Una història nova, o en realitat "La Història"?

Va dir Walter Benjamin, el 1940:

Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. S'hi veu un àngel, sembla que en el moment d'allunyar-se de quelcom sobre el qual clava la mirada. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales esteses. L'àngel de la història ha de tenir aquest aspecte. El seu rostre gira vers el passat. En el que per a nosaltres apareix com una cadena d'esdeveniments, ell veu una catàstrofe única, que llença als seus peus ruïna sobre ruïna, amuntegant-les sense parar. L'àngel voldria aturar-se, despertar als morts i recompondre allò destruït. Però un huracà bufa des del paradís i s'arremolina en les seves ales, i és tan fort que l'àngel ja no pot plegar-les. Aquest huracà l'arrossega irresistiblement vers el futur, al qual gira l'esquena, mentre el cúmul de ruïnes creix davant d'ell vers el cel. Aquest huracà és el que nosaltres anomenem progrés.

He volgut començar amb aquesta cita tan dramàtica, pessimista i, alhora, premonitòria de Benjamin, per que és completament il•lustrativa del que va arribar a ser l'àngel de la història a les portes de la segona Guerra Mundial. L'exemple és terrible. Però cal aquesta contundència si volem –com vull– diferenciar nítidament la història dels homes de la de les dones.

Ja fa molts anys –ja soc àvia– vaig acostar-me a la història de les dones, després de fer una tesi d'història agrària en la que hi eren, però no com a protagonistes, sinó solament amb un paper petit de comparses. Però després, mercès a la pròpia experiència, tant en l'àmbit privat com públic, vaig interessar-me i vaig intentar reflexionar sobre com vivíem les dones i de quins espais disposàvem. Eren els anys del Bloc Feminista, érem revolucionàries però coherents, també a l'Acadèmia: fundàrem el GRÈC, el grup multidisciplinar d'estudis de gènere, raça, ètnia i classe a la Universitat Rovira i Virgili, el 1989. Teníem moltes idees, encara confuses i poc organitzades, però un gran desig de saber i de construir. Des de la perspectiva d'una historiadora veia clara la importància de recuperar la memòria femenina, el que més tard s'anomenà la genealogia pròpia. Calia recuperar la història d'una meitat de la humanitat que havia estat ocultada, silenciada, ningunejada.

Hi va haver, en un primer moment, un cert sentiment d'incredulitat, quedava com bocabadada a l'hora de cercar a les dones a la història. Em refereixo a la història dels llibres d'història que s'elaboren per crear i recrear la memòria dels estudiants i de la societat en general. Era curiós que poguessis anar passant pàgines i pàgines sense trobar noms femenins, o que les poques referències a dones fossin per tenir personalitat o haver portat a terme gestes valorades i típiques dels rols masculins, o per boges o bruixes. Havies de remetre't a literatura específica per poder "veure" a dones recorrent els carrers de les ciutats medievals, o les pensadores de l'antiga Grècia, o les pageses als fèrtils camps d'Hispania o de l'Al-Andalus, o les filadores als albors de la industrialització.

Gradualment va anar arribant l'esperança. Esperançada perquè he vist com han anat creixent els estudis i el quefer de recuperació que s'ha portat a terme en les darreres dècades. I com ja no és només un treball especial i "apart", sinó que ha anat filtrant els seus redescobriments, la seva llum (paradoxalment a l'obscuritat aportada per la Il•lustració) a una forma distinta d'escriure la història, és a dir, una nova forma de comprendre'ns i d'entendre'ns des del que realment som, perquè hem aportat totes i tots. Des de com ens entenem i ens sabem, ens comprenem i ens construïm –o reconstruïm–. És des d'aquí des d'on podem proposar paradigmes nous, realment universalitzadors i diferenciats. La construcció de les identitats i el sistema de representacions, sense oblidar la reivindicació del discontinu i l'efímer, de tot el que es manifesta als intersticis d'una història lineal. Una posició des de la que es seguien ignorant els conceptes, mètodes, enfocaments i eines propis d'una historiografia feliçment "perifèrica", aliena al paradigma que sustentava la "ciència històrica normal": la de l'àngel de Klee.

