Escola | Revista 2107/09/2005

L'Escola de Vilaplana als anys 70

Amb aquest relat voldria donar-vos, a grans trets, una visió general de com era la vida escolar a una escola de poble, l’anomenada “Escuela Unitaria de Vilaplana”.

La classe

L’escola estava dividida en 2 classes, en una hi havia els cursos de 1r a 4t d’EGB i a l’altra de 5è a 8è. Les aules eren mixtes (en aquells anys es va començar a fer classe amb nens i nenes junts) i teníem un mestre per aula, que es feia càrrec dels quatre cursos.

L’organització diària de les tasques escolars es distribuïa entre els diferents cursos, normalment el professor decidia cada dia quin era l’ordre i la durada de la dedicació per assignatura i per cada curs. Tots preferíem ser dels primers en repassar deures i programar activitats ja que a mesura que passaven les hores l’ambient s’anava escalfant i era més probable acabar amb algun càstig dels habituals (copiar, fer un resum, cara la paret, quedar-se fins l’hora de dinar, algun mastegot, ...).

Mentre el mestre explicava la matèria d’un curs, els altres ens havíem de dedicar a fer “fitxes”, estudiar, fer resums, redaccions, acabar els deures i repassar lliçons que després el professor demanaria. No cal dir que aquests “ratets” amb menys atenció per part del mestre es podien utilitzar per escoltar les explicacions dels altres cursos o per “disfrutar” de les “incidències” que afectaven als alumnes de l’altre curs (normalment era aquesta última).

Les assignatures eren impartides totes pel mateix mestre amb l’excepció de la religió, que la donava el mossèn. En aquells anys la majoria d’assignatures funcionaven ja amb llibre i fitxes, el mestre feia l’explicació de la lliçó i nosaltres havíem d’omplir les fitxes corresponents. Generalment no es prenien apunts, però es demanava resum de la majoria de temes. Totes les matèries es feien en castellà.

El dibuix i la gimnàstica-esport, tot i que se’n feia, es consideraven secundàries i se’ls hi dedicava poc temps si ho comparem amb la situació actual. Pel que fa a l’esport s’anava al camp de futbol una tarda de tant en tant a fer uns exercicis de gimnàstica i després es jugava un partit de futbol. La freqüència d’aquestes sortides depenia del ritme de les altres assignatures i de la climatologia. Com podeu suposar no s’exigia roba esportiva ni dutxar-se i canviar-se de roba al final de la classe.

Com activitats extraescolars es podia fer una hora de “repàs” o “comerç”. El “Comerç” consistia en estudiar un conjunt de matèries relacionades amb les tasques administratives (mecanografia, taquigrafia, comptabilitat, arxius, càlcul i tenidoria) que es podia realitzar mentre es feia l’EGB o en acabar. Al final de curs ens examinaven a l’Acadèmia Roig de Tarragona i expedien una titulació si es completaven els 3 cursos.

Els mestres. La disciplina

El paper dels mestres excedia a l’estricte àmbit escolar, eren uns personatges importants i respectats al poble, tot i que aquesta rellevància anava decreixent deguda probablement a la rotació dels mestres i als canvis socials d’aquella època.

Cal reconèixer que la tasca dels mestres d’aquestes escoles era força complicada, havien de ser uns “tot-terreny”, no oblidem que impartien totes les assignatures: matemàtiques, geografia, francès, gimnàstica, dibuix, llengua, ciències... i havien de fer-ho en 4 cursos diferents, tots barrejats a la mateixa aula.

La disciplina i el respecte al mestre eren uns dels pilars bàsics del funcionament de les aules. El respecte pel mestre era innegociable i la complicitat dels pares en aquesta tasca era principal, saltar-se aquesta norma era gairebé inacceptable.

A l’escola, alguns dels càstigs emprats per mantenir aquesta disciplina i aconseguir els objectius acadèmics eren força diferents als actuals. El càstigs convencionals com estar cara a la paret, sense pati, copiar 100 vegades el “no tornaré a...”, podien anar combinats amb estirades d’orelles, de patilles i bufetades (cal dir que molts dels mestres aplicaven poc o gens aquestes mesures). Aquests càstigs que ara ens semblen intolerables, i que jo personalment no justifico i crec ineficaços, cal mirar-los amb perspectiva i tenir present que al nostre medi estaven força acceptats si eren justificats i no se n’abusava. La majoria de la nostra generació hem sentit als nostres pares dir-li al mestre frases com “i si no es porta bé un bon mastegot” o “la letra con sangre entra”.

El “recreo”

Una de les poques coses que no ha canviat respecte a l’escola actual és l’assignatura preferida dels alumnes: l’hora del pati o “el recreo” d’aquell temps.

Els diferents jocs, igual que ara, s’anaven posant de moda i substituint periòdicament. El més clàssics eren les boles de vidre o bales (“caniques”), l’aligot, els cromos, el cementiri,... El “churro-mediamanga-mangatero” (cavall fort) va tenir molta acceptació fins que es va haver de prohibir per considerar perillós suportar els cops i el pes dels altres. El futbol sempre va ser dels jocs importants, tot i els inconvenients que comportava un camp tant petit i haver d’anar a buscar la pilota fora del col•legi, amb els desperfectes als sembrats que això ocasionava (normalment involuntaris). Els dilluns hi havia els jocs relacionats amb les pel•lícules que el diumenge havíem vist a cal Rito que quasi sempre eren una d’amor i una de “tiros”, evidentment, nosaltres preferíem simular les de “tiros”. Cal fer una menció obligatòria al Negritu, un gos que la nostra colla va adoptar i que durant anys va estar present als “recreos” (potser pel mig entrepà), i va esdevenir una mascota dins i fora del col•legi.

A banda dels jocs el recreo servia per planificar les activitats “extraescolars”, es a dir, les que es farien en sortir de l’escola. Pel que fa a la nostra colla (entre nois i noies hi havia força diferència) el projecte que cada any es repetia era el fer un campament o “campa”, la idea era fer algun tipus d’edificació on no hi plogués i quedés aïllada de l’exterior. Poques vegades podíem acabar els projectes, però almenys en un parell d’ocasions vàrem aconseguir que en una superfície de 2 m2 hi poguéssim estar fins 6 nois protegits de les inclemències del temps, no cal dir que allò ens semblava el “summum”. Altres activitats que ens preparàvem eren anar a espigolar aquell o l’altra tros, anar a recollir ferro per vendre al Rosendo, anar al riu, anar a Alforja en bici (a l’Aleixar hi anàvem menys per allò de la rivalitat) i, com a últim recurs, anar a veure la tele a casa dels que en tenien o a cal Ritu.

Diu en Serrat “aquells temps, que més que bons o dolents eren els meus i han estat els únics”, i com ell, jo els recordo amb nostàlgia i em seria difícil ni tampoc és la meva intenció fer valoracions ni comparacions del sistema educatiu, l’escola o el mestres d’aquells anys, el que sí puc assegurar es que ni al Batxillerat ni a la Universitat m’he sentit amb desavantatge per haver fet l’ensenyament primari a l’escola d’un poble petit com Vilaplana.

Màrius Juanpere Aixalà