Opinió - Recerca - Articles - Casos i coses | Revista 79

Reflexions sobre el nostre patrimoni històrico-arquitectònic

Voldria començar pel cas més recent, del qual voldria expressar el meu més profund malestar, descontent i desacord, pel resultat final de les obres d’adequació del Pont Vell a l’ús dels vianants. No pel fet de tornar-li l’ús per a la circulació de persones per damunt seu, sinó pel propi resultat arquitectònic final: per mi un nyap!

Per bé que el que s’ha fet no és pròpiament una restauració (i per tant relativament poc s’ha tocat, per sort, el que queda del monument en sí), sí que la rehabilitació arquitectònica per a l’ús, s’ha fet sense seguir cap dels preceptes de conservació del patrimoni històric, ni de la decència estètica que se li ha de concedir a qualsevol actuació a dit patrimoni.

Si bé és estesa i actual l’escola o tendència de conservació del patrimoni que advoca per diferenciar la part original de la nova o reconstruïda mitjançant un canvi en els materials usats, en les textures o en l’especejament dels seus components (com en el cas que ens ocupa), aquesta diferenciació sempre ha de respectar l’estètica original i la lectura ordenada i coherent del patrimoni afectat, procurant que la visió del mateix doni sempre la prioritat a les parts originals, i que les parts noves no desfigurin el conjunt i no en restin com a protagonistes, sinó que ajudin a la seva rehabilitació arquitectònica i a llegir i entendre correctament dit patrimoni.

Al meu entendre res d’això és el que ha passat en aquesta desafortunada actuació, en la que la vista se’ns en va cap als blocs ciclopis, mal col·locats, sense cap lligam estètic ni genètic amb l’original, i que a més no en conserven l’estructura original i no en permeten la seva correcta lectura.

Senzillament, dóna la sensació de manca total de projecte, d’improvisació i de corre-cuita. O s’ha volgut fer molt amb poc, amb un resultat llastimós.
És cert que l’entorn del Pont Vell ja no afavoreix gaire el conjunt, doncs la proximitat de la depuradora, el seu sobreeixidor i les seves encisadores olors, més aviat ens fan passar-hi de llarg, però això no significa que no li haguem de donar la dignitat que es mereix.

Tot plegat no fa res més que posar damunt la taula l’eterna qüestió: què en volem fer del nostre patrimoni arquitectònic?. Des de les cases i masos, als marges i les fonts, des de les basses i recs fins als camins empedrats, etc.

Amb el que la majoria coincideix, és en el fet que una població amb el seu patrimoni ben conservat, protegit, restaurat i rehabilitat, no sols té un valor estètic, històric i cultural molt més elevat, sinó que les conseqüències econòmiques, demogràfiques i de qualitat de vida, es veuen afavorides.

Per tant, al meu entendre, hem de posar-nos les piles i començar a conservar i restaurar tots aquest béns arquitectònics heretats, per poder-los posar en valor.
Amb els quinze anys que porto al poble, he vist perdre patrimoni arquitectònic d’una manera irreparable; des d’alguna façana o edificació modernista, destrucció de marges de pedra, la lenta i inexorable pèrdua de masos per esfondrament, la degradació de masos, de camins empedrats, o la pèrdua de les llambordes dels carrers. Tal i com diu el poeta, “qui perd els orígens, perd la identitat”.

Ja sé que algunes qüestions poden generar polèmica, però sense polèmica no hi ha avenç. Cal una acció decidida per part de les administracions competents, per garantir la pervivència, el coneixement i la difusió del patrimoni, i una acció decidida per part de propietaris i usuaris per conservar-lo i posar-lo en valor.
És evident també que tot són paraules buides si no hi ha inversions al darrera, i que aquestes brillen per la seva absència, però per això, quan hi siguin, cal tenir les idees i els objectius molt clars i estudiats. Hi sortirem tots guanyant segur, i el nostre patrimoni ens ho agrairà.