Tenint en compte el pes de les representacions simbòliques, havíem de revisar críticament les fonts a partir de les categories sexuades que les estructuren. Les que ens hem apropat a la història en aquest sentit, renovant les preocupacions historiogràfiques, hem mostrat la riquesa de les propostes, mètodes i continguts: l'anàlisi de les formes de poder femení en termes culturals, o la construcció d'una història política de la diferència dels sexes, per exemple. D'altra banda, també hem tingut dificultats. No ha sigut fàcil descobrir la riquesa oculta i ocultada de l'aportació de les dones a la història, els nous valors i perspectives de vida. El biaix imposat per l'androcentrisme és tant potent i dur que resulta, fins i tot per a les professionals, ardu d'apartar... i quan ho fem, ens anem trobant al nostre pas amb ombres que costa esbargir, una a una, en la recerca del fil de llum.

Malgrat tot, no me'n penedeixo. Miro enrere i m'alegra veure'm animosa, rebel, radical i insolent en els inicis de la meva tasca acadèmica a la URV. Tossuda i insistent, fent veure que no hi sentia quan les ironies a la meva reivindicació eren insultants; per aquí m'entra, per aquí em surt. Però sense cedir fins aconseguir, vuit anys més tard, una assignatura d'història de les dones a l'edat mitjana. Tampoc m'he enfonsat quan, ara només fa un any, me la van tancar injustament. Sé perfectament que els guanys van i venen... entenc i comparteixo l'haver importat la idea de la onada per titular els moviments de dones: primera onada –sufragisme–, segona onada –anys setanta–, tercera onada... i, a nivell més petit, igualment la mar que va i ve, la que ens acosta i es tira enrere. Així són els difícils avenços, els ràpids retrocessos.

A vegades em pregunto si és realment aquest el món pel qual he lluitat sense descans. I em contesto que no, que no és aquest. No tinc la terrible imatge de ruïna i desolació que auguraven certament Benjamin i Klee, però sí que planeja dins meu la indignació, la decepció, la incertesa, el disgust.


2.

Si analitzem la història tradicional, la que ens han ensenyat, ens adonarem que les dones en queden al marge i que alhora s'estructura de manera que és impossible d'incloure-les-hi. Els períodes tradicionals reflecteixen les experiències dels homes: esdeveniments polítics, guerres, batalles, conquestes i derrotes; per tant, la història de la vida quotidiana, de les mentalitats, de la família o dels sentiments, no hi té cabuda. Els homes han estat dividits per classes, nacions o èpoques històriques; tanmateix, les dones han estat considerades tradicionalment davant de tot dones, com una categoria d'éssers diferent. Les diferències d'època històrica, classe i nacionalitat tenen importància per a les dones, però les semblances decretades pel sexe les superen: néixer dona és el primer factor que defineix l'experiència de les dones.

En els primers escrits de la cultura europea, és a dir, l'èpica grega d'Homer (escrita el s. VIII aC), les Dotze Tauletes de l'antiga Roma (c. 450 dC) i el Pentateuc dels hebreus (c. 1150 aC i c.250 aC; conegut avui dia com els cinc primers llibres de l'Antic Testament de la Bíblia), ja queda palesa la subordinació de les dones que formen part d'aquestes cultures guerreres. Cal tenir present que la premissa bàsica d'una cultura guerrera és que l'home és intrínsecament més valuós i important que la dona, cosa que va contribuir i va ajudar a la formació d'un sistema de subordinació femení. Les imatges i les creences romanes sobre les dones van ser transportades arreu de l'imperi romà. Els nous invasors, celtes i germànics, van aprendre l'escriptura dels romans i van registrar les seves pròpies lleis i la seva èpica, en les quals hi apareixien les dones. També van posar-se en contacte amb el Cristianisme, el qual, en un principi, els hi era favorable, a elles, però més tard va ser restrictiu amb la institucionalització de l'Església cristiana.

