La nostra gent - Records | Revista 101

Moltes gràcies, Albert!

No sé on anirem quan això s’acabi... (de fet, podem convenir que no ho sap ningú...)

Lo que sí que sé és que lo bo no s’acabarà mai!

Hi ha olors, clavades permanentment a la memòria olfactiva, que ens poden fer viatjar a instants pregons de delit. Revivim pel·lícules que mai oblidem i en revisem àvidament cada seqüència, pel plaer que ens va produir la primera vegada que les vam veure. Tenim poesies gravades a la memòria com inscripcions que picapedrers han buidat de la roca freda. O aquell menjar que ens feia l’àvia: Aquells macarrons! Aquella escudella! Aquell menjablanc!...

Aquesta memòria no s’acaba mai!

També hi ha persones que no s’acaben mai...

Bé, fent honor a la realitat, les persones tenim per costum de morir-nos i acabar en no-res... Però jo m’estic referint al record de lo realment bo i de lo bo de les persones. Perquè hi ha records de persones que transcendeixen més enllà que els seus fets.

Jo he tingut el goig de compartir una petita estella de la fusta de l’Albert Aragonés, de manera tardana, però força intensa. Ha estat en el projecte de descoberta de l’Oleguer Huguet, l’home i la seva obra, que se’m va clavar. L’Albert va ser qui em va acabar subministrant quantitats ingents de material que em va animar a seguir amb el procés de coneixement i reconeixement del meu parent (cosí-germà del pare) al qual, jo, crec humilment que li devem un últim homenatge.

Perspicaç, l’Albert m’anava proporcionant, amb comptagotes, les darreres descobertes que anava fent de la producció del Poeta... I jo, fidel al manament del seu cant de sirena, anava teixint a poc a poc la idea central del que volia fer.

Ara que ja no hi és el trobo a faltar, és com si el puntal que ho sostenia tot s’estigués desllorigant i les idees se m’escapessin, com aigua, entre les mans! Noto que em falta l’empenta del seu guiatge. Em sento orfe de la llum i del mestratge dels seus consells.

Però, tal com he dit a l’encapçalament, sé que hi ha alguna cosa més, de fet, sé que queda molt més del que em puc imaginar: Em queda lo bo de l’Albert, allò que no s’acabarà mai, allò que transcendeix. És el seu record! Aquella erudita capacitat inesgotable de treball, aquella energia infinita que li envejava tant, aquella creativitat, aquell enginy, aquella fantasia, aquell desig de conèixer i aprendre...

I m’aferro a aquesta nova realitat per acabar l’empresa del darrer homenatge a l’Oleguer i, al mateix temps, començar a ordir amb afany i il·lusió una nova trama, la d’un segon homenatge, el de l’Albert.

Pep Mestre Anguera

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat