Literatura - Lingüística - Portada | Revista 94

La mort secreta de les paraules

Es veu que, anys enrere, una dona del poble era coneguda com la fea (fèia). Deixant de banda el renom, que parlar-ne donaria per una altra secció, aquesta paraula ens va molt bé per comentar la creació semàntica vilaplanenca a partir de paraules castellanes. Mariner va retratar rebé aquest fenomen, assenyalant el significat específic de cada castellanisme respecte a la paraula normativa. De fet, en el número anterior ja comentàvem que arrojar s’utilitzava per atenuar la cruesa de vomitar.

Un bon exemple d'aquesta creació seria l’adjectiu acentuat amb el sentit de “assegut molt còmodament”. Segons documenta Mariner aquest castellanisme va entrar a partir de l'escola i la seva semblança amb la paraula assentat va crear aquest creuament (potser s'hi va afegir la idea de l’accent damunt la vocal, tan ben col·locada, tan assegudeta, asentuada). També és curiós el canvi semàntic que va seguir, el 2003 ja no volia dir “persona molt ben asseguda” sinó “persona molt ben situada a la feina o a l’escala social, per damunt dels seus mèrits”. Aquest desplaçament semàntic potser va ser originat per la relació fonètica entre acentuat i situat i torna a mostrar rebé la creació a partir del castellà (una espècie d'argot local que permet dir molt amb una sola paraula). Possiblement acentuat ja hagi desaparegut, ja que el 2003 només el coneixia el 8,8% de la població.

Tindríem, així, dos tipus de castellanismes; els que ocupen el lloc d'una paraula catalana (1) (busson, albornós, acera...), i els que representen una creació d'un significat nou a partir del castellà. Poden ser paraules especialitzades o qualsevol castellanisme eventual, pronunciat amb fonètica catalana, que en ser utilitzat serà entès perfectament pels oients, que captaran el matís expressiu que l'emissor li dona (2). En el meu treball vaig denominar als primers, als que prenen la saba del català, xupons, fent servir aquest castellanisme tan vilaplanenc, i als segons, el que ens permeten ampliar les possibilitats expressives del català, empelts. Evidentment, és llastimós que haguem de recórrer al castellà per dir segons quines coses que podem dir en català, però també ho és que tan sols patiguem de llengua (3) i no aprofitem els avantatges de ser bilingües.

Tornat a la fea (fèia), que formaria part dels empelts, Mariner ja havia recollit feo (fè(i)o) tot assenyalant que tenia un matís de major intensitat que lleig. També va recollir adefèssio, que era freqüent en frases ponderatives.

El 2003 vaig trobar que tothom el reconeixia fèio com a castellanisme, i que s'utilitzava amb intenció de suavitzar l'expressió “molt lleig”. Algun parlant va comentar que l'utilitzaria més per fer referència a trets morals que no pas físics. Va ser citat per un 28,9% de la població en preguntar per “una persona molt lletja”. A aquesta pregunta només la gent més gran va respondre adefessió (26,6%), la gent més jove, a pesar del adefesió castellà, no coneixien la paraula. En el seu lloc, a més de fèio deien cardo, horrible, deforme, fetus, desgràcia, monstre (totes paraules normatives).
Exemple d'ús:

Això que has fet és molt féio.

En agraïment a la mare, que em va fer conèixer l’existència de la féia i a la Carmeta Abelló que em va explicar algunes coses més sobre aquesta dona.

1. No tenim cap necessitat d'utilitzar-los i la seva existència i ús ens parla d’un passat vergonyós, d’un present poc esperançador i d'un futur nefast per la pervivència de la llengua. Aquests castellanismes fan pensar en un procés de substitució de lèxic català per lèxic castellà; però, possiblement, també fomentin un procés de dissolució, ja que acostumen l'oïda a un sistema diferent del sistema fonètic català amb la qual cosa afavoreixen l'adopció d'altres manlleus (lèxics, fonètics, sintàctics).
2. Quan feia el meu treball em vaig trobar la Maria Joanpere Altés que em va dir “amb lo palasio (p?`lasiu) que té el príncep”. Molt expressiu, molt econòmic, perfecte.
3. Parafrasejant el títol tan ben trobat d'Enric Larreula: Dolor de llengua (2003). Editorial 3 i 4.

Isabel Salvat Salvat

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

23/01/2024Història, Masos, Portada

La mort secreta de les paraules

Nou usuari

Usuari registrat