Opinió - Articles | Revista 64

Petits plaers de la vida

Quan he baixat del “bus” a la Plaça de Catalunya, a tres quarts de set del mati, em quedaven més de dues hores per entrar a treballar, i poc podia esperar les meravelloses experiències de que gaudiria de bon mati.

Ara, falta menys d'un quart d'hora per posar-me a la feina, davant d'un gloriós entrepà de botifarra, blanca, culana, “pamtomaca” batejat amb un generós raig d'oli verge, acompanyat d'un gotet de priorat, tinc la necessitat d'escriure aquesta aventura matinera. “Solo le pido a Dios que el futuro no me sea indiferente...” demanen amb les seves veus Antonio Flores i l'Ana Belen, des de una radio propera mentre clavo la dent al pa acabat de fer.

Portal de l'Àngel avall. Salutació al Col·legi d'Arquitectes. Cinc minuts assegut en un banc davant de la Catedral, gaudint de la projecció cap el cel de les agulles gòtiques, sense grups d'orientals fent fotos, sense sorolls, només el “rum-rum” llunyà dels autobusos, baixant i pujant per la Via Laietana.

Després “Portaferrisa” per mi sol. El carrer Petritxol amb flaires de xocolata acabat de fer. La plaça de Pi i un petit disgust, can Josep ja no és can Josep. Res d'aquell menú casolà de trenta “peles”. Ara és una llesqueria amb pa industrial, “pamtomaca” a pinzell i embotits de molt dubtosa qualitat.

Per fi les Rambles, quasi les vuit, una mica avall, després una mica amunt fins arribar a la gran temptació. No he pogut evitar-la i he caigut de cap a la Boqueria.

Envoltat de fruites i verdures, peixos, carns, bolets, embotits, formatges... m'ha vingut al pensament el Ramon Cabau i el seu últim viatge, els seus bigotis i el seu amor pel “Temple”. També m'han acompanyat el Biscuter i el Pepe Carvallo, he recordat aquelles primeres lliçons de cuina, apreses per boca d'en Pepe als llibres d'en Vázquez Montalban...”Casi todas las buenas albóndigas están achatadas por los polos, como la tierra. Tiene que ser exacta la proporción de carne y miga de pan. Si la albóndiga tiene demasiada carne, semeja un oscuro tumor de bestia y si el pan es excesivo, uno tiene la sensación de que mastica algo previamente masticado.”

Finalment, he llençat la casa per la finestra. No m'he pogut estar i acostant-me a una meravellosa parada de bolets he demanat: “Posi’m un grapadet de múrgoles. Seixanta euros del millor bolet per perfumar un estofat. Amb la meva minúscula bosseta d’aproximadament vint-i-cinc grams he creuat les Rambles i enfilant el carrer de Santa Anna he començat a cantar baixet, baixet...”Libre, como el sol cuando amanece yo soy libre...”

Que bé m’ho he passat!!!
Que a gust m'he sentit!!!
Com es pot treure tant de suc a una senzilla passejada!!!

Leo de Castro. Vilallonga del camp

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat