Terra Sud | Revista 1425/11/2003

Malecons: L'arquitectura popular i social.

Una manera literària de denunciar l’espoli i la deixadesa administrativa en que es troben els malecons.

El nostre paisatge de muntanya ha gaudit durant molts anys d’aquells elements decoratius que alhora protegien la nostra seguretat viària en els trams més dificultosos de la carretera en el trajecte que separa Vilaplana i La Mussara. Òbviament ens referim als malecons.

La seva construcció la podríem emmarcar en un art intemporal que d’alguna manera ens transporta a un passat molt llunyà quasi pre-cristià i que sense cap mena de dubte podrien estar en qualsevol galeria d’art contemporani sense que això alterés la nostra passió per aquest art.

Possiblement sense saber-ho els nostres avantpassats han modelat la pedra tot quadriculant-la fent aquests blocs escultòrics que heretem amb el nom de malecons .

És fàcil imaginar el treball de centenars d’homes mobilitzant pedres amb les seves aspres mans també modelades pel pes de les pedres . En el nostre imaginari també hi podem veure aquells suorosos picapedrers apropant-se a les fonts del Llop ,la font Major i tantes d’altres que refrescaven aquells escultors anònims que havien heretat la sàvia disciplina de trobar-li la cara a la pedra.

En aquest escenari de coratge i suor cal visionar-hi el treball dels carreters portant argila, calç i aigua al llom d’uns animals que obeïen el llenguatge savi dels carreters .Els mots (arri, ossque, lláo) s’intercalaven amb el llenguatge irreverent i creatiu d’aquells traginers .El silenci de les muntanyes era trencat pel (tic, tic, tic, tic) dels esmolats punxons que a forma de llapis dibuixaven la cara d’una pedra que havia de pernoctar encarada als estels la resta de la seva vida.

Qui ens diu que la dissolució dins la terra de les pedres rogenques dels malecons no hauria servit per a tintar un excel·lent vi. En canvi aquesta petrificació del preuat most ha decorat i protegit algun indret anònim de la nostra artèria viària.

D’altres, els malecons de les cent cares totes iguals, totes diferents, pedres de diferents colors, de diferents suors amb origen anònim anticipant-se a la interculturalitat actual ,convivint per protegir-nos, abraçades a l’argila o la calç sospesades per aguantar l’impacte d’una màquina de ferro desbocada, a la intempèrie d’una alcohòlica i fosca nit.

D’una o mil peces, els malecons ,els ponts, pedres disseminades en el perill precís ,en el silent paisatge, guarden aquestes històries d’anònima escultura de treball col·lectiu ,de llibertat engabiada ,de mula famolenca o cavall desbocat ,de senglar exiliat ,de rialla masclista, de pana a l’hivern i aigua fresca a l’estiu... d’història d’un temps d’un país.

Avui la desmemòria i l’oblit administratiu unides a la rapinya humana fan que aquesta història desaparegui. Nit darrera nit els rapinyaires anònims esborren el paisatge extirpen lenta però contínuament la suor abans glorificada.

On són els malecons? On són alguns fragments de pont?
La nocturnitat és còmplice del desmemoriat ,del lladre, del mancat d’escrúpols.

I les administracions, endevinarem quina té responsabilitat de la protecció d’aquest patrimoni? Quina té la responsabilitat de compaginar seguretat i arquitectura escultòrica?

Les nits i les negligències són infinites ,les pedres i el respecte a la historia que les va veure néixer, no.

Seria bo poder pensar que aquella suor, d’homes, dones, bèsties i natura podrà romandre per molts segles entre nosaltres sense que ens angoixi l’arribada de la nit.

Terrasud