Vilaplanencs exteriors | Revista 3403/11/2008

Xavier Joanpere Olivé, pintor decorador i activista social

Aquest estiu, en una semblança que el diari El Puntpublicava sobre el nostre convidat, el qualificaven d' “homenot del sud”. “Homenot” que, en una subtil referència als “homenots” que entrevistava Josep Pla, aquí tampoc volia tenir cap connotació despectiva, ans al contrari. Volia deixar clara, i qualificar de manera singular, la important aportació que fa al món aquest home del sud de Catalunya, nascut a Vilaplana.

"Sóc de Vilaplana i n’estic orgullós. El suport que he rebut, i els anys d’adolescència al col·lectiu llibertari, varen ser decisius per al meu creixement militant i humà."

La primera pregunta es obligada: Com i quan va ser que vas decidir fixar la teva residència a Reus?
Va ser una qüestió pràctica, volia viure amb la noia amb què anava i, també per una qüestió laboral, Reus ha esdevingut el centre de la meva vida professional. Malgrat tot, sempre he estat censat a Vilaplana.

Crec que tots tenim clar quina feina fa un pintor decorador, però, què vol dir ser un activista social?
Penso que podria ser una persona compromesa amb les inquietuds i lluites de l’entorn que l’envolta. A mi em va batejar així l’Eudald Carbonell un dia que vàrem encapçalar una concentració contra Michel Camdessus, que aleshores era el president del F.M.I. (Fons Monetari Internacional); el periodista, que va fer l’entrevista als que ens oposàvem a la política del citat organisme, li va preguntar a ell quina era la meva activitat i, ell, que no sabia res de mi, li va contestar amb aquest concepte.

Totes aquestes inquietuds que expliques les vas començar a percebre de ben jove, a una edat en la que molts nois només pensen en divertir-se. Què et fa diferent, que vas ser capaç de descobrir tot això als 16 anys?
Crec que l’entorn, el ser fill de pagesos humils, la monotonia d’un poble post franquista, una manera molt dictatorial d’escola, una forma molt inquisitorial d’entendre la religió. Veure que sempre manaven els mateixos i sentir en la pròpia pell, i en la de l'entorn, la pressió d’un feixisme que no s’acabava mai.

I tota aquesta consciència t’ha portat a fer freqüents desplaçaments a Amèrica, per donar suport als més desafavorits. Explica’ns on has viatjat.
Amèrica Llatina va ser el salt a la rebel·lió i a la utopia, també a percebre el sofriment i la mort i veure de prop el monstre del neoliberalisme, que és com ara anomenen el capitalisme. He anat 26 vegades a Amèrica (sempre pagant jo). Vaig conèixer la revolució sandinista, de Nicaragua; la rebel·lió dels zapatistes, a Xiapas; he estat convivint amb Pere Casaldàliga, a Brasil; conec Venezuela, Peru, El Salvador, Guatemala, Cuba, Costa Rica, Bolivia...

Què els portes a aquella gent, com a cooperant internacional i membre fundador del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina?
He col·laborat en la construcció d’escoles, ambulatoris mèdics; en la construcció d’habitatges per a gent pobre, en la planificació de plantacions d’horts per a la supervivència; també he portat material escolar per a zones desafavorides i, fins i tot en una ocasió vaig prendre una emissora de ràdio portàtil per a la guerrilla de El Salvador. En l’aspecte més polític de denúncia, he col·laborat en la redacció d’alguns informes sobre drets humans a Guatemala, Xiapas i El Salvador; alguns d’aquests informes han arribat al Parlament Europeu i han servit per denunciar les cruels condicions de vida d’alguns d’aquells pobles. També he assistit a alguns processos electorals col·laborant amb els observadors internacionals.

Fa poc escrivies en un mitjà de comunicació: “El neoliberalisme ha exprimit les riqueses naturals de molts països”. Té solució? Hi podem fer res?
El capitalisme ha esgotat totes les fórmules, per saquejar i exprimir les riqueses arreu del món. Les grans multinacionals americanes, però també les multinacionals espanyoles i catalanes, han exprimit tant com han pogut Amèrica, Àfrica i zones d´Àsia. Empreses com Coca-Cola, McDonalds, Monsanto, Repsol, Aigües de Barcelona, Endesa, La Caixa, BBVA o el Banc de Santander, entre d’altres, tenen molta responsabilitat en la misèria del tercer món. La solució està en deixar que aquests països tinguin un desenvolupament natural de les seves riqueses, respectar les seves cultures i, en la mesura que ells ho vulguin, fer-los-hi arribar la tecnologia necessària per a que tinguin un creixement racional. Els colonitzadors varen arribar allí amb la creu i l’espasa i cinc-cents anys més tard segueixen furgant en les seves ferides i robant tot el que poden.

El primer món ha d’aprendre a respectar els pobres, els humils, els de cultura i pell diferent; la gran dictadura encoberta d’avui és la del diner, que és capaç de comprar-ho tot, de canviar governs, que fa de la religió una arma de pressió i resignació contra els pobres. La Cúria Vaticana és un altre instrument contra el tercer món, que demana resignació als pobres i sovint s’abraça amb els poderosos tot silenciant els crims que es cometen des del poder.

Sort en tenim d’homes com Casaldàliga, Samuel Ruiz, Helder Cámara o, el meu gran amic, Julio Cabrera Ovalle, actual vice-president de la conferencia episcopal Guatemalenca, home compromès amb el poble, amb els indis i amb els més marginats del seu país.

Hi podem fer molt agermanant pobles, escoles, associacions; denunciant les nostres empreses rapinyaires, etc., etc. Nosaltres, els catalans, tenim un gran deute amb Amèrica Llatina, ja que després de la guerra ens varen obrir les portes de bat a bat. Si no, que hauria estat d’homes com el Pep Poncell o d´altres, com Pau Casals, empaitats pels feixistes i els nazis a Europa?

La resta de l’any, a Reus, després de la teva feina diària, la remunerada, no pares. Per exemple, has escrit llibres. Ara em ve a la memòria “Les causes pendents”, un llibre d’entrevistes. Però n’hi ha d’altres.
Un anterior que es diu Aventurers i Solidaris i molts articles; fins i tot en tinc un traduït a l'angles i a l'italià, i alguns publicats en diaris com La Jornada, de Mèxic, o al diari Barricada, de Nicaragua. També em varen publicar una conferència que vaig tenir l’oportunitat de pronunciar a la Universitat de Mèxic, juntament amb personatges com Josè Bové, Vazquez Montalban i altres famosos del món contestatari. Però, sense cap mena de dubte, estic satisfet dels treballs que he publicat a l’Agenda Llatinoamericana, de la qual en sóc col·laborador des del seu inici.

I quan no escrius llibres, escrius articles als diaris i fas xerrades, com has dit; però, fins i tot, vas tenir un programa de ràdio propi. Explica’ns-ho.
He fet programes musicals a Radio Reus (SER); també a la mateixa emissora en vaig fer un de signe anti-militarista. Després a Punt 6 Camp n’he fet d’entrevistes; allí vaig portar a Xirinacs, Joan Carranza, les germanes de Puig Antich, Lluís Hernandez, la filla del Che Guevara, etc., etc. També he fet programes més curts, de contingut social, amb comentaris i música adients al tema.

I tota aquesta gran feinada per contribuir a aquesta lluita, inabastable, de defensar els que semblen perdedors d’aquest món globalitzat. Et sens satisfet de la teva tasca?
A mi m’ha fet créixer molt com a persona i jo intento aportar el meu gra de sorra contra la disbauxa a que ens té sotmesos aquest món, que globalitza les pèrdues econòmiques i que privatitza els beneficis. Els Estats Units són els màxims responsables d’aquest desordre internacional. Sempre ho he denunciat i ho seguiré fent.

