Cartes a Lo Pedrís | Revista 2017/06/2005

Sobre els armats i les destrosses...

Hola a tots i totes:

Sóc l'Albert Badia, el capità dels armats d'enguany. Escric aquí perquè m'agradaria, vist el que va passar aquesta última Setmana Santa, aclarir algunes coses, demanar disculpes i poder expressar la meva opinió.

Aquest any em va tocar a mi fer de capità, perquè era el meu darrer any i l'últim de la meva generació, i he de dir que em vaig emportar un disgust i un gran sentiment de vergonya. Personalment, ja fa 4 o 5 anys que vaig començar, i durant aquest temps, n'he estat molt orgullós de dur el nom del nostre poble per tota Catalunya, de passar fred i aguantar pluja, calor, llagues. Tots hi hem passat, i ho recordem amb apreci, i ho tornaríem a fer, perquè és una tradició bonica i pròpia.

M'agradaria explicar com va anar tot per mi, si teniu paciència de llegir-ho. Em va tocar ser el capità d'una colla en la que la majoria eren nous i força joves. Crec que durant tot el dia, els armats es van comportar prou bé (fins i tot vam assajar la Missa de les 7 paraules), i potser això és el que em va fer confiar-me massa i no controlar-los després. Perquè durant la processó, capficat en mantenir la distància, el ritme, que els nous no es piquessin els peus, i mils coses, NO vaig veure el que feien els meus armats. I aquí és on vull demanar-vos disculpes, perquè no ho vaig veure fins que vam girar el carrer Major, que tot el poble em mirava malament (lògicament), que passava alguna cosa. Quan vaig veure la destrossa, em va caure l'ànima als peus, perquè és la cosa més bèstia que havia vist en anys. Durant tots els meus anys de processó potser s'havien trencat alguns pouets (i jo personalment ho evitava), però pocs.

No 60. L'ajuntament ens va convocar el dissabte passat, i ens va ensenyar la factura, cosa que m'alegro que fessin, perquè jo estic d'acord en què això s'ha d'acabar. 60 pouets són gairebé tots els del poble, i quan veus que són sobretot els de la banda dreta... Què va passar aquí? que es van animar entre ells per veure qui la feia més grossa.

Davant de tot això, entendreu que em fes vergonya assistir després al sopar del Casal, i que em fes ràbia que algun dels armats es dediqués a vanagloriar-se i a comptar-los amb orgull, o rient.

Doncs jo no he sabut fer més que això, explicar com va anar tot, i ara, que potser és tard per evitar-ho però no per escarmentar-ho, intentaré prendre una decisió el més proporcional i justa a l'hora d'aplicar aquesta multa als armats, perquè si s'és prou home i prou fort per destrossar, també s'ha de ser-ho per callar, admetre i pagar.

Bé, ara ja m'he explicat, i dono les gràcies al Pedrís virtual per permetre-m'ho. Espero que entengueu el paper que m'ha tocat i el que decidiré, i que perdoneu la meva part de culpa.

Albert Badia