Natura | Revista 101/09/2000

Han de passar vint dies

Quan el vent de tardor comença a esplomissar els avellaners, les olives s’acaben d’arrodonir i el cel s’esborrona per deixar anar algun xàfec, el bosc veu despertar uns éssers misteriosos, que més enllà de deixar-se veure ens concedeixen l’honor de l’admiració.

Quan l’aigua travessa les capçades dels arbres, regalima cap a la pinassa i s’escola cap el terra, tot canvia de color: les fulles del pi roig es fan més maragdes i l’escorça del pi blanc es fa més platejada. Diuen els que hi entenen que potser aleshores es comencen a despertar els rovellons, les estirades xarxes amagades sota el sòl, busquen el lloc on transformar-se i fer-se visibles.

Però han de passar uns quants dies, vint segons els entesos, i no ha de bufar cap vent que els pugui assecar i barrar el pas. No hi ha d’haver tampoc cap buscador primerenc que els esbarriï la creixença, potser omplim el cistell si som pacients i escoltem com es fan evidents animats pel soroll de la humitat que els fa fàcil la sortida.

I diuen els que hi entenen que si volem tornar a trobar-ne, el nostre pas pel bosc també ha de ser silenciós, i tot ha de quedar com si no hi hagués passejat ningú. Quan les primeres pluges de la tardor desperten la natura endormiscada de l’estiu, passen vint dies, i a les serres de la Mussara hi ha una mena de febre per anar a buscar rovellons.

Fa un parell d’anys, a Vilaplana, aquesta afició vol transformar-se humilment en alguna cosa compartida i intenta buscar totes les possibles manifestacions del món boletaire. S’han repetit dos anys el concurs de cuina i l’exposició. Experts cuiners i cuineres han tingut cura de fer servir tota classe de rovellons en plats plens d’imaginació i sabor.

Igualment, després d’alguna excursió pels Garrigots, el Coster o cap el Mas de l’Anguera s’han pogut fer mostres de bolets on també hi ha participat gent que n’ha trobat pel tros o en altres llocs. Hem reincidit en xerrades sobre el tema: botànics de la UAB, el llicenciat en farmàcia Joan Lluís Rom i la curiosa demostració als fogons del cuiner osonenc Isaac Gelabert.

Aquest any s’hi ha afegit el concurs literari amb temàtica boletaire obert a totes les edats. Esperem fer també el concurs de cuina, la mostra, alguna xerrada i algun vídeo, tot proposat per als dies 27, 28 i 29 d’octubre, amb el suport explícit de l’Ajuntament de Vilaplana i de tots aquells a qui agradin aquests éssers misteriosos que s’escampen pel bosc després de passar vint dies després de ploure.

Neus Sánchez Robert

1 comentari

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i especialment t’agraeixo que hi fossis. Tal com vas escriure dies enrere també a Lo Pedrís jo he mamat certament de les mamelles del Centre de Lectura, i de la ciutat de Reus, però especialment he mamat del poble, de Vilaplana. Què som sinó una estructura psicològica i emocional que es forma en els primers, primeríssims, anys de la nostra vida...? Per a mi es molt plaent de comprovar com, a mesura que un va fent la vida i s’esforça en el treball, hi persevera i s’hi aplica seriosament, va rebent signes gratificants com aquest llibret que ahir presentàvem...però no és garantit mai -en aquesta feina complexa i incerta de l’art-, que els beneficis puguin arribar. Per això és molt important que un es revesteixi des de bon començament d’una fortalesa i convicció i d’una gran sentit de realitat. El Centre de Lectura i la dinàmica cultural i social de la ciutat de Reus van ser i han estat per a mi un ferment d’estimulació creativa, social i intel•lectual, però la realitat del poble, de Vilaplana, les virtuts i temperament de la meva família, tant d’un costat com de l’altre, han estat el millor exemple de perseverança i d’amor a la feina. Què puc fer sinó, després d’haver viscut les habilitats instrumentals i certa vel•leïtat poètica o cultural de la meva família?, d’haver absorbit la seva natural sensibilitat i amor per la terra....què puc fer sinó sentir-me en deute immens pel seu silenci, per la seva lluita, el seu esforç, les seves ancestrals dificultats...? Ells son la meva força....Et torno a agrair que vinguessis a l’acte, la teva presencia fou com la memòria de Vilaplana i quan la vida em du pels llocs sofisticats de l’art, no em puc permetre oblidar d’on vinc.
Una abraçada!

Salvador Juanpere | 10 Jun. 2009

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat