Articles | Revista 1712/09/2004

Violència masclista

Les violències contra les dones, comeses pels companys íntims de sexe masculí, arriben a dimensions alolucinants. Entre les causes de mort de les dones d’edats compreses entre els 16 i 44 anys, les brutalitats dins de les parets domèstiques són les capdavanteres de les estadístiques, a Europa, per sobre dels accidents de tràfic i del càncer. En dependència dels països, els percentatges de les dones víctimes de les tortures varia del 25 a quasi el 50 %. A Portugal, per exemple, les dones que declaren haver patit violència per part del marit, amant o ex, són el 52,8 %; a Alemanya, cada any es denuncien quasi 300 casos de dones assassinades pels seus companys: tres víctimes cada quatre dies; al Regne Unit el compte és d’una cada tres dies i les denúncies de maltractes una cada minut; a França cada mes sis dones – una cada cinc dies – mor per les violències d’un home dins la llar: un terç apunyalades, un altre terç matades amb armes de foc i l’altre estrangulades o apallissades; a Espanya (50.090 denúncies l’any 2003) una cada quatre dies, és a dir, unes 100 a l’any, també de les mateixes maneres, més alguna llençada pel balcó, atropellada o cremada viva.

El perfil dels agressors sovint no correspon a les idees més difoses sobre aquest trist tema. Per deformació ideològica, molts i moltes atribueixen les tendències homicides a individus d’escassa instrucció, procedents de les classes socials més desfavorides, però no és cert. En un informe del Consell d’Europa llegim: "es diria, fins i tot, que la incidència de la violència domèstica augmenta en proporció directa a la renda i al nivell d’instrucció" (Estrasburg, setembre de 2002) i subratlla que a Holanda "quasi la meitat dels autors d’actes de violència contra les dones tenen un títol d’estudis de nivell universitari". A França, segons les estadístiques, els agressors són en la seva majoria homes que tenen un cert poder mercès a la seva situació professional. Entre aquests trobem una proporció molt elevada de directius (67 %), de professionals d’àmbit sanitari (25 %), i d’oficials de la policia o de l’exèrcit.

A Espanya, segons Montserrat Comas d’Argemir, presidenta de l’Observatori en contra de la violència domèstica i de gènere, haurem d’esperar encara uns mesos per tenir dades detallades sobre aquests aspectes. Anuncia que una de les primeres mesures que ha pres l’Observatori ha estat endegar una investigació exhaustiva de 12.000 sentències judicials dictades sobre aquest argument. Una vegada es tinguin les conclusions es faran públiques. També es crearà un registre central d’àmbit nacional de mesures contra la violència domèstica per protegir millor les víctimes.

Un altre tòpic: es creu que als països "masclistes" del sud d’Europa les violències sexistes són més freqüents que als països del nord. També aquí cal fer un aclariment. De fet, sembla que entre els països europeus Romania és on la violència contra les dones és més greu, amb 12,62 casos de femicidis l’any per milió de ciutadanes, de dones. Però, paradoxalment, en aquesta relació sinistre, després de Romania venen països on els drets de les dones són àmpliament reconeguts i on les polítiques d’igualtat fa molts anys que funcionen: Finlàndia (8,65), Noruega (6,58), Luxemburg (5,56), Dinamarca (5,42) i Suècia (4,59). Itàlia, Espanya, Portugal i Irlanda estan, en canvi, als darrers llocs.

Des de fa molt de temps els moviments feministes lluiten per aconseguir l’atenció dels governants vers aquest problema. Perquè no succeeix només a Europa. Perquè si diagnostiquem bé les coses hem de saber que aquest problema, a dia d’avui, any 2004, segueix essent el mateix problema de l’any 95, quan a la conferència mundial de dones que es va celebrar a Pequín l’any 95, promoguda per la ONU, es va definir aquest crim de la violència contra les dones, com el crim més nombrós i, a la vegada, més encobert i més generalitzat al món. Ha assolit a l’escala planetària un tal índex de gravetat que l’hem de considerar de les majors violacions dels drets de la persona humana, un greu problema de salut pública.

El fet que generalment les víctimes pateixen aquestes violències a casa ha constituït – anys enrera – pel que fa a les autoritats, una fàcil excusa per rentar-se les mans, qualificant-les de "problemes inherents a l’esfera privada", reforçant així la indignant doble moral burgesa, a més de constituir una hipocresia escandalosa. Ara, després d’anys de reivindicacions feministes, sabem que el privat és públic, i que aquest tipus de violència és el reflex d’una desigualtat històrica en les relacions de poder entre homes i dones, deguda essencialment al patriarcat: un sistema fonamentat sobre l’idea d’una "inferioritat natural" de la dona i d’una "supremacia biològica" de l’home. És des d’aquest sistema on neix la violència.

Les feministes continuem treballant, denunciant, exigint, sense treva. La Marxa mundial de les dones al Fòrum social de Porto Alegre, al gener de 2002, presentà dues reivindicacions: l’eliminació de la pobresa i l’eliminació de la violència contra les dones. En el punt 3 es diu: "Que els Estats implementin plans d’acció, programes i projectes eficients amb recursos financers i mesures adequades per a posar fi a les violències vers les dones. Aquests plans d’acció han d’incloure en particular els elements següents: prevenció, sensibilització del públic, seguiment judicial, "tractament" dels agressors, investigacions i estadístiques sobre la violència, cura i protecció de les víctimes, educació no sexista, accés fàcil al procediment penal, formació de jutges i policies".

No podem baixar la guàrdia, el problema és un problema social, és un problema de tots i totes, n’hem de ser conscients. Fins i tot caldria demanar un tribunal internacional permanent per les violències infligides a les dones.



Coral Cuadrada. Coordinadora del GRÈC de la URV



+ Publicar el meu comentari