Articles | Revista 3630/05/2009

De quan el Cingle esdevingué colla

A Catalunya hom ha sentit dir sovint que som un país de peatge. Durant generacions, la nostra gent ha hagut de dotar-se dels estris adients amb el propi esforç per avançar i un dels àmbits més treballats ha estat l’associacionisme en els més diversos àmbits. En el decurs de la història moderna, veiem que sempre hi ha hagut una generació que ha assumit el relleu i, posant-hi il•lusió i moltes hores de feina, ha estat capaç de posar el País en hora amb propostes d’encuny propi, gairebé sempre avançades al seu temps. Evidentment, en cada època i en cada lloc segons les necessitats, aquests emprenedors han conreat diferents àmbits.

En el nostre cas, i centrant-nos en els camps de la cultura i l’esbarjo formatiu, hem de fer memòria de tota una generació de joves vilaplanencs que, unint-se sota el nom de colla Cingle Roig, entre altres iniciatives, varen fer possible des del 1976 fins el 1979 els aplecs sardanistes a la Mussara. Com a recordatori assenyalem que el primer s’hi havia celebrat l’any 1928 i després -que avui en tinguem informació- en són significatius un ball de bastons l’any 1952, suposem amb el poble encara habitat. El novembre de l’any 1959, amb motiu del centenari del Centre de Lectura de Reus, es va portar a terme una acampada amb actuació del cor “Eco de Clavé” i de l’Esbart Montserrat. Als anys noranta, la Casa de Cultura de Vilaplana hi va organitzar dues ballades de sardanes.

Com en totes les mogudes, el moviment associatiu emergeix o es revitalitza en períodes de transformacions. En aquells moments de canvi i d’ il•lusions col•lectives, l’organització de l’Aplec va comprometre tota una generació de joves que volien, en la mesura que poguessin, fer també la seva aportació a la presa de consciència i a la represa de les llibertats amb els estris que coneixien i que tenien a l’abast. En el nostre cas, emprant l’efecte multiplicador del moviment sardanista d’aleshores. Per aquells joves vilaplanencs, l’Aplec, va esdevenir un nexe d’unió, un objectiu important que requeria l’esforç de tots, i que hi va deixar empremta; tanta, que ara hi volen tornar.

Certament, podríem dir que els joves van viure al carrer aquells anys. El moviment associatiu es va multiplicar en agrupacions excursionistes, setmanes de joventut, el miniclub, el cau, el ping-pong, cursets de sardanes, conferències, el Grup excursionista de Vilaplana (GEV) les sortides als Aplecs,.... i l’Aplec de la Mussara durant cinc anys. Sembla, a més, que amb l’organització dels aplecs, la Mussara es va lliurar de les pràctiques d’artilleria. Malgrat la manca de recursos que tots aquells joves tenien a l’abast i totes les dificultats administratives pròpies de l’època, per a ells, poder assumir un protagonisme en aquells moments de canvis, sens dubte havia de representar un creixement personal a partir de l’assumpció voluntària d’unes responsabilitats socials i culturals en un Projecte on ells també n’eren els protagonistes. No en volien ser simples espectadors.

En tota activitat, sempre hi ha dificultats i situacions puntuals que, un cop passa el temps, es recorden com a anècdotes: calia un permís governatiu per fer l’Aplec on es deixava clara la recomanació que, entre d’altres, no es podia interpretar La Santa Espina, el GEV va netejar a mà tot el camí de les Torres i els altres van netejar totes les cunetes dels accessos a la Mussara, en dues edicions es van haver de retirar moltes tifes de bou, l’Església feia de magatzem. Es recorda la salutació que el Pep “viudo” va fer a la Guàrdia Civil, o aquella afirmació solemne del Pep “maño” que “un aplec sense missa no és un aplec”. Dir que després de trenta anys, el “Queni” encara en conserva la llibreta d’estalvis, està actualitzada fins avui: hi ha uns tres-cents euros,......

Tot ells, el dia 12, ens esperen a la Mussara.

Josep Pujals Carraté



+ Publicar el meu comentari