Vilaplanencs exteriors | Revista 5203/06/2013

VILAPLANENCS EXTERIORS Francesc Ferré Artal, fotògraf

Però vam voler conservar les arrels, i fer-ne bandera. Amb la Pepita i l'Hel.leni, vam animar altres catalans, i alguns francesos, a formar un grup de sardanes, i també fèiem balls i danses catalanes. Fèiem exhibicions al nostre municipi i també a d'altres llocs, portant sempre la bandera catalana i reivindicant, tant com podien, la identitat i la llibertat de Catalunya.

Com va ser que, sent un vilaplanenc, va fixar el seu lloc de residència a França?
La primera vegada que hi vaig anar va ser, amb la família, fugint de l'exèrcit franquista, amb la riuada de gent que, a peu o en carros, omplia la carretera. Els avions feixistes ens metrallaven i bombardejaven. Nosaltres vam passar molta por i vam tenir molta sort, però vam veure atrocitats que no s'obliden. A l'arribar a la frontera, els gendarmes desarmaven els soldats i ens enviaven, en camions, als camps de refugiats. A nosaltres ens va tocar a la platja d'Argelers. Ens van separar: el pare i jo, que tenia 15 anys, amb els homes; la mare, les meves dues germanes (la Glòria i la Lluïsa) i el meu germà Hel.leni, que era prou petit, amb les dones i les criatures. Estàvem en una extensió de platja, tancada amb filferros, sense barracons ni res, amb un fred, al gener i al febrer del 39, que pelava i una humitat que no et podies treure de sobre. Ens vigilaven soldats senegalesos, amb molt mala bava. El pare i jo ens vam apuntar voluntaris a buidar les latrines, doncs així, quan buidàvem les del sector de les dones, podíem veure, a l'altra banda dels filferros, la resta de la família. La gana, el fred, la falta d'aigua i d'higiene afeblien i propiciaven malalties i moltes morts. Quan vam poder, el pare i jo vam trobar feines fora del camp, tallant fusta als boscos o treballant en granges. Ens matàvem a pencar, però dormies en un paller i menjaves. També la mare va trobar feina i va sortir del camp de refugiats amb les nenes i l'Hel.leni. Vam passar mesos sense saber on havia anat a parar l'altra meitat de la família, fins que, mitjançant la Creu Roja, ens vam posar en contacte i ens vam reunir, a la Normandia. Després, quan els alemanys van envair França, vam tornar a Catalunya: ens feien més por els nazis que el Franco. Vam acabar a Castelldefels, i allí la Lluïsa va festejar i es va casar amb el Joan, fill d'allí. Jo feia de transportista i ensenyava a ballar sardanes. Però em sentia ofegat sota el franquisme, amb topades amb els cacics i els del règim. Vaig tornar a França, a la zona de París, treballant de conductor en una empresa gran, i em vaig casar amb la Pepita, filla d'exiliats republicans, que treballava a les oficines. Vaig convèncer al meu germà Hel.leni que també vingués, per lliurar-se de la mili, i s'hi va quedar. També es va casar amb una filla d'exiliats.

Li va costar adaptar-se als costums i a l'idioma de la seva nova terra?
Ja ho coneixia del temps de l'exili. Però vam voler conservar les arrels, i fer-ne bandera. Amb la Pepita i l'Hel.leni, vam animar altres catalans, i alguns francesos, a formar un grup de sardanes, i també fèiem balls i danses catalanes. Fèiem exhibicions al nostre municipi i també a d'altres llocs, portant sempre la bandera catalana i reivindicant, tan com podien, la identitat i la llibertat de Catalunya. Vam organitzar sortides i "gires" a llocs prou llunyans i vam anar als aplecs de sardanes que podíem. La roba per a tot el grup la cosia la meva dona i jo m'encarregava d'organitzar les actuacions, els desplaçaments, buscar subvencions d'ajuntaments i també adaptar les coreografies ja que no érem professionals.

Quin record té de Vilaplana?
Tinc milers de records. Hi vaig tenir una colla d'amics que vam tenir l'encert de fer-hi una cosa molt important: una Festa Major que tingué la concurrència com mai fins llavors i no sols del poble, sinó de tots els pobles del voltant i fins de Reus, amb un èxit total. Com a vilaplanenc tinc un gran record d'aquella colla de set xicots. La colla, més que lligada, era soldada i ens portàvem com germans: Francisco Lou, mort molt jovenet, Pepito Serro, Tomàs Bigorra, l'Alfons, el Jaume Gori, Santiago (Jaume Nas). Era la festa d'octubre de 1943. El guany de la festa major va permetre contractar per Sant Sebastià i el Jaumet Ritu va guardar els diners.
Vaig fer la mili a Mataró, la Matilde hi tenia un cosí: 21 regiment de muntanya de Mataró, era cabo furriel.
Al poble jo feia de mosso del carro de cal Veuetes. Ell baixava fusta de La Mussara i la baixàvem fins a Reus. Ell em tractava molt bé a mi. També vaig fer de mosso del mas del Sistaré. La Guàrdia Civil em buscava les puces. L'amo era de Prades, un home influent. "Fer una lluna" és fer calers amb quelcom però sense dir-ho.

Com li agradaria que fos la Vilaplana del futur?
M'agradaria que la gent, sobretot el jovent, trobés mitjans perquè no anessin a treballar fora del poble. Potser explotant les pedreres de pedra grisa, amb tracció motoritzada, no animal com llavors, per treure'n llambordes per empedrar pobles. Hi ha moltes coses a explotar per retenir la joventut a Vilaplana. A Àustria i Suïssa he vist pobles que no tenen tan bones vistes, com la nostra muntanya, que s'hi veu el mar. És una llàstima que s'hagi abandonat La Mussara. Amb la panoràmica que hi ha, sobre el mar i els poblets i les muntanyes, podria aprofitar-se turísticament. Tinc l'esperança de la renaixença d'un poble on he viscut amb la gent que tant estimo.

Finalment, vull agrair a la família que em ve a veure a Levallois, perquè ja no puc anar a Vilaplana, que manté els llaços amb aquesta terra i aquesta gent que estimo amb germanor.