Articles | Revista 2910/09/2007

Xirinacs

Vint minuts d’atronadors aplaudiments acomiadaven a Lluís. M Xirinacs de l’església de Sta Maria del Mar. Al carrer punys alçats, cares silencioses i rostres encongits donaven l’últim adéu al Mestre Xirinacs.

Des dels anys seixanta era coneguda la seva acció compromesa al servei del país. Un país al qual no se li va permetre conèixer realment la figura de l’històric i culte militant.

Xirinacs havia estudiat magisteri, sacerdoci, filosofia i lletres, biologia, economia, física i sociologia.

Nascut en un entorn burgès el 6 d’ agost del l932, no és fins a mitjans dels anys 60 que començà la seva activitat antifranquista tot emprant com a model l’exemple de Gandhi.

Tothom mitjanament informat en política recorda les seves vagues de fam, o la carta que va escriure al mateix general Franco demanant-li que dimitís o els llargs mesos que va romandre davant la presó Model. Totes aquestes accions el varen portar a ser candidat en tres ocasions al Premi Nobel de la Pau. En una d’ aquestes edicions el premi va recaure en un reconegut criminal de guerra jueu anomenat Henry Kissinger, impulsor del Club de Bilderberg, una de les societats secretes que mouen els fils del poder al món al qual Xirinacs havia dedicat anys d’estudi i de denúncia.

A la dècada dels 70 va ser empresonat en diverses ocasions, torturat, incomunicat i aïllat a fi efecte d’ intentar doblegar la seva fermesa davant la policia feixista. Lluny del que pretenien els seus torturadors, Xirinacs va agafar un compromís mes ampli i una popularitat que el va portar al senat espanyol. Allí va constatar les febleses de la classe política catalana i la duresa d’ un estat, l’ espanyol, que sempre ha tingut un tracte proxenetós amb la humiliada Catalunya i la indomesticable Euskadi.

Xirinacs, en aquest període i fidel a les seves idees, defensa la separació de l’ església i l’estat, no reconeix el nou règim sorgit del franquisme, aboga per una confederació de repúbliques Ibèriques, estripa el carnet d’identitat espanyol i creu necessari portar a judici als militars feixistes que tenien delictes de sang pendents des de l’ any l939. Contràriament als seus propòsits, la classe política catalana intervingué en l’ elaboració de la constitució espanyola, i donà suport a la monarquia borbònica secularment genocida amb Catalunya.

Amb els anys i a través de la constitució espanyola, s’ha legalitzat tot l’aparell militar seguidor del feixisme i l’ obra del franquisme a Catalunya. Aquest fet va enfrontar Xirinacs amb la classe política catalana i per tal motiu va ser marginat dels mitjans de comunicació i de la vida pública del país.

A partir d’ aquell moment es dedicà molt més a l’estudi, a l’activitat docent i a la investigació de nous models globals de funcionament de la societat. Alguns dels seus llibres contenen autèntics secrets d’estat. S’ interessà molt en desvetllar quin és el poder real al món i quin és el poder visible.

Xirinacs, combatut a Espanya, oblidat a Catalunya, és ja un referent per a la història. Va plantar cara als poderosos, tant a la cúria religiosa catòlica de la qual en va formar part com als aparells judicials i militars espanyols. La seva actitud el portà a patir el buit d’una classe política catalana que malgrat tenir el mateix punt de partida que Xirinacs ha anat renunciant als principis de sobirania que reclama potser cada vegada amb mes força aquest poble, que el proper 2014 portarà 300 anys d’ ocupació.

Vaig tenir la sort de compartir moltes converses amb Xirinacs, home terriblement alegre, d’una exquisida senzillesa i d’una autoexigència i fermesa interior incombustibles. Ara que se n'ha anat pels boscos d’Ogassa, a la Catalunya profunda que ell va estimar tant, penso que algun dia, quan a les escoles d’una CATALUNYA INDEPENDENT es parli de qui varen ser els botxins d’aquest país durant segles no es podran oblidar els noms de Felip V, el General Franco o Manuel Fraga; però quan es parli de dignitat i valentia a l'hora de defensar aquest país serà imprescindible recordar, entre d’ altres, a Francesc Macià, Quico Sabaté, Pau Casals o Lluís M. XIRINACS.

Xavier Joanpere i Olivé