Articles | Revista 3801/12/2009

No és això companys, no és això

No fa gaire, en aquesta mateixa secció, remarcàvem la importància que ha tingut el moviment associatiu en la vertebració social, cultural i econòmica de Catalunya. Ara fa trenta anys, mercè a aquesta presència compromesa en els diferents teixits socials, va tenir un paper destacat en la recuperació de les nostres institucions. Al crit de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” va ajudar, des de les bases a liquidar quaranta anys de Dictadura i a enfilar el camí dels Pobles lliures. Encara quedava molta feina a fer però sabíem que l’esforç havia valgut la pena, que aquell futur que tot just encetàvem ens havia de portar molt enllà, que ja no hi havia marxa endarrere, però......

Amb el temps hem vist que el resultat no ha estat, ni de bon tros, a l’alçada de l’esforç ni de les il·lusions de tanta gent, ho hem anat vivint i patint durant anys. En massa cassos s’ha constatat que bona part de la classe política el que tenia més lluny del pensament era el País i la gent que representa. El vot ha servit sovint només per a encimbellar una colla d’aprofitats sense escrúpols que no han dubtat en dinamitar símbols i institucions per tal d’enriquir-se ells. Ens hem anat acostumant a veure que a la política no sempre hi arriben els més preparats i honestos sinó els -.......- poseu-hi el qualificatiu que considereu escaient. Sense arriscar recursos propis i amb els diners de tots, alguns espavilats han obert el seu propi negoci. No és genial? Us heu adonat, a més, que per a aquests emprenedors no hi ha incompatibilitat de colors polítics a l’hora d’associar-se?

La traca final que evidencia aquest profund desordre l’hem viscut darrerament amb tot aquest vergonyós espectacle d’estafes i de corrupció. Però compte, els que han comès aquests delictes ho han pogut fer perquè d’altres ho han permès. On és la llei i l’ordre? Aquest estat de dret és el mateix que empara les bandes de “millets” perquè campin tranquil·lament pel carrer i, en canvi, permet que es pugui estomacar i detenir pagesos que l’únic que defensen és la dignitat de guanyar-se la vida treballant honradament. Per cert, ja que hem anat a parar aquí, sabeu quins representants polítics van anar a donar-los suport a les manifestacions i als jutjats? I quins no?

Com podem comprovar, després de tants anys de democràcia?? seguim sent un país de “charanga y pandereta” i que en la transició política a Espanya -i a Catalunya- realment, només es van canviar els decorats, l’ambientació i part dels actors. El guió, l’argument, la direcció i els promotors eren els mateixos d’abans o, amb el temps, alumnes avantatjats seus. Ja es deia que s’havia canviat tot el que calia perquè tot seguís igual. Els nostres, els catalans, també hi eren allí, no tot és culpa, només, de Madrid. Mercè a tots ells, avui Espanya –i Catalunya- té el dubtós honor d’encapçalar alguns rankings europeus: econòmicament estem en el tercer lloc, començant per la cua, darrera només hi tenim dues reconegudes potències econòmiques, Xipre i Grècia; i en l’atur, aquí si, per un cop en alguna cosa, som els liders amb diferència. Dir també que estem pujant llocs en els indicadors de corrupció. Seguim?

Ara , amb tot aquest rebombori, s’ha posat de moda parlar de “desafecció” del ciutadà cap a la política. Jo, en tot cas diria cap als polítics, en reciprocitat a la desafecció continuada d’aquests personatges vers la societat que, se suposa, representen. Després d’anys de riure’s del personal, ara veuen que se’ls hi pot plegar el xiringuito i, es clar, això els neguiteja. No fa gaire el President del Parlament de Catalunya, en to solemne va dir: “Si no som capaços de reaccionar la societat ens escombrarà”, és a dir, amb paraules entenedores i pràctiques, avisa de que si continuen fent el ruc es poden quedar sense la menjadora. I també, una altra perla que no té desperdici són les declaracions de Francesc Vallès, diputat del PSC al Congrés dels Diputats: “No hem tingut mai la necessitat de votar diferent del PSOE”. Bé, almenys ja sabeu pel que serveixen a Madrid alguns del vots catalans.

