Premsa on line28/12/2003

Oleguer Huguet, poeta de la resistència

El diari El Punt publica un article del professor de la Universitat Rovira i Virgili, Xavier Ferré, en el qual elogia les activitats culturals del Centre de Lectura de Reus, una de les quals impulsà, l’hivern passat, el seminari sobre la literatura de la post guerra en el que s’estudià, entre d’altres, l’obra del poeta vilaplanenc Oleguer Huguet:

”Voluntat de represa”

“El projecte d'analitzar les principals etapes de la cultura contemporània que ha proposat el Centre de Lectura de Reus ha donat fins ara dues aportacions prou remarcables. Primer va ser concretar la situació i l'evolució dels modernistes reusencs dins el programa intel·lectual del país i d'Europa (2001); un any més tard fou l'establiment d'uns referents bàsics -una tipologia- dels principals intel·lectuals noucentistes de la ciutat. Per tant, l'encert d'aquestes recerques cal situar-lo precisament en el que representen en l'avenç de la història social de la cultura fora de l'àrea metropolitana barcelonina. Superar, doncs, el barcelocentrisme i comptar amb la resta de ciutats espirituals comença afortunadament a ser una realitat.

I la territorialització per a una tercera anàlisi dels nuclis intel·lectuals locals també s'ha formalitzat en l'estudi de l'oposició cívica («cultura i ètica») al projecte cultural panespanyol del francofalangisme, per mitjà d'un conjunt de set ponències llegides entre el 17 i el 22 de febrer d'enguany. Una primera investigació contextualitza els trets generals de la política cultural franquista incidint en la simbologia i els espais de sociabilitat a Reus (Montserrat Duch). Una sèrie de cinc biografies i una panoràmica de les antologies poètiques situen el lector dins els ressorts de la resistència literària que als anys quaranta i cinquanta explicitaven una manera de fer política. Les trajectòries de Ramon Amigó (Eugeni Perea), Xavier Amorós (Magí Sunyer), Josep M. Arnavat (Joaquim Mallafrè), Antoni Correig (Anton Veciana), els certàmens poètics entre 1956 i 1961 (Agnès Toda) i Oleguer Huguet (Albert Manent) permeten reflectir l'organització d'activitats culturals d'un nucli ben cohesionat que a partir de la reobertura de 1948 comptà evolutivament amb la participació del Centre de Lectura. També cal remarcar que les manifestacions literàries dels autors analitzats (aleshores, potser els més representatius de la ciutat), assenyalen una relativa continuïtat amb el noucentisme estètic i ideològic, llevat del cas de Xavier Amorós, que, malgrat la seva arrel noucentista, proposa, arran de la primera meitat dels anys cinquanta i seixanta, una obertura de la poesia cap al compromís realista i social. Tanmateix, posteriorment s'ha fet necessari valorar la seva evolució cap a les elaboracions en prosa en forma d'articulisme i de cicle de memòries. Cal afegir en aquest grup Josep Iglésies, en el marc de les propostes de comarcalització, i Joaquim Santasusagna, pel que fa a la teorització nacional. Ambdós intel·lectuals (amb Antoni Correig, des d'un posicionament cristià), referents de la Catalunya de preguerra, són bàsics per a noves baules generacionals (Ramon Amigó, Xavier Amorós) envers la descoberta de la funció civil de l'excursionisme, l'assumpció de la geografia com a component patriòtic i la formació lingüística, esdevinguda literatura, com a expressió d'una originària consciència nacional: «Aquell que fa versos -exposa Santasusagna quant a la dimensió civil del poeta-, i els fa en la seva llengua, lliura el millor que posseeix.» En aquest sentit, el període poètic de Xavier Amorós (1940-1964), serveix per establir un cicle que marca l'evolució de la poesia cap a l'assaig, senyal, també d'una nova funció social de la llengua.

«Aquell que fa versos -exposa Santasusagna quant a la dimensió civil del poeta-, i els fa en la seva llengua, lliura el millor que posseeix» Però cal insistir: a més de la pròpia configuració de «cada» retrat humà i literari, s'han de situar els conductes, les vies que en concreten les externalitats -la socialització- culturals. I el conjunt de les aportacions apuntades mostren, com he dit, el relleu (diria que quasi la determinació) de la progressiva liberalització, prou explícita al llarg de les dècades dels anys seixanta i setanta, del Centre de Lectura, amb la seva revista, envers la possibilitat d'iniciar activitats culturals conscienciadores (cursos de llengua, fòrums cinematogràfics) i organitzatives en àmbits específics (recuperar la historicitat), amb l'Associació d'Estudis Reusencs.

Comptat i debatut, el conjunt d'aportacions del volum acompleix clarament l'objectiu de sistematització d'un complex cicle històric central (1939-1951), bo i explicant com s'organitzaren les primeres respostes culturals a l'oficialitat intel·lectual espanyola. Ara, però, caldria estudiar el desenvolupament dels diversos cercles concèntrics que, en clau de «divisió del treball», abasten no tan sols la irradiació cultural, sinó les primeres formes d'organització política. Sembla, doncs, adient de concentrar línies de treball (potser en una altra miscel·lània) per establir les característiques generals d'una nova etapa de construcció nacional (1951-1973), el desenvolupament de la qual marcà, amb la divulgació de l'obra del diccionari d'Alcover-Moll (amb prou ressò a Reus i Tarragona), un nou impuls.”

Raquel Virgili

El Punt, 27-12-2003