuc hi ha un petit tros del marge dels Freixinals, davant de casa meva ( Cal Mengol ) un dels llocs preferits per jugar, ja que tot el matí hi tocava el sol i l'hivern era com un brasquer.