Homenatges | Revista 3020/11/2007

L’ideari independentista del jove Josep Cornudella

Josep Cornudella Cabré –nascut a Vilaplana l’any 1900 i mort a Mèxic, a l’exili, el 1998– és un clar exponent d’aquella generació “perduda” d’escriptors catalans que la guerra de 1936-1939 i el triomf feixista van escapçar. D’aquí, la importància de recordar i vindicar la seva figura.

De formació autodidacta, Cornudella que també era conegut amb el renom de Pep Poncell, fou un personatge ben peculiar, ple d’inquietuds i radicalment polifacètic que va combinar l’ofici de pastor i la creació literària, amb la passió pel futbol i el compromís polític. Tot plegat, amb l’epicentre vital i geogràfic a Vilaplana.

La cara més desconeguda de Josep Cornudella fou, i és, la política. Tot i no ser un polític professional ni un ideòleg de primera fila, Cornudella va jugar un paper destacat en els cercles republicans i catalanistes de Vilaplana i del Baix Camp. Els anys 1922 i 1923, bona part dels articles signats per Cornudella –molt combatius i d’un fort component catalanista– van ocupar la primera plana del diari reusenc Foment, una de les principals capçaleres de l’esquerra republicana i nacionalista del país. Així, Cornudella, molt influït per l’exemple irlandès, va esdevenir un dels articulistes més coneguts i llegits al Camp de Tarragona, justament en una de les etapes més explosives del catalanisme en què un petit però creixent nombre de militants independentistes considerava ja exhaurida l’opció autonomista i defensava que la llibertat de Catalunya tan sols es podia assolir per mitjà de l’ús de la força (una defensa de la violència, això sí, molt més simbòlica que no pas real i que a la pràctica, va quedar en res). No és gens estrany, doncs, que l’octubre de 1923 l’escriptor vilaplanenc fos detingut per un delicte d’opinió.

Les crides a la lluita per alliberar Catalunya van ser una constant en els escrits periodístics de Josep Cornudella. El gener de 1923, el novel•lista féu una de les proclames independentistes més eloqüents i va afirmar sense embuts que “mentre Catalunya sigui una província d’Espanya, els catalans demanarem la llibertat de la nostra Pàtria. Tenim dret a ser lliures i lluitarem per la independència de la Nació Catalana fins a aconseguir-la”.

Tampoc no hi van mancar les al•lusions, explícites o subtils, a l’ús de la força. El novembre de 1922, Cornudella va predir un esclat de violència si el govern de Madrid no rectificava la seva actitud davant les reivindicacions catalanistes: “Catalunya, que per tots els mitjans lícits i legals ha pidolat el que de dret li pertany, també necessàriament ha de venir un dia que demanarà per la força això que mereix que se li torni perquè li fou arrabassat: la seva independència. Amb actes que no caiguin fora de la llei comencem a perdre l’esperança d’obtenir la llibertat de Catalunya, i no obstant, estem plenament convençuts que la nostra terra serà lliure. Seran els homes cecs, els culpables d’un demà de revolta per obtenir això que de dret ens pertany”. I al cap d’uns mesos, va assegurar, no sense ironia, que “quan se’ns diu que Catalunya ha d’obtenir la independència per mitjans jurídics, és quan veiem que s’allunya més el moment de gaudir de la llibertat. No cal dubtar-ho: si Catalunya s’ha de veure alliberada pacíficament ja cal que esperem asseguts la llibertat de la nostra Pàtria”.

Per al jove escriptor vilaplanenc, la conclusió final era ben simple i alhora, temible: “Catalunya, reclamant la seva independència, demana això que de dret li pertany. El poder central, negant-li, no fa més que agreujar el problema, creant-se odis i antipaties. (…) Que mediti l’Estat espanyol si prefereix que Catalunya se separi d’Espanya, o que sigui Espanya qui voluntàriament concedeixi la independència a Catalunya”, ja que “esgotats els mitjans jurídics, s’imposa la violència”.

Joan Navais Icart