Al voltant dels segles XI i XII hi va haver un moviment purificador de l'Església, iniciat pel papa Gregori VII, que va afectar les dones de dues maneres: d'una banda, la imposició del celibat eclesiàstic (per justificar-lo es va considerar la dona la causa de tots els mals); i, d'una altra banda, la nova definició de matrimoni que, des de començaments del segle XII, serà un sagrament indissoluble i, en conseqüència, es convertirà en monogàmic i vitalici. Al segle XIII, les facultats de Teologia i els nous ordes mendicants (franciscans i dominicans) van elaborar l'ideal femení. El model per excel•lència era la verge Maria, contraposada a la figura d'Eva; i apareix una tercera dona, Maria Magdalena, la pecadora que té l'opció de redempció dedicant la seva vida al Senyor. La castedat es considerava la virtut per excel•lència i cap a ella s'encaminaren totes les altres normes que la dona virtuosa havia de seguir: modèstia en el gest, sobrietat en l'aparença externa, mesura en la paraula, limitació de les sortides, moderació en el menjar i el beure, etc. És a dir, havia de comportar-se de manera que no provoqués la sexualitat masculina.

A més a més, les dones havien de tenir dues virtuts més: laboriositat i silenci. La primera era essencial per vèncer l'oci, que d'una altra manera portaria la dona cap a mals pensaments. I la segona, el silenci, se l'imposava com a sacrifici del que es considerava natural en ella: parlar massa. Cal tenir present que el fet de negar-li la paraula suposava tancar-li l'entrada al món intel•lectual de les universitats i la possibilitat d'influir en la resta a través d'una institució com l'Església, que no l'autoritzava a dir missa ni a predicar. Els clergues van excloure la dona d'aquestes institucions perquè es necessitava una capacitat intel•lectual que, segons ells, només era posseïda per l'home. A més, la "impuresa menstrual" de les dones era una altra raó per excloure-les. No només les predicacions cristianes van situar la dona en una posició inferior, sinó que també hi contribuïren els costums que la supeditaven a l'autoritat del pare o del marit en els aspectes més importants o determinants de la vida. Malgrat tot això, la dona va tenir un paper important, tant en l'àmbit públic com el privat. En el primer per la seva intervenció destacada en moltes formes de l'activitat productiva; i en el segon, perquè qualsevol consideració que se'n fes, la conduïa cap aquest àmbit, cap a la família. Malgrat tot això, hi va haver dones que van fer sentir la seva veu, com Christine de Pisan (c.1365-1430), que va escriure La cité des dames, on assenyalava la desgràcia d'haver nascut dona i no es resignava a acceptar els tòpics sobre "l'estupidesa" de les dones elaborats pels homes.

Tanmateix, no és fins el segle XIX que comencen a sorgir les primeres lluites a favor dels drets de la dona. Van ser conduïdes per dones de classe mitjana que reivindicaven la igualtat davant la llei i la possibilitat d'accedir al vot. Als Estats Units les primeres reivindicacions feministes van sorgir a partir de la lluita per l'abolició de l'esclavitud, on van participar-hi nombroses dones. Aquestes dones van adonar-se que aquesta lluita no tenia sentit si paral•lelament no miraven pels seus propis drets. El 1848 es va celebrar a Nova York la primera convenció sobre els drets de la dona. Les resolucions resultants exigien igualtat en diversos camps: el matrimoni, els salaris, la propietat i la custòdia dels fills. Aquestes demandes no es van obtenir en gran part fins anys més tard. Quant als drets polítics, va ser l'estat de Wyoming el primer de concedir el vot a les dones (1869). A Europa, la lluita per aconseguir aquests drets no va començar fins els primers anys del segle XX.