Vilaplanencs exteriors | Revista 3104/12/2007
Montserrat Virgili Mestre, administrativa
Hi ha
vilaplanencs exteriors que el seu fort vincle amb el poble els ve perquè són fills de Vilaplana. Però hi ha fets misteriosos que fan que gent que només hi ha viscut uns pocs anys, se sentin també profundament arrelats al poble. És el cas de la nostra convidada d’avui.
“Quan penso en Vilaplana, sempre veig els colors de les muntanyes; segur que ni hi ha de més maques, però per a mi les nostres són especials, en llum i en color”
Fa 23 anys que vius a Mequinensa, a la Franja de Ponent. Et sens una mica aragonesa?
No, jo em sento catalana, soc catalana. Però també estimo aquella terra i respecto la seva gent, amb la que també comparteixo el seus problemes, molts dels quals s’ignoren. Hi vaig venir a viure quan em vaig casar i, com tu dius, ja fa 23 anys.
Tu, més que vilaplanenca, n’ets descendent, ja que no vas néixer a Vilaplana
Vaig néixer a Centelles (Osona, Barcelona), però de petita vaig venir a Vilaplana amb la meva família, que tots eren d’aquí. Bé, el pare havia nascut al Catllar, però era un vilaplanenc més. Més tard vam anar a viure a Tarragona. Però quan em pregunten de on sóc, sempre dic que sóc de Vilaplana.
Tens algun record del poble on vas néixer?
Pocs, perquè era molt petita quan vam marxar; però recordo perfectament la casa on vivíem i el seu carrer. L’últim record que en tinc és l’enterrament de la meva avia Sisqueta, tot i que, com he dit, jo era molt petita. Allà hi tinc cosins, amb els que coincideixo a altres llocs, però fa moltíssims anys que allà no hi he tornat.
Com és Mequinensa? Com és la seva gent?
Mequinensa es un poble relativament nou, doncs es va construir per causa de l’embassament que s’hi va fer, el qual va inundar tot el poble antic. Te uns 2.500 habitants. Té totes les infraestructures per viure-hi bé; té uns carrers molt amples; un riu de 500 metres de amplada i un castell preciós dalt de un turó.
La gent és amable i oberta; tothom parla el català, semblant al que es parla a les comarques de Lleida, i això, a la resta de comarques aragoneses de fora de la Franja, no els agrada massa.
Et va costar acostumar-te a les maneres de fer del que és ara el teu poble?
No massa, però al seu clima sí que em va costar; hi ha un clima molt extrem: a l’estiu passem dels 42º de temperatura i a l’hivern tenim unes boires, que duren setmanes, en que no veiem el sol i això es molt pesat.
Quants fills tens?
Tenim dos fills: la Raquel, la gran, que té 22 anys, i el Josep, que ja en té 19. Tots dos són uns grans i bons mequinensans, tot i que van néixer a Lleida.
El vostre, no és un poble industrial. En què treballes?
Tenim un petit polígon que està en vies d’expansió, amb unes quantes fàbriques noves.
El problema de Mequinensa és la falta de espai per construir. Amb l’espai que hi ha disponible tenim veritables problemes amb el Ministeri de Medi Ambient i amb al Govern d’Aragó, doncs ens posen continus impediments per fer-ho, degut a la proximitat del riu.
Jo treballo en una urbanització de apartaments turístics dedicats, casi exclusivament, a gent amants de la pesca esportiva. Tenim contínuament, tot l’any, gent de tota Europa que hi van a pescar. Allí es pesca, entre d’altres peixos, el conegut siluro, que pot arribar a mesurar 2 metres de llarg i a quasi fer 100 kg de pes. Jo faig de encarregada, o sigui que faig una mica de tot.
Segur que tens alguna història divertida per explicar-nos en relació amb el què fas.
