Premsa on line10/11/2003

Metàfora del temps

Antonio Salcedo publica, al diari El Punt, un article amb el qual fa la crítica de l’exposició que el vilaplanenc Salvador Juanpere, mostra al Museu d’Art Modern de Tarragona:

”Metàfora del temps”

“la crítica “

«L'artista ha volgut presentar-nos uns moments determinats, que ell ha valorat especialment. Cadascun te la seva concreció en una obra, que en conjunt ens donen el fil conductor. Cada obra ens permet apropar-nos a la trajectòria de l'autor»

”Reflexionar sobre la vida, es un procés que segurament hem fet la major part de les persones, en particular quan comencem a fer-nos adults i mes en especial quan arriben a la maduresa, quan pensem que podem fer un punt i apart en el camí i mirar enrera per a veure com ha sigut el nostre recorregut, que es el que hem fet, o que han estat els moments que troben mes importants o significatius.

Reflexions i pensaments que en la seva major part es queden dins de nosaltres mateixos. No és freqüent que es vulguin compartir. Aquest fet en particular es converteix en un dels atractius especials de la mostra que actualment presenta al Museu d'Art Modern de Tarragona l'artista reusenc Salvador Juanpere.

Aquestes reflexions, com és obvi, es presenten a través de l'art, mitjançant el seu poder simbòlic i la seva capacitat metafòrica. L'artista ha volgut presentar-nos uns moments determinats, que ell ha valorat especialment. Cadascun d'ells te la seva concreció en una obra, que en conjunt ens donen el fill conductor. Cada obra ens permet a través de la seva observació, del seu anàlisi apropar-nos a la trajectòria artística del creador.

Sabem que el temps sempre està unit a l'espai, els dos funcionen de forma indissoluble. Temps i espai units a la memòria i al record. Moments. Situacions crucials, que han definit la nostra vida. En aquest cas de forma inusual, s'ha donat la coincidència que l'artista ens mostra una de les seves primeres obres, un «dibuix d'una eina» realitzat a l'escola d'Art de Tarragona, el 1974 quan estava ubicada en el mateix edifici que avui ocupa el Museu. Es la concordança del temps, el retrobament de dos èpoques. Símbol del seu inici com a creador, del moment en que va prendre el seu camí, un camí que ha marcat el seu destí. A més a més aquesta obra conformada per un dibuix i un prestatge té altres lectures. L'eina, un tornavís dibuixat dins duna tradició acadèmica pren un caràcter peculiar, únic, per la seva ubicació en un senzill prestatge de color blanc. Eina que representa tots els instruments que l'artista farà servir al llarg de la seva carrera, eina que crea un nexe amb el final del recorregut. Eina que en un sentit més ampli l'artista identifica amb l'art com quan escriu «l'art sempre m'ha semblat una eina d'exploració del cosmos».

És tal la importància de la medició del temps que pot arribar a imposar-nos repeticions que donaran un significat profund a la nostra vida, però també pot anular la singularitat.

La instal·lació «50 anys» integrada per cinquanta-una xifres sobre plaques de marbre sostingudes per petits cavallets, és el cos del discurs, es l'evidència del com el temps es un continu, que poc a poc acaba per a convertir unes muralles en pols. Aquest continu és empaquetat en feixos, és fragmentat i amagatzenat per tal de poder prendre consciència, per a poder mesurar-lo i anar situant les nostres històries, els nostres fets, el nostre desenvolupament. Cada any es pot entendre com la culminació dun cicle, relacionat amb un dia o una vida, i fins i tot d'una cultura, tot depèn de la intensitat.

És tal la importància de la medició del temps que pot arribar a imposar-nos repeticions que donaran un significat profund a la nostra vida, però també pot anular la singularitat i acabar en la monotonia d'un any que ve rera un altre. La lectura com sempre és oberta. Ara, observant els materials utilitzats veiem una continuïtat en el procés creatiu de lartista. Amb aquest «calendari» tornen a la mirada arqueològica centrada en el vestigi, en la memòria, en el passat, que ens parlava Pilar Parcerisas.

Salvador Juanpere utilitza els pols de les muralles de Tarragona que ha anat recollint al llarg del temps per a fer les xifres dels seus anys. Pols daurat com la llum de les nostres comarques que han pintat tants artistes al llarg de la historia. Pols lligat als esdeveniments d'una ciutat romana que ha arribat fins el present. Material que pot estar unit a l'aniquilació, a la destrucció, com a residu del que ha sigut, però que l'artista utilitza com una manera de prendre consciència del temps transcorregut, com una forma dassenyalar les etapes de la pròpia evolució.

Pols sobre marbre. Pols, una matèria fugissera unida a la pedra, símbol de perennitat i material escultòric per excel·lència des de sempre. Dos elements contrastants per les seves qualitats físiques, que aquí conformen un tot sobre els petit cavallets de fusta, signe i presència del taller de l'artista. El taller espai i lloc de creació, de dubtes, incerteses i de troballes, que resumeix en si l'itinerari de l'artista.

La seva memòria es fonamental, és el fil conductor del recorregut. Els seus dietaris reproduïts escultòricament sapilonen sobre una enclusa que es recolza sobre una base de fusta. Insistència, continuïtat de l'artista , símbol dels darrers vint-i-tres anys de treball, del seus pensaments, de les seves lectures, de les seves dèries, de les seves preocupacions. Representació figurada de les idees que com el martell sobre lenclusa actuen com a principi fecundador.

Finalment anem al centre, en un espai propi, directament sobre el terra, amb una il·luminació particular, trobem el punt final de aquest itinerari, un punt final del qual es podem obrir molts altres camins i recorreguts. «Motor/cor», reproducció en fusta del motor Diesel del Peugot 306 de Salvador Juanpere.

La meticulositat en que està elaborada aquesta obra, el paregut o la quasi perfecta imitació de loriginal ens parlen de linterès del seu autor. El fred i dur metall ha estat substituït per la calidesa de la fusta. Al seu interior ressonen els batecs del cor de Salvador Juanpere. Un motor fidelment reproduït, blanc, impol·lut que sembla estar en moviment pel efecte dels batecs enregistrats mitjançant una ecografia. Sembla evident la importància donada per lescultor a aquest òrgan. Es el lloc del sentiment, de l'amor, de la nostàlgia i també el de la vida, el de l'explosió, la creació i l'ímpetu.

En tot aquest conjunt el color blanc és un element dominant, no oblidem que el blanc és un color unit al temps, tant al principi com al final de la vida. Es el color que simbolitza l'est i l'oest. És el color que evoca la immaterialitat del record i a la vegada del silenci. Un silenci necessari per a la reflexió i el pensament, un silenci trencat pel so del cor, per la vida, una vida i una trajectòria dedicada a l'art.”

Raquel Virgili

El Punt, 9-11-2003