Tota aquesta feinada seria suficient per a una persona “normal”, però tu, a més a més, també lluites per les causes de la nostra terra. Ets membre de Terra Sud, per exemple.
Seria una gran irresponsabilitat lluitar pel tercer món i desentendre’m de les qüestions que afecten el meu poble i el meu país. Lluito per a la independència de Catalunya, per a la demolició de les centrals nuclears, contra el treball precari, contra la política agrícola dels diferents governs catalans i espanyols, que han enfonsat un país eminentment agrícola com el nostre. Em vaig negar a fer el servei militar i faig objecció fiscal a l’exèrcit i a l’església. Properament espero apostatar, això significa demanar la baixa de l’església, del Vaticà.

A Vilaplana, en algunes ocasions, hi ha hagut un bon rebombori com a conseqüència de que Terra Sud s’enfrontés a alguns projectes municipals...
Vàrem néixer per frenar la possible urbanització de La Mussara; després hem fet al·legacions al pla urbanístic i ens vàrem oposar al model de plaça escollit per a la Riba; jo, que en sóc veí, estic a favor de que allí hi pot haver una plaça, però no aquells dos trespols inservibles que, a més a més, estan desnivellats amb el carrer i plens de barreres arquitectòniques. El model escollit em sembla un desastre que a mi personalment em va costar 275.000,- pessetes, com a veí.

Véns regularment al poble amb la teva família. On quedarien els teus projectes si haguessis nascut en un altre lloc?
Sóc de Vilaplana i n’estic orgullós. El suport que he rebut, i els anys d’adolescència al col·lectiu llibertari, varen ser decisius per al meu creixement militant i humà; amics com el Jaume Ritu, el Pitxi, el Pep Savall, el Josep M. Queralt, el Sisco Manu, el Jordi Mariné, han ajudat molt al meu creixement. I d’altres que varen influir en mi, com el Masdeu, l’Humbert, el Sisquet, l’Agustí, el Bequen, el Ponti, els meus germans.... Tinc estima per aquest poble i no hi tinc enemics personals, sinó adversaris en alguns temes, que la història s’encarrega de situar. A part dels amics polítics, tinc bona relació amb tothom i recordo, amb afecte, els primers amics de la infantesa, entre ells l’Isidre, de cal Consu, que per proximitat potser va ser el primer que vaig tenir. També recordo de l’escola companys com el Guillermo, el Valle, el Tomás, el Jaume Marceliano, el Benjamí, el Cardona, el Jaume Queralt, el Pep Xacó, l´Olles, el Joan Consu, la Isabel, la Mercè Mora, la Matilde, el Ton Queralt, el Tianu, etc., etc. Conviure amb ells també ha enriquit la meva vida.

I, per acabar, cap on veus que ha de caminar Vilaplana?
Necessitem trobar el nostre nou espai econòmic després de segles dedicats a l’agricultura; podem créixer, però no molt, donada la nostra limitació en recursos. Caldria creure en la possibilitat de tenir una clau de les diferents portes que obriran el parc Natural de les Muntanyes de La Mussara-Prades. Som un poble actiu, que ara està una mica ralentitzat, però crec que les noves generacions li donaran l’empenta necessària per dinamitzar la vida econòmica, associativa i cultural, que actualment sembla anestesiada. El gran avantatge que té Vilaplana, és que tots els que en som sentim una gran passió pel nostre poble, siguem d’esquerres, de dretes o senzillament vilaplanecs.

El Xavier és un personatge tan peculiar, que les preguntes pendents ocuparien l’espai de vàries entrevistes. Em deia, amb una certa despreocupació, que no li interessa massa què pensi d’ell la gent. Només li interessa, quan es mira al mirall cada matí, no sentir-se avergonyit de la imatge que hi veu reflectida, per no haver fet prou. És possible que algunes persones no coincideixin del tot amb el seu ideari. Tot i així, quants intentem, de debò, treballar per minvar les misèries que hi ha pel món?