Narrativa | Revista 524/07/2005

L'òliba i l'esperit errant

Un dels animals que ha donat mes joc i que ha esdevingut dels més prolífics quant a llegendes i històries de tota la zona mediterrània ha estat de sempre I'òliba. Podem afirmar que molt probablement aquest fet pugui deure la seva explicació a la sostenible evidència que aquesta au rapaç desenvolupa la seva silenciosa i hàbil tasca depredadora durant la nit, a més del fantasmagòric color blanc de les seves plomes i de les grans conques oculars que alberguen uns ulls impàvids i vigilants alhora.

Curiosament, una bestia com aquesta és la protagonista d'una de les més conegudes (i no menys important, per més que a bastament explicada) de les Històries Verdaderes que hem recopilat al bonic nucli rural de Vilaplana:

Resulta que, ja des dels primers alens que començava a donar el poble de Vilaplana, va anar creant-se amb particular fervor i vehemència la llegenda d'una òliba que, en continuats i precisos vols nocturns, aprofitava la foscor i la calma que la nit li proporcionava per tal d'escolar-se, a traves de qualsevol forat o escletxa que trobés, per introduir-se al recinte de I'església. Aleshores, allí dins I'esperava una espècie d'esperit errant; el qual, conta la llegenda, que havia estat condemnat pel poder diví totpoderos a foragitar, pels segles dels segles, aquell moixonot de poderoses urpes i bec cargolat.

En un apartat que ens pertoca més, ja definitivament cientificista, el nostre estudi s'ha anat fonamentant des del començament en allò que ens ha semblat una clara evidència: tothom coneix o ha sentit a dir alguna vegada quelcom sobre I'àvid desig que aquestes aus rapaces nocturnes tenen per I'oli (precisament d'aquí en ve I'origen etimològic de la paraula). Això ens va obrir els ulls i va esdevenir I'element clarificador que ens feia falta per entendre el motiu de tan particulars visites nocturnes (atès que I'evidència ens mostrava amb nitidesa que el que pretenia aquell ocell era precisament fer-se amb I'oli que restava a les llànties i gresols del recinte sagrat).

No es tan clar, però, quin podria ser I'origen de la segona part de la llegenda: "I'esperit que vagareja i que, brandant ufanós una llanterna eternament il.luminada, intenta espaordir I'animalot infaust". Probablement, aquest curiós apartat ens ha robat força hores de son i causat més maldecaps dels que en un principi havíem previst tenir. Finalment, però, hem arribat a una conclusió suficientment coherent com per fer comprendre que aquests esperits com a tals no existeixen ni han existit mai. Tot al contrari: "les formes fosques, d'airosos i fantasmagòrics volums, que semblava que flotaven sobre les lloses de la nau" conten les veus populars per identificar el nostre esperit errant) encaixen de manera prou evident amb la descripcio d'una sotana.

Per això ens decantem per afirmar (amb quasi total seguretat) que el capellà de I'època (o potser el sagristà), cansat d'omplir continuament d'oli les llànties que amb atreviment anava buidant aquell peculiar lladre alat, devia decidir de vetllar tot el temps que fes falta (i el més important: les nits que calgués!) amb I'objectiu últim d'aconseguir escarmentar l'animal i dissuadir-lo perquè no tornés més. Aleshores, afirmem que per aconseguir això, aquell personatge (la personalitat del qual encara resta força obscura, a I'espera de definir-ne la identitat) es devia servir d'una sort de moviments, crits i fantasmagòrics jocs de llums que han provocat que fins al dia d'avui arribés aquesta fantàstica història amb els ingredients presentats al començament de I'estudi.

Ben certament, creiem prou oportú de fer notar que qualsevol relació amb fets posteriors que relacionen el color del vestuari de I'esmentat estament clerical amb una determinada varietat d'au (de colors foscos i lluents) i que sovint es representen acompanyades de valises i paraigües, no tenen pas res a veure amb el tema de la llegenda que estem abordant. Essent considerat per nosaltres aquest darrer cas com a fatu, gratuït i provocador d'enfrontaments que volem evitar de totes totes i de socarrel.

Al cap i a la fi, però, no entenem ni hem pogut treure'n I'entrellat del fet que amb la vinguda de l'enllumenat elèctric i la seva implementació i ús exhaustiu a totes les llars i edificis, aquesta llegenda es mantingués intacta i més viva que mai amb constants i reiterades aparicions constatades, tant de I'esperit com de la bèstia voladora. Per això creiem oportú comunicar que les darreres Psicoimatges i Captacions Especulars Estratigrafiades practicades al recinte de I'església han evidenciat la presencia d'éssers incorporis i ectoplasmes amb gran potencial actiu. Al mateix temps que una anàlisi amb el Catipgrogen Fotosensible "Manreau" de I'espai referenciat, ha detectat formes similars als moviments descrits, a més dels sorolls que es narren a la llegenda.

Finalment, hem de fer referència també al descobriment d'una inscripció, escrita en hebreu heminoic antic, que es pot llegir a la làpida que hi ha al terra de la nau central de I'església, que alberga el cos de Mn. Girbau i que està datada a I'any 1796: "Deu, nostre senyor, encomanarà al blanc ocellot que retorni per volar sobre dels seus caps i arrencar-los-el del seu natural lloc per redimir-los. Així sia.".

Pep Mestre Anguera