Literatura - Lingüística | Revista 79

Onomàstica de l'antic terme de la Mussara

El passat diumenge 26 de gener es va presentar el llibre sobre els noms de lloc i de persona de l'antic terme de la Mussara de Ramon Amigó i Anglès, editat per l'Institut d'Estudis Catalans, al Casal de Vilaplana. Les intervencions de l'acte van ser de Magda Montlleó, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Vilaplana, Joan Anton Rabella, director de l'Oficina d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans i editor del llibre, i Pere Navarro, professor de la URV i presentador.

Aquesta és la reedició de Els topònims del terme municipal i del poble de la Mussara (1963), que el mateix autor va deixar enllestida i revisada abans del seu traspàs el 2011. Una versió sense gaires afegitons a la llista de noms, només uns quants cognoms i masos més. Ara bé, la nova edició compta amb tres novetats significatives. La més notable és l'ordenació dels materials alfabèticament en comptes de genèrics geogràfics com a la redacció dels seixanta.

La segona diferència, respecte de la primera edició, és la utilització de l'alfabet fonètic internacional per transcriure la pronunciació dels noms. Heus aquí una nova col·laboració del dialectòleg Pere Navarro i Gómez i l'autor en la revisió de les transcripcions fonètiques per impulsar els treballs d'onomàstica al Camp de Tarragona. Amigó era molt escrupolós en els treballs de camp, especialment parava molt de compte en la pronúncia, inclús feia repetir als seus informants els noms per assegurar-se que la transcripció anotada era correcte. Els mussarencs mantenien el parlar propi del Camp de Tarragona, tot i esser el primer esgraó orogràfic de les Muntanyes de Prades, però en parlaven com alguna cosa impròpia "a baix, al Camp". El gran interès fonètic d'aquest treball rau en què la majoria dels seus consultats van ser nats entre 1879 i 1910, és a dir, pagesos, bosquerols i pastors, la majoria amb poca lletra, sense adulteracions en la parla, i que bona part de la seva vida activa havien transitat per aquell terme abans d'agregar-se al de Vilaplana el 1961.

Els seus informants vilaplanencs foren principalment el Pere de l'Esteve (Pere Joanpere Rosés, pastor, sense lletra), el Sebastià de ca l'Escolà (Sebastià Magraner i Joanpere, pastor, sense lletra), el Domènec Pistol (Domènec Joanpere i Muster, pagès, sense lletra), i el Pep del Pou (Josep Robert i Robert, pagès i peó caminer, amb poca lletra). El fet de no saber llegir o escriure no és pas despectiu en un temps amb tantes estretors, com el que van  viure els entrevistats, eren gent amb unes capacitats i habilitats envejables en el món rural, però des del punt de vista de la llengua catalana conservaven una gran riquesa lingüística amb una parla autòctona i una forma genuïna d'anomenar els topalls de la Mussara.

I, la darrera novetat, que aporta Amigó en aquesta nova edició és un estudi introductori de la llista de noms, que es recomanable completar amb La Mussara, un vell afecte. Notícies històriques disperses (2006). Les pàgines que precedeixen els materials onomàstics repassen les característiques geogràfiques de l'antic terme de 16,6 Km² (els límits territorials, el nom del terme, les comunicacions, la demografia o les interrelacions amb el veïnatge). També trobem anotacions de les particularitats físiques del terme (la hidrografia, el clima, denominacions preses de vegetals i d'animals o les fonts i les cisternes). La propietat física més determinant de la Mussara és la boira, "la peluda" com l'anomenen diferents pobles del Camp quan albiraren que s'hi ajau. I també a la introducció hi localitzem diversos apunts sobre els trets humans d'aquella altura inhòspita, situada a una alçada mitjana entre els 700 i els 1.000 metres sobre el nivell del mar (l'administració, petites rivalitats amb els llogarets de la serra de la Mussara, els castellanismes, els cognoms o els prenoms). La Mussara fou un terme amb un baix volum demogràfic, el màxim fou el 1860 amb 313 habitants mentre el 1960 ja se'n comptaven 37. La despoblació fou rapidíssima amb l'agregació municipal i l'arribada de la carretera. L'endogàmia era elevada, es registren només vuit llinatges a finals del segle XIX (Joanpere, Cavaller, Robert, Abelló, Estivill, Oliver i Rius).

No obstant, la presència més destacable de la introducció correspon al conjunt de les notes sobre les formes de relleu i els masos. La gran muralla pètria que tanca a tramuntana la plana litoral del Camp de Tarragona, forma diversos estrats geològics, ocupats per la presència humana i com a lloc de pas a l'interior, que va obligar als seus estadants a anomenar amb precisió els accidents. Per exemple, trobem el mot "cingle" en masculí referit a timba de roca, i feminitzat "la cingla" significant feixes conreables de terreny amples entre cingleres. També hi han diferències semàntiques entre grau i pujador, o entre clot i clotada o també costers i costa. I són remarcables com a noms de relleu els fondos, els racons de les cingleres o les puntes. Tot i que, les formes més genuïnes són els cingalls i el seu derivat els cinglallons (faixes superiors de cingle estretes, que formen esgraons, on és possible transitar però no cultivar) i les llosanques (extensió de roques planes posades al descobert per l'erosió).

El mode de poblament predominant és aïllat, preferentment els assentaments aprofiten les comunicacions, camins travessers paral·lels als cingles com el camí de les Cingles o el dels Masos o bé itineraris de llarg abast, que van de nord a sud com la carretera de Prades o bé el camí dels Garrigots, que no era altra que el de la Febró. Els vells mussarencs tant deien el mas de com cal o ca la per designar les cases escampades pel terme, Ramon Amigó arriba a la conclusió que utilitzen la contracció preferentment quan els masos estaven ubicats a la Cingla. Les noves aportacions extretes de la consulta documental d'una sentència de 1496 sobre l'estat dels masos a les Muntanyes de Prades, després de la guerra de Joan II, amplien el gruix onomàstic del primer recull, dels setze noms de masos anotats només el mas d'en Peiró és vigent. El volum conté dos mapes, grafiats com a croquis, un recull la geografia física i l'altra la geografia humana, a més d'un mapa del nucli del poble.

A tall d'epíleg, podem dir que el número 29 de la col·lecció Treballs de l'Oficina d'Onomàstica conté les màximes que donen valor i transcendència a l'obra de Ramon Amigó, com són la capacitat de transmetre un microcosmos local, desaparegut i oblidat, de forma global; una metodologia acurada tant en la presentació dels materials orals i documentals com en les descripcions; una interdisciplinarietat que permet la lectura del treball des de diferents òptiques científiques com la filològica, la geogràfica, la històrica o l'antropològica entre d'altres; i, per últim, l'onomàstica de la Mussara respira tot el pòsit del seu mestratge, la seva habilitat de comunicar o de documentar un lloc o un nom, o la seva exigència, en definitiva, una mostra més de la seva magnífica tasca en pro dels estudis d'onomàstica.

Jordi Càceres
Societat d'Onomàstica



+ Publicar el meu comentari