De cinema | Revista 3601/06/2009

Televisió fins en el cinema

Diuen que ens trobem davant d’una nova època daurada de les sèries de televisió (de la televisió nord-americana em refereixo, no us poseu les mans al cap). I per què? Doncs en la meva opinió la televisió s’ha convertit en el refugi del talent dels guionistes i això sorprèn i enganxa als espectadors.

Tot i que els pressupostos que mou un capítol de les sèries importants ve a ser el que costa una producció mitjaneta a Europa, l’enorme competència i la necessitat d’atreure a una audiència que molts cops paga per allò que veu fa que el risc i la innovació sigui un peatge que tota nova sèrie ha de pagar. S’ha guanyat tant de prestigi que fins i tot velles glòries del cinema van a petar a la petita pantalla que ja no es considera un cementiri d’elefants sinó un retir daurat i una nova oportunitat per l’estrellat.

Les sèries ens van arribant amb comptagotes, a vegades tard, altres cops maltractades per les televisions generalistes programades a hores inversemblants o canviant-les sense massa criteri impedint fidelitzar el seu públic potencial. Algunes, evidentment, no casen amb els gustos europeus i altres, com és lògic, tampoc tenen una bona qualitat ja que no aconsegueixen mantenir l’originalitat i interès dels capítols pilot i inicials. I d’aquesta manera la llei natural s’imposa i només les millors adaptades sobreviuen temporada rere temporada.

El cinema no ha pogut evitar fixar-se en la televisió com a font d’inspiració (bé, en aquest cas per suplir la seva pròpia manca d’imaginació i d’innovació en el cas dels grans estudis). Cal recuperar antics personatges coneguts per un públic nostàlgic que voldran veure de nou unes aventures que el prisma dels anys fan imaginar-se probablement amb força benevolència.

Vegem-ne tot seguit alguns exemples, agrupades per gèneres, i comentem breument els resultats.

Comencem amb una sèrie encara en antena i que va per la seva vintena temporada. Què no envelleixen els seus protagonistes? Doncs no. El truc? Són dibuixos animats: Els Simpson (2007) es van convertir en un llargmetratge i el resultat fou entretingut però, i vet aquí un problema recurrent en aquestes conversions de la petita a la gran pantalla, no és el mateix posar argument a trenta minuts que a hora i mitja. En canvi, una políticament incorrecta South Park (1999) resistia millor el metratge extra i per cert, que sigui d’animació no vol dir que sigui infantil, lliçó que va aprendre una mare mentre sortia cuita-corrents amb els fills de la sala on érem als compassos d’una cançó típica de la sèrie. Speed Racer (2008), feta carn i ós a partir dels dibuixos originals, no necessitava de cançons per fer-nos fugir del cinema.

Dues sèries de finals dels setanta van patir pitjor sort: Starky y Hutch (2004) i Els Àngels de Charlie, malauradament per partida doble (2000 i 2003). Es van satiritzar els personatges portant-los del thriller cap a una inaguantable comèdia, això sí, amb notables dosis d’acció. Wild, Wild, West Maverick (1994) i Wild Wild West (1999) resistien força millor aquesta combinació i són molt més digeribles.

Missió impossible (1996), al servei de Tom Cruise, també es va convertir en pel•lícula. Un original força bo que després es va veure degradat per dues continuacions tan espectaculars com vulgars i potser va influenciar més del que caldria a l’adaptació d’El Sant (1997). Miami Vice (2006) va saber ajustar-se millor als nous temps amb una adaptació sòbria i amb personalitat fins i tot massa allunyada de la sèrie. No fou tan lluïda SWAT (2003), versió actualitzada dels Homes de Harrelson. I segurament seria injust oblidar-nos d’El Fugitiu (1993), probablement la cinta que va potenciar, per bé o per mal, el revival d’antigues sèries gràcies a un thriller sòlid, premiat i acceptat pel públic.

Una breu passada per la comèdia. La bruixeta simpàtica de la sèrie Embruixada (2005) també va patir una ensucrada i discreta adaptació i no podia faltar el Super Agente 86 (2008) que se’ns dubte superarà la seva matusseria.

La ciència ficció també fa les seves aportacions. Star Trek ha tingut moltes adaptacions al cinema, la més recent aquest mateix any en una mena de refundació de la nissaga. Serenity (2005), sèrie de poc recorregut i força desconeguda per aquí, va protagonitzar una entretinguda cinta cosa que no pot dir Aeonflux, basada en una sèrie de la MTV i que només podia presumir de la presència i moviments de Charlize Theron. I què cal dir d’Expedient X (1998)? Qui entengui la història, si us plau, que me l’expliqui.

I l’espai se’ns acaba. Necessitaríem de més capítols per acabar d’explicar la història però ja sabeu que el temps en televisió és or. Fins la propera temporada.

Joan M. Rovira