Història local | Revista 1329/09/2003

Vilaplanencs del XV

Un recompte de l’estat dels masos al terme de Vilaplana va ser ordenat pel batlle general de les Muntanyes de Prades i fou escrit l’any 1496, després de la guerra de Catalunya contra Joan II. L’examen de la part dedicada al terme de Vilaplana del document que en va resultar, anomenat Sentència de 1496, posa de manifest que era jurat de la vileta un tal Gabriel Nebot, segurament parent, si no germà, o pare, o fill, de Pere Nebot que figura com encarregat de l’interrogatori a la Mussara.

A Vilaplana hi havia hagut la partida de terra del Mas d’en Nebot (Manent, 1969-1970 núm.133), un nom de mas caigut en desús i només delatat per documents de 1698 i 1732, però sense cap indicació de cap on s’esqueia. Podem suposar que era d’en Gabriel Nebot –jurat que hem vist que era de Vilaplana el 1496- o de la seva família.

La Sentència parla només de quatre masos. Del d’en Vidal, que tenia en Bessora. S’hi diu que l’hi ha establert per les questies (que era un tribut que els súbdits havien de satisfer al senyor), que hi pot viure un pagès i que és deshabitat des de fa cinc o sis anys.

Del d’en Carcoler que té el dit Bessora i el document diu que una masia (entenem que vol dir la d’en Vidal) és “col·ligada”, és a dir, ajuntada, amb l’altra. També a la Mussara hi havia un mas d’en Carcoler; però, allí, el tenia n’Antoni Gassull.

Del mas d’en Sants, que tenia en Sants de Vilaplana, era desjabitat des d’abans de la guerra i no era per “viure·y”. També a la Mussara hi havia un mas homònim, i una heretat d’en Ramon Sants, que eren tinguts per en Farater i per en Cabot, tots dos de la Selva.

Finalment, parla del mas d’en Rosselló, que eren dues masies que tenia en Bernat Català, que no diu d’on és. Són deshabitades de fa un parell d’anys i un pagès hi pot viure.

Tret de la partida del Mas d’en Nebot, cap d’aquests noms de mas i de persona no figura al recull de noms de Vilaplana que Albert Manent va publicar al Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1969-1970. Uns noms, doncs, els de 1496, que no han resistit l’erosió onomàstica que la majoria de les vegades produeix el pas de cinc segles, sobretot quan es tracta de béns que porten noms de persona i que, de tant en tant, encara que sigui de lluny a lluny, canvien de propietari.

Quan diu “per viure·y” un pagès, devia voler dir que un pagès i la seva família podia viure del producte d’aquella terra, l’extensió de la qual el document no expressa, com tampoc no n’indica la situació, ni a quin conreu era dedicada.

Ramon Amigó