La nostra gent - Entrevistes | Revista 72

Qüestionari 72: Tània Verge

QÜESTIONARI LO PEDRÍS 72
 
1- Com creus que afectarà als nostres presos polítics i exiliats la política del nou govern socialista de l’Estat Espanyol?
 
2- Com penses que s’hauria de donar més visibilitat, credibilitat i redit polític fora de Catalunya a la constant repressió democràtica, la pèrdua de llibertat d’expressió i la vulneració de drets humans fonamentals  amb que estan actuant impunement les forces governamentals de l'Estat?
 
3- Quines fórmules proposes per eixamplar les bases solidàries que ja tenim, més enllà dels que ja estan convençuts, i que podrien veure la situació política actual com quelcom injust que s’ha de canviar?
 

TÀNIA VERGE
 
1 - Crec que en línies generals no podem esperar gaires canvis i més amb la línia punitiva d’alguns dels nomenaments d’alguns dels ministres, com els d'interior, defensa o justícia. Els tres són persones que el senyal què estan emetent no és cap a Catalunya, sinó que és cap a l’electorat de frontera que té el PSOE, amb Cs i el Partit Popular. Són línia dura. No cal comentar el nomenament del jutge Grande Marlaska, un jutge que no ha investigat ni tant sols les tortures i els càstigs, tot i que el Tribunal Europeu de Drets Humans li ha recriminat que no hagués actuat davant d’aquestes denúncies.  Una fiscal que ha estat vint-i-cinc anys a l’Audiència Nacional i que ha il·legalitzat partits polítics al País Basc, la Ministra de Defensa, la seva posició és claríssima.  Per tant jo crec, potser, que un element que pot canviar és l’acostament dels presos però, com diuen els familiars dels presos, això és una qüestió de drets bàsics de les persones preses, no és un element graciós de cap govern, en tot cas és superar una anomalia, un element molt anòmal dins el sistema judicial espanyol, què és que persones sense judici, no puguin estar ni tant sols a prop de casa. Però a nivell d’alliberament de presos no ho crec, perquè sempre tenen una excusa. L'Estat Espanyol, en aquest cas el Govern, sempre pot dir que la Fiscalia no pot fer res, que això està en mans dels jutges. Que un cop s’han judicialitzat, fins i tot si la Fiscalia retirés la querella inicial, és el Jutge d’Instrucció qui examinarà el cas. Jo no n’esperaria absolutament res amb una justícia que no ha fet cap mena de transició i que els jutges, als quals han anat a parar tots aquests casos, tenen un passat, tenen unes posicions polítiques conservadores i molt contràries al posicionament de Catalunya. Per tant, no m’esperaria cap canvi.
 
2 - Crec que a nivell internacional s’ha treballat molt i molt bé. Hi una part que fins i tot ens l'ha regalat l’Estat Espanyol. Per mi va ser molt sorprenent veure que emetien Euroordres a quatre països, quan l’Estat Espanyol no tenia cap mena de garantia, més enllà de potser comptar que en el cas alemany, pel fet de governar un partit amb qui comparteix el Grup Parlamentari Europeu, podria ser proper a les seves tesis, però era clar que Suïssa té una posició molt proteccionista i que  hi havia una trajectòria prèvia de no extradir ningú per motius polítics. El mateix en el cas de Bèlgica, on hi havia antecedents, i en el cas d’Escòcia, una nació integrada en un estat que va permetre fer un referèndum sense cap mena de violència. S’obrien en quatre fronts. Destacar el treball que han fet  també el conjunt d’advocats i advocades amb la comissió  de Drets Humans de Nacions Unides i el que anirà passant al Tribunal de Drets Humans, aquí s’ha fet  molt bona tasca de difusió. El nivell d’internacionalització no és el que tenim més fluix, aquí estic d’acord  amb el que planteja la Bea Talegón,  una dimensió interna i una externa, però pensant en l’Estat, no només pensant entre nosaltres perquè aquí ja estem convençudes. Necessitem eixamplar  i no necessàriament per convèncer pel sí a la Independència, sinó per deslegitimar la violència que s’aplica, la repressió de drets que se’ns aplica a una part de la població i que eventualment sigui gent que vulgui viure en una  república i puguin participar en aquest procés constituent. Després a nivells extern, però en l’àmbit territorial de l’Estat Espanyol, buscar també aliances perquè a l’Estat  li ha sortit molt gratuita tota aquesta repressió, ja que l'opinió pública en general ha estat adormida. Evidentment hi ha hagut molta manipulació als mitjans, per la informació que els hi arriba, però necessitem establir aliances i quantes més millor amb el conjunt de pobles de l’Estat per a que l’escarni públic no li surti tant gratuït.
 
D’aquesta campanya, “Les dones no obliden”, en vols dir alguna cosa?
 
Aquesta és una campanya coordinada des de la sectorial de dones d’ANC, però en la qual hi participen les grans entitats, des d'ÒMNIUM, SÚMATE, tots els partits polítics sobiranistes i algunes entitats feministes que el que vol posar sobre la taula és la manca de visibilitat que tenen les dones represaliades, exiliades i/o empresonades en comparació amb la que tenen els homes què per tant és una acció de memòria activa, que a més a més enllaça amb la memòria passada. Ja hem viscut una sensació semblant amb les persones que van ser detingudes per formar part de l’Assemblea de Catalunya.
Coneixem el cas de la Model, en Xirinacs, com a gran difusor, amb aquella plantada davant amb el “No em mouré fins que surtin”. I les dones que estaven tancades a les Corts i la Trinitat...?  També la denúncia de les pitjors condicions de les presons de dones, que no deixa de ser una nova violència masclista, que s’ha fet contra les dones. El temps que tenen per a poder parlar amb els familiars, el temps que tenen per les trucades telefòniques o les activitats i les mateixes condicions, que no son condicions decents.  Per tant, és prendre consciència i, al mateix temps, fer aquest exercici de memòria serveix per dues finalitats.  D'una banda per fer la història de les dones que han sofert la repressió en el passat i, al mateix temps, ara sembla que s’ha convertit en una causa molt gran, i és normal que hagi sigut així, pel fet de  tenir presos polítics en ple segle XXI. Però l’Estat Espanyol no ha deixat de tenir mai presos polítics. També ha tingut presos polítics catalans per defensar la causa sobiranista o per la independència. Fem tot aquest exercici de memòria, pel que va passar amb els Jocs Olímpics del ’92, i també va passar als anys vuitanta, o sigui que reprenem aquest fil per socialitzar també i a més, per buscar punts comuns per poder-ne aprendre.

La Redacció



+ Publicar el meu comentari