Divertida, divertida, no massa; però hi ha una cosa que passa quasi cada any, concretament a l’estiu. Arriben gent del nord de Europa, de pell blanquíssima, i lo primer que fan es posar-se a prendre el “
sol español”, sense protecció solar, tot i que sempre els aviso que no ho facin. Així que en acabat, sovint, em toca cridar el metge, perquè arriben les insolacions i alguna vegada el client s’ha de passar tots el dies de vacances al llit, en posar-se malalt a causa del sol.
Ara no vens gaire a Vilaplana.
Pel meu treball m’és difícil, doncs el caps de setmana és quan tinc més feina, ja que són els dies en què marxen uns clients i n’arriben d’altres.
Però tu hi vas créixer i quasi que vas fer tota l’escolarització bàsica al poble.
Sí, fins els 10 anys. Recordo que, primer, l’escola era al pis de dalt de la casa de la
Pepita Júlia; després, amb les escoles noves, hi va haver un canvi espectacular.
Quins records tens de l’escola de Vilaplana?
Penso que els records d’escola, en general, són el millors, ja que són els de la nostra infantesa. Recordo, sobretot, les amigues: la M. Cinta, la Nuri, la Gloria, la Montse de
ca la Bàrbara, la Montse de
cal Meliton, que era la meva companya de banc, i també, es clar, totes les altres companyes de classe; recordo especialment la senyoreta Palmer i també la llet en pols que ens donaven, que no m’agradava gens.
Tu vivies (encara hi tens casa) al carrer de la rasa. Què recordes d’aquella època?
Tot i que era un temps diferent del d’ara, en què hi havia mancances de moltes coses, jo no recordo que em faltes mai res, potser perquè llavors tenia a prop lo més important per a un infant: els meus pares, la meva tia Pilar (que era com si fos la meva àvia) i la meva germana. També era la edat de la juguesca, de anar per la rasa, pel pont, pels carrers...
Recordo les botigues; l’olor del pa als diferents forns -a
Ca l’Olla, a
Cal Folentí, a
cal Sisquet del pa...- i, sobre tot, la olor de les coques de recapte. M’encantava portar-li el cistell a la tia Pilar, quan anava al forn a fer les coques de recapte i d’ou.
Quins són els teus passatemps preferits?
M’agrada llegir. Ara tinc una mica de dèria per fer ganxet. També m’agrada pintar mandalas; fer brodats de
petit point... Però la veritat és que no tinc massa temps per dedicar-m’hi.
A la teva família li agrada venir al poble?
Sí, sobre tot al Manel, el meu marit; els meus fills, al no baixar gaire i no conèixer gent de la seva edat, això els condiciona una mica. Però sí que també els agrada venir.
Quant penses en Vilaplana, en general quins records flueixen a la teva ment?
Quan penso en Vilaplana, sempre veig els colors de les muntanyes; segur que ni hi ha de més maques, però per a mi les nostres són especials, en llum i en color.
Què et va marcar de la teva estada al poble?
Jo crec que tot. Em sento de Vilaplana totalment, encara que no hi vinc gaire. Fins el punt que, el dia que em mori, vull se enterrada al poble; penso que és el millor lloc per descansar per a sempre.
Vilaplana ha canviat molt des que hi vivies. Com veus el poble actualment?
Sí que ha canviat, i per millorar. El poble està molt maco; amb cases noves, carrers arreglats... Fa molt de goig.
Tens una idea de com voldries que fos la Vilaplana del futur?
Lògicament vull per a Vilaplana lo millor, que miri sempre endavant, que disposi de totes les noves tecnologies possibles, però també guardant sempre les seves arrels i la essència de poble, ja que això fa que sigui un lloc especial per viure-hi.
La Montserrat (Montse, li agrada que li diguin) és filla de la Pilar Bidó i del Pep del Mas i, per tant, és descendent de cal Bové, de ca l'Agustench, de cal Bidó... Ella és una dona vital, alegre i feliç i és un plaer conversar-hi, ja que sempre se t’enganxa el seu optimisme. Per molts anys !
Raquel Virgili
+ Publicar el meu comentari