Records | Revista 4202/12/2010

Rèquiem per l'Agustí de Cal Mallol, el millor amic del meu pare

En el dia del seu adéu, a Vilaplana, el poble on va néixer, viure i morir l’Agustí de cal Mallol, el millor amic del meu pare, tot semblava estar en perfecta i melangiosa harmonia. Es percebia una barreja de sensacions i sentiments de tristesa, dol i respecte per la seva pèrdua .

La llum del cel, des de bon matí, s’havia anat apagant i havia anat adquirint, cada cop més, un desangelat color gris cendra. El fred i una humitat desagradable, que es calava fins al moll dels ossos, també feien acte de presència mostrant el seu enuig lúgubre. El repic de campanes, que tantes i tantes vegades l’havien despertat, li cantaven un sentit rèquiem per acomiadar-lo amb tots els honors. Les senyeres de Vilaplana i Catalunya, que ell tan estimava, li mostraven eterna reverència abaixant-ne els seus estendards abatuts i arrugant els colors de la seva pell. L’Ajuntament, pel qual tant havia treballat, estava afligit i no podia ni articular paraula ja que perdia un dels seus fills més estimats.

I, és clar, la seva casa on va néixer, els carrers per on caminava, les escales de l’església on reia i intercanviava confidències amb els seus amics, el vell i desmanegat acordió del seu pare, l’escola on va aprendre de números i de lletres, els portals i pedrissos on s’estimaven amb la seva futura esposa, els trossos que havia conreat, el camp de futbol del bosc de l’Olla, on havia jugat als anys 50 com un dels laterals drets més contundents i valents de la U.E. Vilaplana, la taula de joc del vell cafè de Cal Rito, la premsa de l’oli de la Cooperativa, el Casal des d’on contemplava i animava el seu estimat Barça... i tot, absolutament tot i tothom, a Vilaplana, el seu poble li mostrava la seva particular forma de dir-li adéu. I així ho feien perquè havia estat un home senzill i generós, un bon amic dels seus amics, un esforçat pagès, un destacat sindicalista de la Unió de Pagesos. Fou també una mica presumit, perquè no dir-ho i un alcalde notable que havia demostrat, amb bona voluntat i constant treball vers la seva comunitat, que sempre tingué una profunda estimació pel seu poble.

I segurament per tot això que he intentat transmetre, a través d’aquest particular rèquiem, o, per d’altres sensacions que cadascú viu i sent a la seva manera, qualsevol persona que s’acostava a acomiadar-lo sota els porxos de l’Ajuntament; dins l’església, o que volia acompanyar-lo en el seu darrer passeig fins al mirador del Serret de Cal Pip... ja fossin familiars, amics, companys de feina, de partit polític, de sindicat, amics del futbol, autoritats locals, coneguts ... podia palesar, per poc que s'hi fixés, aquella barreja de sensacions i sentiments de tristesa, dol i respecte per retre l’últim adéu a l’Agustí de Cal Mallol, el millor amic del meu pare.

A Vilaplana, novembre de 2010

El fill del Pitxi

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

23/01/2024Història, Masos, Portada

Rèquiem per l'Agustí de Cal Mallol, el millor amic del meu pare

Nou usuari

Usuari registrat