Narrativa | Revista 401/06/2001

Sense bolets

(1r Concurs de Narració Breu Fungus Papyris)

El Pere de la cullera
se’n va anar a buscar bolets
i al mig de la carretera
li van caure els calçotets

M’han demanat que faci un escrit per commemorar el número 1000 del Butlletí de la Casa de Cultura, moltes gràcies. Espero no decebre-us si aquesta vegada deixo el to de xiscarrillo per compartir amb vosaltres una història que té relació amb la nostra, i que jo li dec a l’avi, de qui molts deien, i jo m’hi enfadava molt, que estava tocat del bolet. Ara els dono la raó.

A la mare li agradava molt anar a buscar bolets i sense dir res al pare, cada matí de tardor, sortia cap al bosc amb el seu fill. Des que em donava pit i em duia lligat a l’esquena i amb bolquers de tela, que vaig respirar l’olor del bosc quan és ple de bolets, i la mare sempre deia:

- No facis soroll, i si en trobes xiula, i recorda bé el lloc, si no fas malbé el sòl, d’aquí a uns quants dies n’hi tornarem a trobar.

Quan obrien les botigues ja tornàvem a casa amb el cistell ple de rovellons, brunets, mucoses, cama-secs o pebrassos.

Potser és per això que les olors del bosc m’han quedat per sempre més impregnades a la memòria, mai no he disfrutat tant com quan buscant bolets trobàvem un terra cruixent i ple de bonys. La mare deixava que fos jo qui descobrís quin bolet s’hi amagava, i la il·lusió que fossin rovellons; i si ho eren, era com trobar el tresor del bosc. La mare deia: com xalarà ton pare. I si era un bolet dolent, me’l feia recordar i l’aixafava amb teatral malícia.

Em vaig anar fent gran, i mai més vaig recordar que fos època d’anar a buscar bolets, tret que me’ls trobava de tant en tant a taula, en la residència de mala mort de la ciutat on jo estudiava. Volia esdevenir polític i canviar la realitat que m’envoltava, i ho vaig aconseguir. Em vaig passar la vida entre despatxos i congressos. Em vaig casar. Vam tenir la parelleta i no ens van faltar mai els diners.

En set mesos vaig perdre primer la mare i després el pare, que ens havíem endut buit com un envàs a viure amb nosaltres.

Vaig reaccionar tard, massa tard. Va ésser quan, per qüestions d’herència, vaig tornar a casa sol. Vaig trobar a faltar tant la mare i el pare, que em feia mal. I enyorava l’olor de la nostra casa, que s’havia tornat agra i humida, de tants dies sense el contacte de l’aire, com la meva vida.

Les olors del bosc s’han quedat per sempre més impregnades a la memòria, i com més gran em faig, amb més presència tornen. És tan trist no poder veure més els bonys plens de misteri i d’olors que es feien al terra del bosc, com pensar que no tornaré a veure la mare ni el pare. Però això és diferent, forma part de la vida, en canvi el que hem deixat entre tots que passés al bosc no té nom.

Aquesta és la història del meu avi, el padrí Josep. Josep Torre Armengol, Pep Brunet per a tots vosaltres. Ell se sentia responsable de la natura malmesa, aquí i pertot arreu, i va morir amb l’angúnia que no s’hi podia fer res.

M’agradaria dir-li, i això no és possible, que la lluita que ell va començar, aquella petita llavor, ha germinat entre nosaltres, que ara més units que mai, estem treballant perquè tot torni a ser com abans. Està resultant molt difícil, no aconseguim sinó jardins, on tot és mesurat i controlat i tan fràgil que no ens hi podem acostar.

Tinguem confiança i molta paciència, això s’ho val. Potser els nostres néts ho podran disfrutar.

Gràcies per permetre’m compartir amb tots vosaltres aquest petit homenatge.

Ton Brunet, nét de Pep Brunet
Butlletí de tardor de la Casa de Cultura
Vilaplana 2061

Mei Salvat

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

23/01/2024Història, Masos, Portada

Sense bolets

Nou usuari

Usuari registrat