Casos i coses | Revista 2912/09/2007

Memòria d’un Dipòsit

Eren els anys 20 quan un tal Jaume Mestre com a particular va decidir crear-me com a regulador d’aigua per a la població de Vilaplana. Era una època on la gran majoria d’abastaments d’aigua i de recollida es dugueren a terme, i així ho puc constatar, en projectes que estan registrats a l’any 1921.

Vaig ser dissenyat per un arquitecte anomenat Joan Llevat el qual em va dotar d’un volum poc habitual; d’arestes hexagonals però totalment irregular i simètric a la vegada, amb parets de mamposteria a una cara i amb un interior de graves i sorres, o una barreja de tot tipus de material reomplert, tot formant-me un gran monolític, un sol conjunt per aguantar el gran pes i empenta de l’aigua, com sinó ho faria amb la gran ajuda d’uns contraforts que són el meu gran esquelet que m’estabilitza.

I com a bon creador, el meu amo i senyor per donar-me una gran vida i utilitat, no em va col·locar a peu de carrer sinó que em va assentar sobre unes voltes de ceràmica amb funció d’ornamentació, rigidització i transmissor d’esforços. Ho va fer col·locant una gran base de pedra i cal per poder aguantar el gran pes que origina un gran volum d’aigua a una alçada suficient per garantir una pressió, digne per a tothom mancats d’aigua corrent. Amb gran enginy em fora construint, em van crear un interior compartit per què el meu manteniment fos força senzill i així facilitar la meva utilització, així doncs quan una estava plena l’altre part estava buida, i per aquest motiu em podien netejar o a la vegada reparar, sense haver de perdre tota la meva capacitat. Aquests compartiments estaven creats de tal forma i de enginy com es feien en les construccions de les èpoques passades.

Tinc una filada de quatre pilars que formen l’eix d’una quasi perfecta simetria, i de pilar a pilar unes parets de ceràmica en volta, com si la d’una portalada l’abatéssim (quedant ajaguda a terra), i perquè deia que estava fet en gran mestria, perquè en aquella època no tenien grans coneixements del formigó armat, així ho crec jo, com deia hi han quatre pilars en teoria de formigó armat si així ho fos com ho poguéssim anomenar. Aquell fet a partir de la unió d’acer i formigó, creat a partir d’un ciment artificial, era tot un avenç en aquells temps, tenint en compte que la primera fàbrica constituïda a Espanya fou a l’any 1898 a Oviedo i a Catalunya la fàbrica Asland a la Pobla de Lillet el 1904, les següents foren el 1913 i al 1917, la més propera a mi el 1926 a Vilanova i la Geltrú o la de Molins el 1928. Amb tot això heu de saber que per aquells temps el formigó estava patentat per un dels seus inventors no el primer, el senyor Monier, i com a conseqüència aquí a Catalunya qui tenia la patent era l’anomena’t Francesc Macià enginyer de camins que anys següents seria president de la Generalitat de Catalunya.

Així doncs, fent ús de l’historia hi havent observat les circumstàncies podries ser que els meus pilars centrals fossin de formigó armat; com també podrien ser d’una pràctica habitual portada a terme des de temps memorials, fets d’argamassa perquè no ens enganyem els primers en utilitzar el “formigó”, si així ho puc anomenar, foren els romans, en les seves parets anomenades opus caementicium, on creaven una doble paret de mamposteria que més tard l’omplien d’argamassa, (producte format de aigua + sorra + grava + cal + pedra puzolànica un element clau per crear aquesta hidraulicitat del formigó i major resistència).

Suposo que per l’època és un pel just que es fessin servir ciments artificials, però si és s’utilitzaven en aquelles dates des de feia 200 anys els ciments naturals creats per un jardiner francès (Monier, el qual l’utilitzava per crear jardineres de formigó).

