Activitats | Revista 3025/11/2007

Pregó de la Festa Major de Vilaplana

11 D’OCTUBRE DE 2007.

Il·lustríssim Senyor Alcalde, Srs. Regidors, Srs. Membres de les Juntes Directives de les diverses entitats de la Vila, Sres. i Srs. convilatans, amigues i amics, molt bona nit a tothom; benvinguts i benvingudes a aquest acte que dóna el tret de sortida oficial a la nostra Festa Major d’octubre.

És per a mi un honor i ensems una gran satisfacció haver estat designat per efectuar el PREGÓ de la nostra Festa Grossa, en aquesta vesprada tan assossegada de principis de tardor.

Abans de començar ,però, la tasca que per avui tinc encomanada de fer-vos avinents els actes de Festa Major, permeteu-me que, per una banda, us faci partícips d’alguns dels meus records i, per l’altra, m’explani un punt en certes consideracions sobre la vila de Vilaplana de les quals em fa l’efecte que la majoria de vosaltres participareu; i ho dic perquè em sembla que no m’allunyo gaire del vostre pensament si afirmo que la nostra vila és un poble privilegiat, malgrat algunes petites mancances.

Considero que és un poble privilegiat per la seva situació geogràfica, encertada en longitud ( 1 grau, est)i latitud (41 graus, nord), que ens ubica en una zona temperada no massa rigorosa als hiverns i , gràcies a la marinada, tampoc sufocadora als estius; insisteixo en què és una vila privilegiada pel fet que el gran mantell que representen les muntanyes de la Mussara amb les seves cingleres blanca i roja i als seus peus la magnífica boscúria, muntanyes cantades pel nostre poeta Jaume Mariné quan diu en els seus versos “ Oh, cinglera flamejant; cingle blanc i cingle roig, sobre la verda catifa d’esperances i records”, aquestes muntanyes, sembla talment que vulguin protegir-nos dels mals que ens puguin arribar.

El seu mantell ens embolcalla, però no ens tanca, i aquest n’és el seu darrer privilegi perquè, en el seu extrem meridional, s’obre a la plana del Baix Camp i això ha permès al poble de viure i evolucionar, del bracet dels veïns més propers des del començament del seu temps, i d’uns anys ençà, mercès als avenços, a la tecnologia i a les comunicacions, participant del desenvolupament global del nostre país i caminant amb passos ferms cap a allò que anomenem Societat del Benestar.

En aquest caminar amb passos ferms de què faig esment, són del meu record un reguitzell de fites que no voldria passar per alt, malgrat la seva quotidianitat ens les hagi fet tan ordinàries que gairebé ja no hi parem esment:

L’any 1921, el corrent elèctric va arribar a les cases i carrers del poble; i d’aquells anys fou també la millora en les comunicacions amb Reus que, fetes fins al moment pel camí veïnal, amb les tartanes de la Senyora Misericòrdia, van donar pas a la carretera de la Diputació que ens permeté aleshores el “luxe” d’un primer “cotxe de línia”; aquells Renault, Hispano-Suïssa, Elizalde o l’Stewart, el cotxe nou que en dèiem, que foren requisats durant la Guerra Civil. En aquesta època també, es bastí la serpentejant carretera que comunica la plana amb la muntanya de la Mussara i els pobles que acull; aquesta mateixa carretera que força renovada ha estat escenari, i esperem que així continuï, d’esdeveniments esportius com ara el recent Ralli Costa Daurada que, al meu parer, ajuden a promocionar i donar a conèixer la nostra Vila. Han hagut de passar més de 50 anys perquè aquesta xarxa de carreteres de què us parlo s’hagi completat i ara ja podem arribar amb comoditat a les viles properes d’Alforja i La Selva del Camp, amb les dues flamants i noves vies que ens hi porten.

La meva memòria, i ben segur la de molts de vosaltres, serva record també de l’arribada del telèfon l’any 54, del clavegueram al 59, o de l’aigua corrent, al 62. Que lluny ho trobem ara, que, a poc a poc però amb decisió, veiem renovar-se els carrers del poble i les seves infraestructures i amb elles aparèixer a les cases els comptadors de la nova canalització de gas propà!

Dels anys 60 és també l’edifici de la Cooperativa en la seva actual i tan encertada ubicació, tot i que recordo les controvèrsies que en el seu moment va provocar decidir-la, així com la rehabilitació i condicionament de l’edifici que ja tenia a l’actual carrer de Sant Sebastià per reconvertir-la en seu social de la cooperativa i, alhora, oficina de la Caixa Rural.