Quan hom contempla aquest estat de coses, de la manera que es malbaraten el temps i els recursos en discussions i iniciatives inútils mentre a Madrid se’ns rifen, quan hi ha tanta feina seriosa per a fer, amb la majoria de sectors productius en fallida, amb estafadors, lladres i okupes deixats anar, almenys a mi em vénen ganes de dir-los que pel que han fet fins ara no ens fan cap falta, mai no han sabut estar a l’altura i per tant no ens serveixen. No es fa així a les empreses privades? La majoria de problemes que arrosseguem tenen el seu origen en el baixíssim nivell de la classe política, per això, per a poder-s’hi mantenir tenen segrestades les eines per a reformar la llei electoral.

Amb aquest panorama tan engrescador, permeteu-me dir-ho, veig que altra vegada el futur de Catalunya -si encara en té- torna a estar en mans de la societat civil, i per tant, crec que caldrà tornar-se a posar la roba de feina. En la forma que ho cregui convenient, el poble ha de presentar la seva particular moció de censura. Cadascú sabrà com fer-ho, però entenc que no val quedar-se a casa. Joves, ara també és la vostra, com ho va ser pels joves de fa trenta anys. Cal recuperar Catalunya poble a poble però sobretot, és bàsic que no us confongueu d’objectiu, tothom hi cap i tothom hi ha de ser. I compte amb els oportunistes, tenen una facilitat extraordinària per a canviar de pelatge. Ja us deia un número endarrere que cal aprendre a destriar el gra de la palla. Si ara perdem el nord potser no el recuperarem mai més.

A més si sou observadors veureu també que, de fa temps els nostres veïns espanyols no ens aprecien massa. S’aprofiten, això si, de tots el tantos que marquem a Madrid però després ens fermen curt. Diria que no els caiem bé. Doncs home, perquè fer nosa? Deixem-los. Tots sabeu que ha anat estenent-se com una taca d’oli la iniciativa de celebrar consultes sobre l’autodeterminació de Catalunya. Jo, quan en tingui ocasió diré que sí, tant em fa si és vinculant o no, entenc que és un exercici de dignitat i la consulta ha de ser un èxit. Ben pensat, i davant els continus atacs de la caverna espanyolista, per dignitat, hauria de ser el propi Parlament de Catalunya qui assumís la convocatòria d’aquesta consulta o d’altres accions semblants, però això comportaria primer, tenir la talla que cal, i potser perdre la cadira en properes eleccions. Però no patiu, si la consulta surt bé, i un cop desbrossat el camí, els nostres inefables polítics ja pujaran al carro. De sobte, ja veureu com s’hauran tornat gairebé tots independentistes.

Però no penséssim que ser independents vol dir lliurar-nos dels aprofitats i els trepes. Perquè el desembarcament d’aquesta espècie es reduexi al mínim –del tot jo crec que és impossible- cal sens falta reformar les lleis electorals a fons, no a corre-cuita com es pretén fer ara perquè les eleccions ja són a tocar. Cal que a Catalunya governin els millors i el sistema electoral ho ha de permetre. Els aprofitats que es quedin a casa.

Per acabar, i d’una forma més distesa, entenc que caldria canviar els tractaments honorífics o bé reformar les definicions als diccionaris. Fins fa poc Honorable, Molt Honorable, Il·lustre, Il·lustríssim, senyor, senyora i d’altres de semblants, ho associàvem a un tractament respecte i de protocol. Ara, i vist el curriculum d’alguns personatges que aquestes distincions han d’acompanyar per decret, ja m’he perdut una mica.

Amunt i crits!

Josep Pujals Carreté