Terra Sud | Revista 201/12/2000

Pensant en el futur

La continuada explotació dels treballadors, i la seva desassistència per part dels governants, va comportar a finals del segle XIX, començaments del XX, l’aparició de forts moviments sindicals que pretenien aixoplugar les demandes d’aquella massa treballadora.

Temps més tard, a meitat del segle passat, l’aparició de la indústria nuclear va obrir els ulls i la preocupació a milers de persones a tot el món que observaven com s’hipotecava el futur dels seus territoris.

A l’Estat espanyol el 80% de la indústria nuclear es va ubicar a les comarques tarragonines, i el franquisme va obrir la veda al turisme massiu i desnaturalitzat que hem vist els últims 30 anys, convertint-nos a nosaltres mateixos i durant l’època estiuenca en estrangers dintre del nostre propi territori.

Per si no n’hi havia prou, la comarca del Tarragonès ha suportat una de les massificacions industrials més important de l’Europa Occidental. Conseqüència d’aquesta política ha sigut la desertització de grans extensions de conreu al voltant del complex nuclear, petroquímic i turístic, amb l’eixugament i enverinament dels nostres recursos hídrics.

Aquestes intervencions han comptat sempre amb la complicitat de les burgesies locals i la docilitat dels poders mediàtics.

A partir d’aquestes grans transformacions el territori i la seva gent s’han anat ressentint d’aquests canvis i com a resultat hem passat a formar part del grup de comarques que tenen més deteriorat el seu aqüífer. La saturació humana que això ha significat només s’ha vist suavitzada per l’enèrgica actuació de les associacions de veïns que han convertit en barris habitables allò que haurien pogut ésser autèntics guetos d’emigració econòmica.

La demarcació de Tarragona és de les que encapçalen els índexs més alts de tot l’Estat en l’aparició de tumoracions cancerígenes, segons estadístiques del propi Ministeri de Sanitat.

Però no solament els aqüífers i les persones s’han vist afectades per aquests canvis en el medi ambient. És fàcil observar la constant desaparició d’insectes, rèptils i altres espècies comunes al nostre territori. Aquests animals junt amb altres espècies de la flora comarcal són el termòmetre que ens indica la qualitat del nostre oxigen o de la nostra aigua. També els arbres fruiters necessiten la constant vigilància amb plaguicides per poder conservar la collita, i en alguns casos els fruits, sense arribar al punt de maduració, comencen a caure o a descompondre’s interiorment.

Totes aquestes qüestions constatables per qualsevol convilatà haurien de fer-nos reflexionar de la mateixa manera que fa anys la precària situació laboral va portar la creació dels sindicats o la malmesa naturalesa centreeuropea va fer néixer els moviments mediambientalistes europeus.

Pensant en el futur, creiem que ja no es poden donar més passos en fals i saturar més el territori. Malmetre el nostre patrimoni cultural, arquitectònic i natural, creiem que ens portaria al suïcidi com a poble i col·lectiu humà.

Desnaturalitzar el nostres carrers i convertir-nos en una urbanització a l’estil de la veïna urbanització de Portugal no creiem que sigui la millor aposta de futur.

Per altra banda, sabem també que l’empresa Barranco Concept, promotora de la urbanització de la Mussara, té encara contactes aquí a Catalunya i concretament amb la nostra administració local a la qual va convidar el passat estiu a visitar les seves instal·lacions holandeses. Si la Generalitat és respectuosa amb la seva pròpia normativa no caldria patir per algunes de les actuacions que grups financers internacionals, com Barranco Concept, pretenen al territori català, però la manca de sensibilitat i la sordesa que el conseller Puig té amb els seus propis assessors, ens fan estar vigilants de les actuacions urbanístiques que es pugin produir.

Sempre hem pensat que la via de subhastar el territori a fi i efecte de pal·liar els dèficits existents en altres àrees era una via suïcida, sobre la qual hem informat abastament.

Per altra banda, la idea de formar part d’un Parc Natural, lluny de semblar-nos un reguitzell de prohibicions, l’entenem com l’objecció d’un segell de qualitat territorial que, sense malmetre el patrimoni, podria aixecar l’economia local. Per la nostra ubicació geogràfica, podríem tenir la clau de la porta d’entrada al Parc Natural de les muntanyes de Prades.

Qualsevol administració que opti en aquest sentit pensem que hauria de tenir la col·laboració necessària de tots els vilatans i de les administracions supramunicipals a fi i efecte que també la comarca en sortiria beneficiada.

Ben al contrari, si l’opció de futur passa per la desnaturalització del nostre patrimoni, la supeditació als interessos immobiliaris foranis i el secretisme de fets consumats que altres vegades hem viscut, creiem que el poble i la comarca haurien de respondre-hi.

Pensar en el futur significa no hipotecar el present i tenir sentiment de col·lectivitat que vol seguir gaudint d’allò que hem heretat.

Estaria bé que el debat i la contrastació d’opinions fossin la millor eina per a construir el poble de TOTS i no el d’UNS enfront dels ALTRES.

D’ençà de la nostra fundació el debat ha estat obert, malgrat que moltes vegades ens ha faltat interlocutor.

Terrasud