Sobre els Bolets

La paraula bolet la vaig aprendre als llibres, sí als contes o a les revistes infantils en català que rebíem cada mes, pels volts dels anys seixanta. Perquè a la meva terra la coneixíem, però no la fèiem servir. Aquí tot eren rovellons, en genèric. De manera que fins i tot de l'acció d'anar-ne a buscar, tothom en deia anar al rovelló o anar a plegar rovellons, fos el que fos el que es plegués. I plegar contrastava amb collir que per a nosaltres concretava una acció d'alçar els braços cap a un arbre i no pas la d'acotxar-se a agafar qualsevol cosa de terra. Més endavant vam aprendre que el genèric era bolet i que dins d'aquesta bossa hi havia els rovellons, però també molts d'altres, altres que ja tenien nom propi usat i conegut, però que s'emparaven sota aquesta denominació comuna.

Ha estat curiós també, que gràcies al programa televisiu, ara sigui tan freqüent això de caçar bolets, expressió que vam conèixer anant per Catalunya i entrant en els parlars d'àrees diferents. Tot i així, aquí baix, la gent encara diem anar al rovelló i caçar ens sona molt estrany.

I encara una expressió gràfiquíssima que vaig aprendre a La Morera de Montsant, al capdamunt del Priorat i al peu de la muntanya: demà hi anirem, que ja ha boletat o no, no, és aviat, encara no ha boletat, convertint el substantiu en verb i marcant-ne així, l'acció. I jo que pensava, i com ho saben que ha boletat? Ho han vist, ho han inspeccionat o és per pura intuïció i saviesa natural? En qualsevol cas, el resultat era positiu i els cistells s'omplien amb varietats diverses, algunes de les quals ni tan sols coneixíem.

Tinc infinitament presents els primers records i emocions en trobar uns quants pebrassos a finals de setembre al barrancó del mas de Constantí. El meu avi al capdavant, amb un bastó, que ens assenyalava unes petites muntanyetes que segurament amagaven alguna presa bona i, efectivament, nosaltres amb manetes de criatura i com si toquéssim un vellut, arraconàvem la pinassa i la fullaraca i, de sota, despuntava un barret blanc, més tacat com d'òxid si era més vell i més llis i lluent si encara era tendre. Llavors s'havia d'anar amb molta cura per tal de no arrencar-lo d'arrel, deixeu el nas a la terra i tapeu-los, sentíem, que així se'n faran de nous.

Al vespre, la paellada de pebrassos amb all i julivert era atacada amb avarícia per tots. A mi m'agraden molt els pebrassos, sobretot els que piquen més. Són de carn ferma, molt semblants als rovellons, però amb un deix una mica més lliscós, sobretot a la part del barret. Tenen l'inconvenient, com molts altres, que es cuquen amb facilitat i hi ha una feinada a triar-los. De vegades els barrejàvem amb uns quants fesols del ganxet bullits i tocàvem la glòria. I el millor per a mi, cuinar-los amb força oli per abocar-me a sucar-hi tot el pa del món.

Així doncs, a mi, els bolets em remeten a la tardor. Ja ho sé que hi ha bolets de primavera i d'estiu, però a la meva terra, fora d'aquesta època no se'n fan, perquè la meva de terra és de secà i ha d'haver plogut a finals d'agost perquè n'hi hagi en abundor pels volts del Pilar.

Ens aixecàvem fosc i el meu pare ja anava vestit, bótes posades i jec adequat en defecte, encara d'anoracs. Baixàvem els cistells al cotxe i preníem oli, sal, pa, vi, aigua, ametlles i avellanes, codonyat i un termos amb cafè i potser algú hi afegiria una arengada. En arribar les consignes eren clares, sobretot, no cridar, al bosc no es crida, sobretot per dir un rovelló!!. Ningú no ho havia de sentir fora del grupet d'amics, sinó ens els prendrien. Aquesta d'avarícia era i és ben sana. I després les instruccions sobre com plegar-los, com deixar el forat o més aviat el niu i com col•locar-los al cistell, amb tota la delicadesa.

A mi, de petita i de gran, m'ha emocionat aquest misteri de la recol•lecció, això que sense fer res de res, la terra ofereixi tant. Perquè a la tardor la collita feréstega és important: figues negres o verdes que es comencen a pansir, tant ensucrades ja que s'enganxen a la gola, algun gotim de raïm, negre o blanc que s'ha quedat penjat al cep després de vermar, les cireretes de pastor que comencen a ataronjar-se i diuen menja'm, les magranes, a banda i banda dels camins fondos, obertes impúdicament, mostrant l'interior esclatant i de sobte, el meu pare molt fluixet, nens aquí, i..., una rovellonera!! Set, vuit, nou, de grossos i de tan menuts, que semblaven els fillets i amb el meu germà ens barallàvem per menjar-nos el més petit. Si en trobàvem molts es feia l'esmorzar amb tot el recapte que portàvem i rovellons a la brasa, sense netejar. Llavors es podia fer foc i tothom l'apagava amb senderi. Crec que és un dels gustos més penetrants i commovedors que he tastat mai, sobretot, amb els rovellons vinosos de Montsant. Sí, ja sé que tot és més bo si és de casa, però com els rovellons de Montsant, nascuts de terra seca, llicorella, roca i poca aigua, res de res. És com si les parets que conformen les fondalades empenyessin tota l'essència de la muntanya, recollida al sotabosc i llavors, els rovellons, entre pa i pa sucat d'oli o en un llengüet, foradat com una clotxa, tancar els ulls només un instant i retenir la mossegada a la boca per allargar el gust en el temps, xalar de bo i millor i desitjar-ne més.

Més endavant se'n trobaven més varietats, els fredolics neixen en colònies, la meva mare i què eren colònies, ho veieu, mai no n'hi ha un de sol i com de fet, els anys fructífers, no s'acabaven mai, fins i tot es feien avorrits. Com una gran novetat, la meva mare, a banda de tirar-los als suquets, en feia sopa, amb pa i ceba i així ens podíem menjar tots els que plegàvem. Una sopa amb gust de pinassa i pi, entre sec i verd i farigola de tardor, amb gust d'humitat fresca.

També vam descobrir els camagrocs, de cames esprimatxades i color taronja gairebé fosforescent, segons com hi tocava el sol. Els camagrocs són fàcils perquè despunten, s'aixequen ben drets com si diguessin, preneu-nos que per a l'arròs no en trobareu d'altres. I un darrere l'altre en una collita frenètica fins a omplir-ne el cistelló petit, feien cap en una cassola d'arròs ja a casa, amb els grans empapats de gust potent i ells, pobrets, confosos amb el midó com si fossin la pinassa mateixa. Una estona de descans per postres.

Les mucoses a mi no m'han agradat mai gaire, tot i que sé què són uns dels bolets més apreciats. La meva mare ens va ensenyar que n'hi havia de negres, no tan abundants a les nostres terres i de blanques com les de la Miloquera de Marçà. En general s'aprecien més les primeres, que són més carnoses i se'n treu més profit. I si no em fan tan feliç com altres bolets, no és per la textura, recordo que s'anomenen també, enganxifoses o pegaloses, més enllà de llanegues, nom oficial, per dir-ho d'alguna forma. És pel gust afruitat i llarg com d'herbes i d'espècies, que no s'acaba mai. Les mucoses combinen molt bé amb altres menges gelatinoses com els peus de porc o les cocotxas de bacallà o de lluç perquè fan com una mena de pil-pil sense forçar-lo. Amb suquet, doncs.

A la Morera vaig aprendre la paraula bitxac, per anomenar allò que se'n diuen també cames o potes de perdiu (un bitxac també és un moixó). I d'altres com els mataparents, semblants als ceps, però només físicament. Aquests es plegaven si no hi havia prou rovellons perquè, quan eren abundants, no pagava la pena. I de fet, com les llores, no t'omplien de gust, només eren com una mena de placebo i al damunt, donaven feina perquè els mataparents s'havien de pelar o si eren gaire esclatats, anaven directament a la brossa. Tot això es tirava a la paella i servien per acompanyar alguna carn o un tall de llangonissa.

I entre els que no he vist a la terra hi compto les trompetes, per a mi el bolet més penetrant, gairebé putrefacte i un dels més espectaculars amb aquell color negre amb apunts platejats, depenent de la llum. La trompeta m'agrada sola, és a dir, sense barrejar amb altres bolets perquè sinó aquests es converteixen en satèl•lits sense cap mena de protagonisme. En rostits, arrossos, pastissos, pastes, amb verdures o llegums, però sempre ocupant-ne la centralitat.

En canvi, quin esglai, la primera vegada que vaig ensopegar amb un ou de reig, què és això, ep! Vigileu que n'hi ha de bons i de dolents. Llavors seguia la lliçó de les amanites, la perillositat i el verí mortal. Així doncs, cada vegada que en mossegàvem un, sentíem aquell rau-rau, aquella petita inseguretat de l'aventura, aquell misteri que ens abduia. Al plat, l'ou de reig s'ha d'assaborir sol, com la trompeta i una de les maneres millors és amb ou remenat. Saltat amb oli i sal, abocar-hi l'ou batut i, a foc lent, procurar que quedi com més pastós millor. I si algú pot permetre's de no posar-hi res, mmmmm, sense paraules, els sentits es concentren tots en un.

Un bolet bonic i amb un aroma refinat i exquisit, en el sentit social de la paraula. El rossinyol, amb gust de perfum, de colònia, d'aiguardent, amb tocs de gingebre i canyella, textura ferma i un pèl corretjosa que es nota en mastegar i et permet de tenir-lo més estona a la boca. Per a mi, lliga molt bé amb la pasta i els formatges, com si estés fet exprés per a una cuina no tan mediterrània com passa amb els risotti del nord d'Itàlia i la cuina de la mantega i la llet tan arraconada en aquest moment. O en elaboracions més actuals, unes magdalenes de rossinyols, per exemple?

N'hi ha que fan por, a mi, el peu de rata, aquests, nens, són enganyosos, compte a plegar-los, que no siguin dels verinosos. Una altra vegada la paraula de la prohibició, però és que són tan magnífics, amaguen unes formes tan controvertides i tan misterioses, que els plegaries tots només per la satisfacció de contemplar-los. A casa, però la sensació no és la mateixa, és en plena descoberta que s'esdevé l'emoció. Cuinar-los? Com tots o especialment, escaldats i arrebossats amb pasta de farina i aigua, clareta, això que ara en diem tempura i fregits amb oli d'oliva, que és el nostre.


Cep, siureny i el frau. Sí, el frau. Quan d'una cosa se'n consumeix molta, molta apareixen els succcedanis, no a la terra, no és ella qui enganya, és el consum desmesurat. Encara no hem tornat a reaprendre, i redundo, que si d'un producte no n'hi ha s'ha d'esperar que torni a créixer, que arribi el seu moment. Quina pena l'avarícia dels productes, aquesta sí que és dolenta, que ens fa voler obtenir tot allò que hauria de quedar en el desig, en tensió fins a poder-lo acomplir i gaudir-ne més i millor. Tanmateix, el cep, quan és de veritat, sigui de l'espècie que sigui, és una de les meravelles del món, nens, mireu, això són ceps, els hem trobat a Prades i nosaltres amb la boca oberta fins a tastar-los, simplement a daus i passats per la paella amb oli i sal i, això si, tomb i tomb i del mig un pèl crus. Fets així tenen gust de foiegras i t'eleven en un dels paradisos possibles.


A mi, a la tardor, doneu-me ceps, pebrassos, rovellons, el meu pare, la meva mare i el meu germà, forfollant pel fenàs a la vora del pins.