I entre aquells pilars hi havia uns compartiments que aguantaven els grans esforços a flexió produïts per l’aigua sense utilitzar; un element tant evolucionat per els vostres temps com és el formigó armat llavors no va ser utilitzat per falta de tècnica, i com que les coses s’havien de construir tant si com no es buscaven altres solucions que ara es fan d’altre forma. Abans feien amb unes voltes ceràmiques que anaven de pilar a pilar com si d’una paret bufada és tractés, capaç d’aguantar l’empenta de l’aigua, treballant tota aquesta com una compressió pura.

Per finalitzar-me ho feren de la forma més comuna per aquells temps: amb una gran cúpula de ceràmica sustentada per voltes tabicades, com diuen els paletes: “fetes de primes”. Doncs bé d’aquestes en tinc unes deu crec recordar, unes en una direcció i d’altres en un altre i tots aquest nervis moren en el centre, per sobre tan sols una entrada per accedir a l’interior en un forma de triangle, perquè així i no en forma de quadrat, doncs crec perquè així no se’m deforma la obertura, queda totalment rígida i sinó penseu en un quadrat si el vull deformar el puc convertir en un rombe en canvi un triangle no el puc deformar els seus angles no permeten canviar la seva graduació, amb tot això m’acabaren la coberta amb una capa de varis centímetres de sorra.

Aquesta breu descripció d’alabances queden per terra quan ve el gran dia: el de la prova, i com sempre, per circumstancies de la vida, quan et penses que les coses van bé i tot és correcte, te n’adones que tot el que havies dissenyat i creat amb tanta il·lusió i entusiasme, no funciona! Tinc pèrdues d’aigua, i d’un dia per l’altre deixo de rebre visites, fins que em deixaren a l’oblit.

Fins que a mitjans dels anys 50, l’ajuntament del poble, com un d’aquells fitxatges de la lliga de les estrelles, pagaren la meva clàusula de rescissió, marcada per el meu propietari i vaig passar d’una sola mà a les mans de 600 persones.

Amb coneixement del problemes que tenia per donar les funcions, que per això vaig ser creat, varen anar cercar la solució, i aquesta vingué del enginyer industrial de cognom Ventosa de la Diputació de Tarragona, on se li adjudicà un projecte que fou entregat el 1959, i que em feren una gran reconversió. Formava en part per l’entrada del formigó armat, llavors ja plenament instaurat, per tal de solucionar els greus problemes de la pèrdua d’aigua, també se’m va canviar la tipologia de la coberta d’on es van treure totes les sorres i es van teules ceràmiques damunt de la cúpula per a un alleugeriment d’aquesta i un reaprofitament més correcte de l’aigua.

Com he dit anteriorment, em van col·locar formigó armat en el meu interior per tal de minvar les pèrdues que tenia. Així doncs, varen crear unes noves parets que arribaren fins als 2,50 m, així assoliren la fita que s’hauria marcat i aconseguien la nul·litat total de les fuites. Degut al pes que tenia la cúpula me la consolidaren, i aquesta es va substituir la sorra per teules ceràmiques, per així aprofitar d’una forma més directe l’aigua de la pluja. A més a més, se’n va reforçar amb un anell de formigó tot el lateral on s’hi repenjava la volta, perquè aquesta m’estava fissurant, fins i tot esquerdant part de la façana a causa de les fortes empentes.

A l’interior que agafava tota l’alçada de la qual m’havien previst uns 4 metres; ara l’aigua tant sols arribaria als 2,50 m i al igual que les voltes ceràmiques que anteriorment he descrit com a parets bufades originalment també de quatre metres, ara es reduïen a la mateixa alçada que l’aigua, i per tan de dos compartiments que tenia per abastar el poble passava a tenir-ne un i el compartiment que donava aigua a les fonts públiques ara desapareixia. Tot jo era una sola bossa que va donar aigua des de el 1974 al 1997, fins que un dia, sense saber com, anava donant aigua però no en rebia a canvi. Gota a gota la vaig perdre tota, fins a quedar a la soledat més seca i fosca, passant a l’oblit perquè algú m’havia substituït.