Història local | Revista 3012/11/2007

Una mica més d'informació sobre l'Ignès

Al número 29 d'aquest Butlletí, d'octubre de 2007, Montse Ferré dedica-va un article a parlar de ca l'Ignès. Feia una mica d'història de l'edifici i de la família Pantaleon Martí, que el va comprar i hi va tenir cafè i dispesa, i conti-nuava fins a l'actualitat. Començava parlant del Iaio Ignès, que havia estat relacionat amb Joan Prim, i això és el que m'ha cridat l'atenció, perquè d'a-quest Ignès del segle XIX jo ja n'havia sentit dir alguna cosa. Potser als lectors de Lo pedrís els pot agradar de saber també l'anècdota que jo conec d'aquell Ignès de Vilaplana, amic de Prim, que podran afegir a l'anècdota de l'amaga-tall dintre d'una bóta.

L'Ignès de Vilaplana, que es deia Jaume Ferrer i Grau, era contrabandis-ta —vés a saber de què— i conspirador liberal. Habitava pels avencs de la Fe-bró, que li servien de refugi quan els contraopinants polítics o la justícia fiscal l'empaitaven. En aquella època, baixar al fons de l'avenc de la Febró no era tan fàcil com ho és ara, i baixar-hi fins i tot podia representar algun perill. A més d'amagar-s'hi ell i d'amagar-hi les mercaderies objecte dels seus negocis poc lícits, hi havia fet amagar el militar reusenc i altres amics que col·laboraven amb ell quan s'havia de preparar alguna acció.

L'Ignès era el didot de Prim, és a dir que la mare de l'Ignès li havia fet de dida. És una afirmació no documentada; però, així i tot, encara que no n'hi hagi proves, el fet no s'ha de donar per inversemblant, en aquella època.

Amb tot això, és a dir, relacionant-se amb el polític reusenc, l'Ignès va conèixer Macià Vila i Mateu, un amic íntim de Joan Prim. Vila, llavors, s'havia fet ric i, a part de gastar diners per ajudar el Joanet en les seves aventures conspiradores, en destinava a construir un mas que va ser famós per la seva magnificència, vora el camí de Reus a Salou. Després, es va dir mas del Quer i també mas del Boule i, finalment, va desaparèixer engolit pel barri Fortuny, de la ciutat de Reus.

Vila va voler embellir el mas amb un jardí i un gran estany artificial que, val a dir-ho, servia de bassa on acumular l'aigua de la mina destinada a regar l'hort. Els va voler ornamentar amb un tipus de pedra que fos original i mai no vista. Calia distingir-se. Devia haver acompanyat als avencs el seu gran amic junt amb l'Ignès i es va enamorar de les estalagmites i les estalactites que hi abundaven. L'Ignès, bon coneixedor de l'indret, va ser l'encarregat de profa-nar aquella cavitat llavors encara verge.

En va treure algunes carretades d'a-quelles concrecions calcàries de forma cilíndrica que la naturalesa ha estat se-gles a formar, tant les penjades del sostre com les crescudes al terra de la co-va. Es deia que Macià Vila havia comprat l'avenc; però això costa de creure que fos així. Allò que comprava eren els materials que l'Ignès extreia. Tampoc no n'era el propietari, l'Ignès, però posava l'esforç a consumar el furt, en una època que encara no hi havia ecologistes capaços d'oposar-se a la maniobra irrespectuosa. Això passava entre l'any 1851 i el 1853, quan Prim encara no havia arribat als quaranta anys, en una època en què, diputat a Corts per Vic i per Barcelona, feia costat als interessos dels fabricants catalans. Macià Vila era un d'aquests fabricants, especialitzat en teixits de seda, una condició que de-via propiciar la seva relació amb el polític i militar.

L'Ignès va haver d'arranjar el fons del clivell geològic i d'endegar-hi l'ac-cés en les millors condicions possibles per facilitar la sortida d'un material tan feixuc com la pedra formada pacientment amb gotes d'aigua. En els llibres de comptes de Macià Vila, relacionats amb la construcció del mas del camí de Sa-lou, figura el cost de carretades de pedra, que devia ser la procedent de la Fe-bró, encara que això no s'hi digui, ni s'hi anomeni l'Ignès.

Tot aquest relat que acabo d'explicar —o gairebé tot—, que resulta una certa curiositat —potser una tafaneria— encaminat a ampliar el coneixement dels Ignès del segle XIX, es pot trobar, d'una manera més o menys extensa, al llibre La Mussara, un vell afecte, publicat no fa gaires mesos.

Ramon Amigó