En el lleure també podríem fer memòria; però no ens cal anar gaire lluny per recordar que l’any 1981 es va començar a construir el Casal del poble. Les aportacions voluntàries i l’esforç i l’entusiasme col·lectius van ajudar a bastir les piscines i l’esplèndid edifici que tots coneixem i que, conjuntament amb la Pista poliesportiva adjacent i la Casa de Cultura que hi ha a l’edifici annex, amb els seus espais per a la Llar de Jubilats, la petita Biblioteca, i, darrerament, el local per als Joves, ens han portat a arraconar en el fons del bagul de la nostra memòria aquelles basses del terme que van veure com apreníem a nedar o com espiàvem les noies que es remullaven a la bassa del costat o els continuats partits de futbol al Bosc de l’Olla o, si esgarrapo encara més al fons, aquelles imitacions dels combats de boxa que alguna festa major ens havia portat i que acabaven sempre amb tot de nassos ensangonats.

Des del punt de vista històric, Vilaplana té també un passat remarcable, i no només perquè va servir de refugi al General Joan Prim Prats, que va amagar-se dins d’una bóta del celler de Cal Jaumet del Cafè, l’actual edifici de la Caixa Rural, sinó perquè ha estat bressol, i continua essent-ho, d’un reguitzell de personalitats, d’entre les quals no voldria deixar d’anomenar:

El poeta OLEGUER HUGUET, el qual, entre moltes obres poètiques escrigué la lletra dels “Goigs de la Nativitat de la Mare de Déu” que foren musicats pel també vilaplanenc compositor SEBASTIÀ TOST, i que es cantaran demà a la solemne Missa Major; l’insigne lingüista SEBASTIÀ MARINÉ, el poeta JOSEP CORNUDELLA, “Poncellet”, mort a l’exili i a qui retrem homenatge el proper diumenge tot recordant-ne la seva obra; el pedagog il·lustre, Sr. OCTAVI MESTRE, el pintor vilaplanenc JOSEP FERRÉ REVASCALL, l’articulista JAUME MARINÉ, l’escultor SALVADOR JUANPERE... i tantes d’altres personalitats anònimes que, tot i ser desconegudes, han fet del nostre poble allò que és ara.

Convindria anar deixant de banda la memòria i centrar la meva dissertació en allò pel que se m’havia convocat: el pregó d’aquesta Festa Major de 2007.

Fer un pregó significa pregonar o anunciar, donar notícia o fer saber, l’arribada d’algun esdeveniment, en aquest cas la nostra Festa, el pregó, o crida, és el text d’allò que s’anuncia i la persona que fa el pregó l’anomenem pregoner o nunci.
Enrere han quedat pregoners com en Rafel Huguet, el Josepet Olla o el Pep Cinto que de carrer en carrer ens feien avinents les noves que més interessaven, cridant-nos l’atenció amb el so tan característic de la seva trompeta. Actualment, els pregons ens arriben, precedits dels compassos d’alguna de les nostres gairebé oblidades Sardanes, mitjançant aparells de megafonia estratègicament situats que alleugen la tasca d’agutzil al Pere Ramon, en gran manera.

La megafonia l’alleuja a ell i els mitjans de comunicació escrita a vosaltres perquè us estalviareu de sentir de cap a peus tota la informació que el programa de la Festa Major ja us han dut fins a casa ; a mi també me l’alleujarà, perquè em permetrà de garbellar aquesta informació i destriar-ne únicament aquella en què, per un motiu o per un altre, m’agradaria fer més èmfasi.

Tres són doncs, sota el meu parer, els puntals d’aquesta Festa:

En primer lloc, i perquè reflecteix el món de l’espiritualitat, la MISSA SOLEMNE DE FESTA MAJOR, cantada per la coral “Amics de la Cançó”, al migdia de demà.

En segon lloc, i per que representa la implicació del jovent del poble en la vida social de tota la col·lectivitat, el CONCERT JOVE, amb la coneguda cantant Beth, Skatakrac i Calima, la nit del dia 13.

Finalment, la INAUGURACIÓ de l’ampliació de l’ ESCOLA CEIP CINGLE ROIG, diumenge 14, en sortir de missa; i aquest darrer acte el voldria posar a la vostra consideració per tot allò que representa d’implicació del poble en el futur; perquè... ¿què és la nostra mainada sinó el futur? ¿Què garanteix més que cap altra cosa que caminem cap al futur encertadament sinó aconseguir per als nostres nens i nenes la formació i l’educació més adient en el marc del propi poble fins que això sigui possible?

