Articles | Revista 2327/02/2006

Tots plegats necessitarem Déu i ajut

Benvolguts amics.

És la primera vegada que us dirigeixo quatre ratlles. Així que en primer lloc us vull felicitar, com a lector i subscriptor de Lo Pedrís per la feina que feu; realment és un autèntic plaer llegir-vos, ja sigui en paper o a l’altar major on es consagren les dèries actuals: http://www.lopedris.com .

El motiu principal que m’ha mogut a fer aquesta reflexió és la reforma que s’està fent de la carretera T-704, des del PK 0+000 al 7+800, autèntica joia de la república i de la que les generacions futures en parlaran, segur, a tort i a dret.

La gènesi pública de la magna obra s’inicia en els dies llunyans d’un 9 de novembre de 1999 quan el DOGC obre el període de la informació pública de l’estudi informatiu, junt amb el corresponent estudi d’impacte ambiental. Cal recordar que tot i que els esmentats estudis informatius i d’impacte ambiental van ser tramesos a l’Ajuntament de l’Aleixar, als efectes previstos per la informació pública, aquest Ajuntament no va trametre cap informe. Així doncs, d’acord amb l’article 15.2 de la Llei de carreteres, es va entendre que existia un pronunciament favorable de l’Ajuntament. Aquesta informació pública va ser aprovada definitivament per resolució del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques el 7 de novembre de l’any 2000. S’acabava de donar la primera passa amb els ulls embenats.

L’Arcàdia aleixarenca va viure el seu màxim esplendor durant l’estiu del 2005 quan s’inicia un moviment ciutadà que recull més de 1.000 signatures per evitar la destrossa de terres i arbres que la citada reforma preveia i que finalment s’ha acabat consumant. En la nostra societat, sovint confonem progrés amb una orgia de ciment, quitrà i cotxes. Per no parlar només de l’esmentada carretera, a La Selva del Camp tenim un clar exemple de com cimentar el barranc d’en Bartra va ser presentat com una cosa profitosa i moderna. Per sort la visió dels tribunals ha estat la contrària. Què deu moure un cervell a veure correcte un desgavell semblant?.

Segurament deveu recordar que a principis del segle XX el pintor Joaquim Mir va residir al nostre poble i va pintar molts indrets i persones que avui ja no existeixen. Si pogués venir d’aquí uns mesos només podria pintar carreteres i cotxes corrent com bojos amunt i avall sense saber ben bé per què. El dia de la Festa Major de Sant Blai, ens van presentar la lloable iniciativa de la Ruta Mir – Manent, de la que ja es poden veure els primers senyals externs. Si al contemplar l’ermita de Sant Blai des del plafó número 13 de la ruta (l’Aleixar. Escales de sortida del poble. L’ermita), procurem despertar la consciència, el primer que veurem és un mastodont faraònic de ciment en forma de nou pont sobre la Riera. Com a mínim fa molt de mal a la vista. S’acaba de donar la segona passa amb els ulls embenats, però amb algunes butxaques "entotxanades" ben obertes..

L’Apocalipsi ens espera just al darrera del fum que deixarà la última màquina de l’empresa que fa les obres, és a dir el primer dia que s’obri al trànsit el vial reformat. Mentre el “nostre” Ajuntament ens diu a finals de gener de 2006 (sempre oportuns i avançant-se als esdeveniments) que estan oberts a qualsevol suggeriment en mesures de seguretat per fer-lo arribar a la Direcció General de Carreteres. Mentrestant, el dia 9 de febrer ens comuniquen des del citat departament, que les mesures en aquesta travessera, per tal de disminuir la velocitat de la circulació i d’incrementar la seguretat viària, respecte al creuament dels vianants, seran implantar dos ressalts al paviment (del tipus de pas de vianants sobreelevat) amb una senyalització lluminosa prèvia i un reforçament de la senyalització de limitació de velocitat. Aquests dos passos es faran a la zona del consultori mèdic (i l’escola) i a prop d’un desenvolupament urbanístic que voreja els 200 habitatges. Vegeu plànol de febrer de 2004. És a dir, com que sembla que ningú ha previst treure la carretera del nou Carrer Major del poble, doncs tindrem festival cada dia. S’acaba de donar la tercera passa amb els ulls embenats, una greu paràlisi cerebral, i això si, amb uns bons taps a les orelles, més que res per poder dormir.

Ara els arbres ja no hi són i els trossos d’avellaners del voltant han quedat asclats. Molts de naltros hi tenim records molt especials: La calidesa d’uns llavis en el primer petó, pot ser no molt destre, la veritat sigui dita, o un cor que batega desbocat mentre les mans acaricien, per primer cop, els pits adolescents d’aquella xiqueta tan eixerida. Tot això, per fer només una pinzellada, passava sota l’esplèndid túnel que formaven les dues fileres de plàtans, i a finals dels anys 60 ja se’n van carregar una bona colla i ara els han acabat de rematar. Els sentiments de les persones per les coses de la terra no es poden tractar així; han trinxat els records de joventut de molta gent i l’encant singularíssim de l’entrada d’un poble. L’agricultura està mal ferida, només cal donar un tomb pel terme per veure-ho. La costa i parts del Pirineu són un autèntic femer. Si ens carreguem el paisatge dels pobles petits què hi quedarà ?.

Per acabar només ens resten un parell de coses pendents:

Primer: Treure la carretera del mig del poble. Al seu pas per l’Aleixar s’ha convertit en el nou Carrer Major, i els 200 nous habitatges previstos generaran uns quants centenars de cotxes afegits als actuals, que només agreujaran el problema que tindrem tant els aleixarencs, com els que hi transitaran cada dia.

Segon: Demanar amb insistència que el Misericordiós vetlli, en general, per tothom i que l’àngel de la guarda que tots portem al costat ens deslliuri, en particular, de qualssevol mal que podem prendre al travessar la dita T-704.

Col•lectiu aleixarenc Torre Regina

Anton Maria Salvat Llaurador