La nostra gent - Homenatges | Revista 78

Fins a la victòria sempre, company!

Amb el Xavier hem fet coses, moltes coses, és el que tenim els catalans que de coses en fem i no és pas d’ara. Amb el Xavier, m’hi he fet gran. Ha estat el meu germà, amic incondicional, confident i a cops mestre. El meu germà gran que em va ensenyar les coses de la vida. L’amic incondicional que m’escoltava i donava resposta a les meves contradiccions.

Mestre d’amor i de cançons, amb ell vaig descobrir ja no sé quants cantautors i, amb les cançons, la poesia, aquella arma carregada de futur. La força de la paraula per lluitar contra la injustícia. La lluita persistent, una constant. Però també n’hi havia una altra, de constant: amb el Xavier m’ho he passat molt bé, no hi ha persona al món que m’hagi fet riure tant.

I entre lluites i rialles, les confidències: “He vist una noia a Reus que està boníssima, és preciosa, ulls blaus, cabells rinxolats, rossa, perfecta”. La Montserrat, la seva estimada Montserrat, que es va deixar entabanar com ens hem deixat entabanar tots els seus amics.

Ell deia que era un més, però ell feia més que un i el trobarem a faltar, i tant que el trobarem a faltar! Però que vagin en compte que quan el Xavier es fixava un objectiu no parava fins a aconseguir-ho, ara ens costarà més, però ens en sortirem.
L’any 1979, vet aquí que ja fa 40 anys, una colla d’amics ens vam autoanomenar Col·lectiu Llibertari de Vilaplana que, com ell deia, estava afiliat al MAI, (Moviment Anarquista Internacional), una organització inexistent però que tocava els trons a aquells que ens agradava que els toqués. El Xavier també era així.

Col·lectiu, tots junts som més forts i anirem més lluny i Llibertari, la llibertat és innegociable, sense cadenes, per tothom. Xavier encara hi som i encara ens sentim Col·lectiu i Llibertaris. “en mi pueblo sin pretensión tengo mala reputación...”.
Hi ha qui diu que amb l’edat canviem, però hi ha coses que no canvien tant. Amb el Xavier tot era i es feia possible, això no ha canviat. Era possible fer venir el Paco Ibañez i el Moustaki o a qui es proposés a Vilaplana, al mateix temps que confiava que tota la gent passaria per taquilla anant a un concert a l’aire lliure, al mig del Bosc de l’Olla, sense ser en un recinte tancat! Hi vam perdre les orelles però vam guanyar un grapat d’amics.

El Xavier va convertir Vilaplana en el centre del Món. I, a Vilaplana i al tros, ell era feliç. Com era feliç amb els viatges i les aventures solidàries. El seu pare, el Ramiro, deia sentències sàvies de la gent de la terra: “Les pedres no es troben, les persones sí”. Hi ha qui diu que d’amics se’n fan pocs, no és el cas del Xavier que els col·leccionava a grapats.
La Paquita, la mare, les deia de dona forta, senzilla i en lluita constant per sobreviure en uns temps on res anava de cara: “Què bé que estem quan estem bé”, un mantra que ens haurem de repetir sovint i gaudir de les bones estones, aquelles que ens generen les persones que estimem i que es donen tant en l’amor com en la lluita.

Pel Xavier la felicitat era en la lluita, en el compromís, en els amics, i en la família sempre present: la Montserrat, esposa, amant i amiga eterna; les seves filles la Mar i la Montsant, dones, d’esquerres, de nació oprimida i lliures.
Ell era més que un amic pels amics i li agradava la conversa. Ben bé ho sabem els de la Colla, l’altra família, l’escollida, la que hem fet perquè hem volgut i amb la que ens sentim units pel pegamento més persistent de tots, el de l’amistat sense condicions.

Autodidacta i divertit com pocs, de memòria imponent, i precís en les descripcions i les afirmacions, xerrar amb ell sempre va ser un plaer (com costa parlar en passat!).

Quants de vosaltres no heu passat per ca la Bonica? Quants de vosaltres no heu menjat pebrots i albergínies escalivades al mas de la Selva? Quants no heu passejat llargues estones o heu compartit taula en algun indret? I quants no ho heu fet? Els amics del Xavier són molts, com moltes són les lluites.

No hi ha lluita per les llibertats en les quals el Xavier no hagi tingut un paper destacat: l’objecció de consciència, la lluita antinuclear, les revolucions llatinoamericanes, la lluita per la independència, el referèndum....i les que em deixo.

El Xavier era de no parar, de no tenir un no per ningú i el seu compromís era arreu, de la carretera de la Selva a Llatinoamèrica, del local al global, Construïm República, Procés Constituent, Cultura i Solidaritat, Agenda Llatinoamericana, i recentment, com no podia ser d’altra manera Fridays for future.

Xavier ens has deixat amb el peu al carrer i ens acompanyarà sempre el testimoni personal i el teu missatge d’optimisme permanent que ens recorda que no hi ha causes perdudes sinó causes pendents. Agafem el testimoni

I amb el puny alçat cridem: fins a la victòria sempre, company!

“Habrá un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad”. Canto a la Libertad, José Antonio Labordeta. Jaume Salvat Salvat



+ Publicar el meu comentari