Articles | Revista 4224/11/2010

No puc amb el meu fill

El teu fill, la teva filla... acaba amb la teva paciència? Ja estàs cansat? Doncs utilitza l’autoritat que tens i que has d’exercir. Hem de recuperar aquesta autoritat pel seu bé. Perquè els nens consentits seran adults vulnerables. Se’ls podrà fer mal fàcilment perquè se’ls haurà enganyat. Se’ls haurà ensenyat que la vida és fàcil i que plorant s’aconsegueix tot. No et sentis malament fent-ho. El fills, a vegades, també han de plorar sense aconseguir res. Els nens que no ploren a casa, la vida els fa plorar molt. La seva formació en hàbits i valors adequats serà la millor herència que els pots deixar.

Però en això de l’autoritat no en sabem gaire. “Es que li he dit 20 vegades!” Doncs no ho fas bé. Crides massa i fas poc. Una cosa és el que sap i una altra el que fa. Si a darrera de les teves paraules no hi ha conseqüències, malament. La teva relació habitual amb el teu fill no ha de ser el càstig, però moltes vegades, a darrera d’un conducta no adequada ha de passar alguna cosa. Si embruta... ha de netejar, si insulta... es disculpa, si trenca... paga. Quan els meus fills eren petits els havia fet pagar un preu simbòlic de la seva guardiola per haver perdut la jaqueta. Si els no passa res a darrera de les seves accions, no els estàs preparant per a la vida.

I per a fer-ho ben fet cal ser constant. No es pot prohibir a la lleugera el que es permetrà demà. O castigar el que sempre s’ha permès. Si estàs de bones, li deixes fer el que vulgui. Si estàs de mala llet, segur que rep. Malament! Això crea confusió i ineficàcia de l’educació. Però és clar, la constància fa mandra. Pensa que et jugues la teva tranquil•litat futura. És una inversió de futur. Has d’adquirir l’hàbit.

Però quan castiguis... castiga la conducta, no a la persona. Tu t’estimes molt al teu fill o la teva filla... no t’agrada el que fa. Parla del que ha fet, no dels que és. No busquem culpables, busquem quin és el problema i quina la solució. I la millor manera és utilitzar un to neutral, sense esverar-te com un animal. Si veu ràbia en el teus ulls, s’estableix un combat i l’incitaràs a la desobediència. Tu només et comportes com un bon pare o una bona mare. Hi ha una gran correlació entre autoritat i seguretat/aplom. A més, et dispares quan ell vol i, per tant, té poder sobre tu. Ei! Jo també crido, no ho puc evitar, però intento fer-ho poc.

I un dels ingredients principals és complir les amenaces. Per poder-ho fer, amenaça sempre amb coses possibles. No diguis coses que no ets capaç de complir. No gastis cartutxos en va. Si no, la teva autoritat queda arran de terra. Veus tant dir i... res, pensarà. I un cop l’has advertit amb una conseqüència possible i te l’ha fet, res de penes. La teva credibilitat està en joc. Per més que plori, no cedeixis. Si no, una altra vegada, no ho diguis!
Algunes vegades ens agradaria que els nostres fills fossin d’una altra manera, però hi ha el que hi ha. Accepta els teus fills com són. I del que hi ha, hem de treure el millor possible. També has d’acceptar que tu tampoc ets perfecte. Que tens dret a equivocar-te. Que la tensió que comporta educar els fills, a vegades, és natural que et tregui de les caselles. Tots tenim almenys 5 minuts al dia en que ho fem malament. Ser bon pare consisteix en no passar-te d’aquests 5 minuts!

Joan Carbonell
Tècnic d’Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica
Formador del professorat del Departament d’Educació.
Professor associat de la Universitat de Barcelona.

Joan Carbonell