Una escola moderna, ben dotada en material de tota mena i adequada a les noves tecnologies, amb uns mestres preparats i especialitzats que garanteixen la millor formació per als seus alumnes; una escola que, valent-me de la gosadia que em dóna l’edat i de la curiositat que desperta en el mestre que sóc tot allò que envolta el que encara considero la meva professió, em vaig atrevir a visitar no fa gaires dies.

Que lluny és aquesta escola que amablement em mostrà la seva directora, la Sra. Conxi Espinosa, d’aquelles sales poc il·luminades a les quals de petits, nois i noies en edificis separats, coincidíem en accedir per unes escales dretes i estretes, sense altre espai que l’estança que ocupàvem i un minso sota escala on s’arraconava tot el material escolar de què la classe disposava: uns quants mapes murals que el mestre penjava de tant en tant davant d’una de les dues pissarres i que completava la informació que extrèiem de la nostra Enciclopèdia Dalmau Carles; aquella enciclopèdia que, amb una llibreta, esborrada cent vegades, un llapis que, a voltes, de tan petit ens queia de les mans i una goma, si la teníem, constituïen tot el nostre material escolar.

Que lluny el pati d’aquesta escola, del petit terrat al qual les noies podien accedir al darrere del segon pis de ca la Pepita Júlia, o de l’improvisat camp de futbol en què transformàvem la placeta de les Creus, al migdia, en sortir d’estudi, quan fèiem rodar una pilota feta de draps vells relligats amb quatre cordills i que ens permetia somiar a ser algun dels futbolistes bons de l’època!

Aquesta escola, la remodelació i ampliació de la qual inaugurarem, diumenge, després de missa, representa la culminació d’aquell projecte de futur que ja fa uns quants anys tenien en ment els pares i mares del poble i els nostres representants polítics. Aquell projecte de futur ja és una realitat completa i cal que ens en congratulem; ara bé de projectes de futur sempre cal tenir-ne a la butxaca, ja que donen vida i esperonen la comunitat per a millorar i avançar!

M’agradaria acabar aquest pregó deixant-ne en l’aire uns quants de projectes, alguns dels quals segur que ja caminen, encara que sigui de tentines, cap a la seva consecució, i d’altres estan instal·lats a la ment de molts de vosaltres que hi posareu de la vostra part tota l’ energia, la il·lusió, el desig i la bona voluntat per fer que esdevinguin realitats de les quals puguem sentir-nos tan orgullosos com d’aquesta escola.

Projectes com ara la construcció de més nous habitatges a preus regulats que ofereixin al jovent de Vilaplana l’opció de continuar vivint al poble, o la construcció d’un nou accés a la vila mitjançant un pont que permeti al Barri de Dalt una connexió directa amb la carretera de la Mussara, o l’ampliació i pavimentació dels camins veïnals, si parlem d’urbanisme i d’infraestructures; projecte de construcció d’un centre de dia per a la Gent Gran i desenvolupament de totes les actuacions que permeti la nova llei de dependència i de Serveis Socials, que correspondrien a l’àmbit d’allò que tots coincidim en anomenar Benestar Social; o d’altres com ara el projecte de funcionament d’una Biblioteca Municipal lligada a la xarxa de biblioteques de la Diputació, o la recuperació del futbol al camp del Bosc de l’Olla, o la recuperació de les Festes de Barris, si ens fixem en l’espai de lleure i oci del poble; I per acabar, i sense saber ben bé a quin àmbit assignar-lo, el projecte de reconstrucció de l’església de San Salvador de la Mussara per tal que esdevingui allò que no hem tingut mai: l’ermita del nostre poble.

Ja veieu com d’idees n’hi ha moltes i diverses i podran ser aquestes o unes altres -aquelles que decidim entre tots- les que faran avançar Vilaplana; aquelles que ens permetran continuar sent una vila privilegiada com us deia al començament; aquesta vila tan nostra en què tenim gairebé tot el que ens cal per a viure pacíficament, feliç i en harmonia; una vila que, com diu el nostre poeta Salvador Juanpere “ és la nineta del meu ull”.

Que tinguem tots una molt bona Festa Major, i cridem ben fort:
Visca Vilaplana i Visca Catalunya!