Narrativa | Revista 4423/05/2011

Vilaplana, a través de la mirada d'en Jaume Mariné

El passat diumenge, tancada a casa amb tantes pàgines per entendre, vaig sentir un pregó des del campanar que deia que aquell mateix matí a la una, la Fina Anglès presentava un llibre del nostre escriptor Jaume Mariné i Ferré.

En sentir el seu nom, ràpidament vaig decidir anar-hi. És un senyor que em va concedir una tarda d’estiu per ajudar-me amb el treball de recerca i me’n vaig anar d’aquella casa amb la sensació que aquell senyor, potser no se n’adonava, o potser era modest, però sabia moltes coses.

La presentació de la Fina Anglès ens va permetre fer-nos una idea d’ El mirador, un llibre de divuit relats, quinze dels quals han estat premiats per diferents jurats, i de relats d’ara, d’abans, d’aquí, de fora, d’anècdotes, d’històries…però sobretot, tots amb un punt en comú, un dilema.

Tot i que els relats tenen com a escenari tot el Baix Camp, sembla que Vilaplana i els seus racons hi tenen un paper força important.

Segons diu la Fina, tots tenim un lloc que per nosaltres és sagrat, un lloc que a nosaltres ens diu molt i ens transmet moltes coses, i aquest lloc per al Jaume, és Vilaplana.

A més a més d’això, en el seu llibre, hi podem trobar, entre mig de cada història, petits costums perduts que, com va dir molt bé la Fina, són el nostre patrimoni.

A partir d’aquí, la presentació va agafar un caire que em va recordar el del meu treball; una reivindicació de plasmar tot allò perdut i un crit al jovent a valorar el passat per saber moure’ns pel present. En aquell moment, em vaig sentir estranya, gairebé, com una infiltrada, ja que jo era l’única persona de la sala que es podia considerar jove. Però estava totalment d’acord amb aquelles paraules. “No hem de fer que el jovent visqui el que vam viure nosaltres, però sí, que quedi escrit, i que ells ho puguin agafar en forma de valors”.

Després d’això, va parlar l’alcalde, i per acabar, el Jaume Mariné ens va explicar la seva experiència en escriure el llibre i ho va fer amb una naturalitat tan sorprenent que em va recordar aquell dia de St. Jordi, quan m’hi vaig acostar per dir-li que recitaríem un dels seus poemes i ell, content, em va dir “doncs anima el jovent a fer poesia!” i jo, sorpresa, vaig respondre “Home, costa una mica...” I ell em va respondre que era tan fàcil com escriure un rodolí i a partir d’aquí anar-lo farcint, anar escrivint tot el que em suggerís la situació.

Com si fos la cosa més espontània del món.

Soraya Àvila Juampere