Ampa escola | Revista 2105/09/2005

Petit signe d’identitat per a Les Escoles del poble

Qui pot abstreure’s ara a l’alegria que a Vilaplana hi torni a haver escola? –escoles, com sempre se n’ha dit al poble -. Segur que el grup de pares i mares que acaben de constituir l’AMPA no s’escapen d’una certa angoixa; reprendre aquest signe de normalitat local els haurà suposat renunciar a algunes certituds i comoditats a canvi d’encetar un projecte no exempt de risc i alguna incertesa...... Som molts que hem vist bo, i necessari, per la normalitat vital del poble la represa de les escoles, però ningú com aquestes onze famílies hi han posat tant a disposició perquè fossin possibles: els seus fills i filles.

És aquest nou aire d’optimisme el que m’ha contagiat a col•laborar-hi i ha estat un motiu d’alegria per a mi, i un honor, idear la proposta de logotip, de marca, d’aquesta nova etapa d’Escola de Vilaplana. Volia, però, trobar una idea que de forma senzilla i clara evoqués el món dels infants enclavat en el nostre poble i al mateix temps que pogués enllaçar amb una idea de continuïtat. ¿Quin ha estat el procés que he seguit en l’elaboració d’aquest logo, d’aquest petit signe d’identitat de les noves Escoles del poble?

Moltes vegades ens passa a aquells que remenem pels terrenys de l’estètica, que tenim la sensació que més que fer les obres, són les obres qui es fan a través nostre. És a dir, hi ha tot un seguit de conjuncions de les quals només som simples transmissors i així, l’obra que en surt, és alguna mena de manlleu. Hem emprat d’aquí i d’allà els elements conceptuals, materials, emocionals, per a retornar-los als seus propietaris. Una obra d’art, (de disseny) no pretén altra cosa que ser reflex del context del qual emergeix. Anant al gra: el cas és que jo pressentia que aquest logotip havia de presentar un caràcter infantil, que havia d’assenyalar el context rural de l’escola i que d’alguna forma o altra havia d’establir una mena de connexió amb la llarga tradició d’escoles al poble, i el plus de qualitat que ve dels temps antics i que hem sentit evocar a pares i avis...

En tot això, ma germana va rescatar una llibreta que la mare guardava a la casa de Reus; una llibreta escolar. És un quadern d’exercicis del pare de l’any 1923; ni cal dir que aquest petit tresor sentimental, mig esgrogueït, amb redaccions, dibuixos, comentaris del mestre i taques de tinta fet a Vilaplana per un nen de deu anys que ara ja n’ha complert 92, apareixia en un moment força oportú. De la primera pàgina d’aquest quadern, on hi ha un dibuix d’un paisatge molt ingenu amb una casa per davant d’una serralada boscosa, en vaig extreure el motiu per al logo de l’Escola Cingle Roig. En vaig seleccionar un fragment, hi vaig fer un ressaltat de color, i triar i ordenar la tipografia, poca cosa més...

Voldria que, fora del valor sentimental que té per a la Lidia i per mi mateix, aquest petit dibuix vingut dels temps endarrerits del nostre poble quan les Escoles formaven part consubstancial del seu viure quotidià, servís d’ideograma col•lectiu d’un poble que s’ha volgut cultivat i que posa un èmfasi molt decidit en l’educació de la seva canalla.

Només em resta desitjar de tot cor una llarga vida a L’Escola Cingle Roig, estic segur que el seu llarg pervenir silenciarà alguna veu extemporània d’aquests dies, i que amb la recuperació per als carrers del poble de les veus quotidianes de la canalla, Vilaplana ha signat la millor pòlissa d’assegurança cara al seu futur.