Articles | Revista 101/09/2000

L'optimisme com a virtut

Quan em van proposar la col·laboració en “Lo Pedrís” vaig creure que havia de declinar amablement la invitació. Com d’altres amics, em semblava molt més assenyat donar suport a la publicació de la revista que ja teníem que optar per la duplicitat. L’anomenada que tenim els vilaplanencs de ser inconstants en les nostres empreses i que les coses duran tan sols quatre dies, podria ben be ser un dels efectes d’aquesta dispersió d’esforços. Per això la llarga supervivència de realitats com el Grup de Teatre i la Milla, que requereixen constància, i no pocs esforços, son dignes dels nostres millors elogis.

Un vol per les rodalies ens podria servir per a reflexionar. A Alforja, per exemple, encara tenen escoles i ja residència per a persones grans; a la Selva, no trigaran gaire a esdevenir un gran centre d’ensenyament i a tenir una moderna residència; a l’Aleixar encara tenen escoles i comencen a parlar d’una residència… A Vilaplana no tenim ni una cosa ni l’altra i potser hauríem de preguntar-nos si un dels principals motius no és el de la dispersió d’esforços. Per altra banda, sóc dels que han lamentat sempre la política de l’abstenció per sistema, tan àmpliament practicada en la nostra vila. Obrant, doncs, als dictats de la meva consciència - i jo, per les meves conviccions, crec que això s’ha de fer sempre - no em quedava cap altra remei que acceptar.

Malgrat totes les meves temences, doncs, aquí em teniu. I des d’aquí us parlaré sempre que se’m convidi, i vosaltres vulgueu escoltar-me, i procuraré fer-ho amb el respecte que es mereixen totes les persones. Que també per les meves creences, són sempre sagrades. I procuraré escoltar a tots els qui vulguin parlar-me respectant les més elementals regles de convivència. Crec, doncs, que malgrat tot, cal ser sempre optimistes; saber veure el costat positiu de les coses i pensar, com deia en Baden Powell, que fins hi tot en les coses més dolentes hi trobarem sempre, com a mínim, un 5% de bondat. I aquest optimisme fora ja, en principi, una mena d’esperança si voleu, sense denominació d’origen, però esperança a fi de comptes.

El que no es pot pretendre és que la posició més intel·ligent i més ètica sigui la de quedar-se a casa per por d’equivocar-se. Ningú no s’haurà equivocat mai tant com el qui cregui que la inactivitat sigui un remei i oblidi que, ben mirat, en tot optimisme hi ha ja una bona proporció de virtut

Jaume Mariné

2 comentaris

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es casà als 27 anys amb FRANCESCA BRUNET o BONET i MATEU, de 31 anys, filla de Valls i germana del rector de La Mussara.Festejaran durant l2 anys. I fou Jutge de Pau per espai de l8 anys.

Els altres detalls els podràs veure al meu blog. Eladi.

Eladi Huguet Salvat | 18 Apr. 2009

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població procedent de la immigració Occitana/ Gascona, que varen poblar aquestes contrades en els segles XVI XVII XVIII.
Cordialment

Joan Mª Rius

Joan MÂº Rius Serra | 16 Jul. 2009

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat