Lingüística | Revista 101/09/2000
Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)
Quan la flama encesa de "a Teia"
(2). encara perdura arreu de "La Plana"
(3) amb "La Bola" i el "Butlletí" de testimonis, LO PEDRÍS
(4) -hereu llur pels quatre cantons- diu que vol encetar un nou camí: doncs... au, endavant les atxes! En aquest "pedrís", per això, tothom hi ha de poder seure i fer-se petar la xerrada (si no, malament rai); aneu amb compte, però, de no encepegar-hi, perquè el sentit més pròpiament vilaplanenc és: "Marxapeu, pedra que forma la part inferior d'un portal (Empordà, Conflent, Vinaròs, Val)"
(5).
La tria consensuada del nom va obrir un debat sobre la conveniència de fomentar l'ús de l'article LO immemorial davant de l'omnipresent article foraster EL, més ben vist i institucionalment "correcte". Tot té la seva explicació: les autoritat lingüístiques van estendre un model de llengua catalana estranyament uniforme
(6) i descaradament centralista; tot i amb això, les discrepàncies dialectals prou que hi tenien un raconet. L'aplicació pràctica d'aqueix model rígid per part de gent que tot s'ho havia de ben menester va contribuir a escampar massa malentesos i inexactituds.
La gent jove -pa tou- s'enlluerna amb les formes forasteres de prestigi
(7) (escola, televisió, urbanització, etc.), al mateix temps veu -més ben dit, li fan veure- les nostres com a incorrectes, arcaiques, cavernícoles, vulgars o pageses i tot. És la llavor del "ditxós" autoodi, sembrada ben a consciència, que no trigarà a germinar i fructificar: "Que malament que enraonem!" se sent a dir sovint sense cap més argument que la comparació del tot errònia amb l'escriptura o, encara pitjor, amb els mitjans de comunicació audiovisuals, envescats de tota mena de castellanismes. No es tracta de enraonar tal com s'escriu, sinó tal com s'enraona en un bon català patrimonial (herència dels nostres avantpassats).
LO, mot patrimonial (no sols de "pedres" viu l'home) ja documental al
(8) 1050, és article definit per excel·lència d'envà que el seu ètim (I)LU(M) té la fesomia catalana, malgrat la competència moderna d'el. El nostre enyorat SEBASTIÀ MARINER BIGORRA
(9) escrivia:
"lo és forma etimològica, tant o més que pugui ésser-ho el; està escampat per una àrea lingüística tan extensa o més que la d'el; no es pot dir que "fa pagès" (almenys, no en feia..., encara que en fes!) quan l'han emprat no sols escriptors dialectals, sinó d'altres de comarques on no és viu a la parla (amb Verdaguer que citem, n'hi haurà ben bé prou)"
(10) "se'ns reconeix als del Camp -i no pas perquè siguem "gent del llamp", sinó com es fa en tantes discrepàncies dialectals- la presència no incorrecta de les formes minoritàries i s'autoritza a emprar-les àdhuc literàriament, si així ho volen els escriptors de les nostres comarques"
(11).
Així, no sols no ha de tremolar la mà (o la veu) de cap vilaplanenc a l'hora d'escriure (o dir) lo[lu], sinó que hi tenim dret, i a més, reconegut; una altra cosa molt diferent és si l'exercim o no
(12).
Paral·lelament a aquestes raons històriques, geogràfiques i literàries, en trobem de tipus estructurals: la distinció lo / al evita, a casa nostra, l'amoïnosa confusió el[cl]-al[cl], causa de no pocs disbarats. Voleu dir, doncs, que no paga la pena de conservar aqueix patrimoni mil·lenari encara tan útil?
L'ARTICLE DEFINIT A VILAPLANA:
MASCULÍ sing. lo [lu] pl. los [lus]
FEMENÍ sing. la [lc] pl. les [lcs]
- En contactes vocàlics proclítics (per davant), lo i la perden l'element vocàlic (ex.: l'avi, l'home, l'era, l'ungla, etc.)
- En contactes vocàlics enclítics (per darrere), lo i los perden l'element vocàlic o:
lo gos i l(o) gat Omple'l(o) got Va baixa(r)'l(o) riu Porta'l(o)s plats Sentia'l(o)s crits Van tanca(r)'l(o)s.
NOTES:
1. Posarem dins claudàtors [] la pronúncia vilaplanenca. LO, com que és àton, es pronuncia [lu] (com ara HO[u], NOS[nus], etc.).
2.- La TEIA (DCVB: TEIÓS "Malnon dels habitants de Vilaplana."), La Plana, la Bola i el Butlletí: Publicacions que precedeixen Lo Pedrís.
3.- La Plana: així anomenada -en oposició a la muntanya- pels pastors que a l´hivern, baixaven a tancar els ramats als corrals del "mític" Mas de la Plana, origen de l'actual Vilaplana (segons la tradició oral centenària).
4. De la seva vitalitat, en dóna fe ESCOFAPEDRISSOS, "individu que només escalfa els pedrissos festejant ara amb una aquí, ara amb una altra allà..."
5. Definició de PEDRÍS al DCVB (=DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR). Entre parèntesis hi ha indicat on es viu aquest sentit.
6. "És positiva la pretesa uniformitat que n'ha resultat? No tinc cap dubte a afirmar que no: [...] ni disfressant-la de motius patriòtics" Joan Solà, dins de "Sintaxi normativa: estat de la qüestió", Ed.Empúries, Barcelona, 1994 (p. 13).
7. A Vilaplana, l'ús oral -i conscient, es clar- de formes forasteres de prestigi (traduït al vulgar: "fer el me...") no sembla gaire recomanable.
8. Davant de temporal expressat només numèricament, no diem pas Lo. Per què escriure El? La distinció Lo/El no us sembla prou bon argument?
9. "Al meu poble, jo sóc, "lo Sivines". Sebastià Mariner Bigorra, dins de "Metronímics masculins en-es a Vilaplana" (primera frase).
10 i 11. Mariner Bigorra, Sebastià: "Estudis estructurals de català", Edicions 62, Barcelona, 1975 (p. 31 i 33, respectivament).
12. A l'hora d'escriure, com que fenya rai, per ara val més reservar LO per a toponímia, transcripció de la parla, literatura popular, símbols, etc.
Tià Anguera Martorell
2 comentaris
me parece muy bien esa propuesta.
¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?
elsemanaldetarragona |
6 Apr. 2009
Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...
Raquel |
25 Apr. 2009
+ Publicar el meu comentari