Articles | Revista 515/06/2005

Reflexions sobre la vida i la mort

A finals del passat mes de juny vaig llegir un article al diari on hi deia el segúent:

"Si en una novela el último capítulo es el más importante, de fa misma manera, después de haber ido escribiendo capítulos a lo largo de tu vida, i vas a escribir en borrador el último capítulo?, ¿por qué solemos escribirlo de modo tan nefasto?, ¿no debería ser el más importante, no deberíamos escribirlo bien?" {La Vanguardia, 22/06/2.001)

Eren les paraules del Dr. Roca, un dels membres fundadors de la pionera Unitat de Cures Pal•liatives de I'hospital de la Santa Creu de Vic.

En aquella entrevista ell expressava, en forma de metàfora, el transcurs i el sentit final de la vida de cadascun de nosaltres.

Em vaig aturar i vaig pensar que era la millor manera de definir la tasca que estic duent a terme en una Unitat de Cures Pal•liatives, on I'objectiu principal és oferir a tots els malalts una vida digna, tot ajudant-los a viure el que els quedi de vida amb qualitat i esperança, sense deixar de banda les famílies que formen part també de I'engranatge d'aquest darrer trajecte. M'agradaria parlar-vos d'allò que ens resulta més dificultós davant la relació entre el pacient i la família. Es tracta d'identificar quin nivell de comunicació existeix entre un i altre, on el fet d'escoltar qui tenim al nostre costat es converteix en una pega clau. Vivim en una societat proteccionista on la influencia llatino-mediterrània procura el màxim benestar del proiïme a costa d'evitar de dir la veritat, per no ofendre o fer mal. Vet aqui quan sentim a dir:

- Si us plau, no II digui la veritat perquè, si no, s'ensorrarà.

Benauradament, no sempre es així, pero val a dir que res és més important que la vida d'un mateix per decidir en plena consciència i serenor que vol i que no vol sentir o saber de la seva malaltia o de què li passarà, davant la confiança que restarem al seu costat i que I'acompanyarem en aquest camí, tot informant-lo, si ho desitja, a cada pas. Parlar de la mort i del dolor no és una cosa fàcil. El trencament i I'abisme que suposa la pèrdua d'una persona esti mada no es pot omplir amb paraules. Quan algu mor no sabem que fer ni que dir (senzillament "no sabem") i sovint aquell moment ens incomoda. I és que la mort es viu més en I'ambit dels sentiments que no pas en el del coneixement i la raó.

Des de petits ens ensenyen a obviar la mort, a tenir-la arraconada i lluny de nosaltres. De fet, d'aquest darrer acte inevitable i real de la nostra vida no volem saber-ne res. L'home contemporani, d'un món occidental i ric com el nostre, no està preparat per visionar el dolor i la mort perquè li recorda la seva fragilitat i les seves limitacions. Així que, si fossim capaços de comprendre el sentit de l'home des de I'experiència i integréssim plènament la mort com a fet d'una etapa, un moment, una passa de la nostra existència, aprendriem a valorar més les senzilleses del dia a dia i a estimar plenament la vida.

Sovint m'adono de la importància que tindria el fet que ens haguessin ensenyat de petits a veure la mort amb naturalitat i que ens expliquessin que tots morim perquè naixem. Potser llavors, moltes persones podrien respondre amb la mateixa serenor a I'ultima pregunta de I'entrevista al Dr. Roca:

P.- "¿Teme usted a la muerte?"
R.- "Me atrae la vida hasta su último segundo."

I jo us dic, que val la pena pensar-hi.

Alba Closa Pérez.