Articles | Revista 701/03/2002

Suport a la Sílvia i a l’Oriol

Sóc una persona que viu al poble i, com no, sòcia del casal. Encara no havia escrit mai res per a la nostra revista <>, ara tinc ganes de fer-ho.

M’han explicat que a la Sílvia i a l’Oriol no els renovaran el contracte i que, si és així, hauran de marxar. Corren rumors que hi ha alguns socis que no els sembla bé tal i com ho porten. M’he quedat bastant sorpresa, perquè personalment he de dir que des que ells porten el Casal, hi estic molt a gust.

Recordo el primer dia que van obrir. Vam anar-hi a fer un cafè, encuriosits per veure qui eren aquelles persones noves que venien al poble. I quina agradable sorpresa que vaig tenir: ¡Música! Tenien un aparell que sonava molt i molt bé. Aquella novetat em va agradar des del primer moment. Era la primera vegada que entrava al casal i no hi havia la “tele” a tota merda, sinó que sonava música i de la bona. I a mi, la música sempre m’ha agradat molt i pel que he vist a ells també. A més, com que amb l’Oriol som de la mateixa quinta, resulta que ens agrada el mateix estil. L’ aparell va durar poc ¡Llàstima! Sort que de tant en tant, i quan no hi ha futbol, posen un canal de la “tele” i sempre pots escoltar música.

Desprès d’aquell dia hi he anat moltes altres vegades. No diré que sempre ha estat una bassa d’oli i que tot és perfecte, ja que com la resta de mortals, ells també tenen els seus defectes, els seus maldecaps i que alguns dies estan més inspirats que d’altres. Tot i així, sempre he tingut la sensació d’estar acompanyada de bona gent, amable i cordial. No és sols el fet d’anar a fer un cafè, una copa o el que sigui, sinó que amb ells m’he sentit ben acompanyada, i això per a mi és força important.

També vull parlar de la relació que aquestes persones tenen amb els nens. Jo tinc dos fills, i mai he estat tan tranquil·la com ara quan em diuen que se’n van al Casal. Sempre estan atents i cordials amb la canalla. Quan tenen set, els donen aigua, sense ni cridar ni remugar. Ben al contrari, sempre tenen una rialla, una pilota per jugar-hi, unes paraules “carinyoses” quan els veuen tristos o un grapat de “xuxes” per als més llaminers. I sempre, sense demanar mai res a canvi. Moltes vegades els veus amb nens penjats pels seus braços o asseguts a les seves faldes, rient o parlant amigablement amb ells. Notes sensibilitat i tendresa a l’hora de tractar-los i que sempre tenen la paraula encertada per a cada un d’ells, sense mirar ni de qui són ni d’allà on vénen. Els aprecien i estimen pel sol fet de ser tal i com són. De ben segur que si marxen , tots els nens del poble els trobaran a faltar.

No sé com s’acabarà aquesta història. Crec que les coses parlant i amb bona voluntat per part de tothom es podrien arreglar. Però, sent com sóc d’aquest poble, intueixo que no els renovaran el contracte i que malgrat tot hauran de marxar perquè n’entrin uns altres de nous. De totes formes, la meva família i jo els trobarem a faltar molt, perquè amb el temps que hem compartit, la Sílvia i l’Oriol s’han guanyat el nostre afecte i s’han fet els nostres amics i <> cafeters.

Brigit Garcia i família